Una vegada li van cedir el piano i, encara avui, no sap de qui el va rebre. El que aprèn al Taller de músics de Barcelona en relació amb la guitarra elèctrica li serveix com a lliçó per emprendre ell mateix una via autodidacta amb el piano i el baix. En Toni Fernández és un d’aquells músics a qui l’auditori, en sentir-lo, en vaticina l’èxit. La captivació del públic, no obstant, no s’origina només en sentir-lo actuar sinó en conèixer una de les moltes característiques que el fan particular: és invident. I malgrat la seva jove edat –ara compta amb 21 anys–, ja ha protagonitzat una desena d’actuacions al Principat, encarrilant la seva vida en l’acompliment del seu major somni: dedicar-se per complet al seu do principal.

 

–Em van comprar un piano petitó quan era petit, moment en què començava a copiar les músiques que sentia a la televisió. Els meus pares van comentar aquest fet al professor de música de la ONCE i, a partir d’aquí, es va detectar que tinc una oïda absoluta. 

 

–Al Taller de músics de Barcelona estudio guitarra elèctrica, que és el que més m’agrada. Però a més a Andorra practico el piano i el baix.

 

–Sorpresa. Tothom coneix autors del tipus Josep Montoliu o Ignasi Terrassa, són referents que tothom coneix i m’hi relacionen. Però no és així: quan van fitxar Alexis Santos li van preguntar si aspirava a ser Leo Messi i ell va respondre: «Vull ser un Alexis Santos». A mi em passa: jo vull ser jo mateix.

 

–Per compte propi. Vaig estudiar piano al Conservatori i he fet estades a les Valls del Nord amb el Jordi Barceló. Pel que fa a la guitarra elèctrica, vaig començar a l’Espai de música. Actualment faig guitarra al Taller, on agafo la teoria i estudio piano i baix a casa, autodidàcticament.

 

–Si hi ha sort, estudis superiors a Sant Andreu.

 

–Molt. Però el pressupost falla i el Govern d’Andorra no ajuda. La intenció hi és, i funciona com a estrella polar per no perdre el nord.

 

–Una mica més no, no ajuda gens. 

 

–La meva situació és particular: tinc una discapacitat reconeguda i també capacitat laboral; puc treballar i tenir ingressos però no accedir a un programa d’ajuda a la recerca perquè estic estudiant. L’únic que demano és una mica més d’atenció: el temps que dedico a treballar el necessito per estudiar, si no no em queda temps lliure i jo també necessito sortir i temps per al meu oci.

 

–No sé exactament com funciona la cosa, però un doctor –que no sé qui és– em va cedir un piano que encara tinc a l’habitació i el baix li vaig comprar a un amic. Ha estat tot una mica fruit de la casualitat.

 

–Vaig d’oïda, és clarament el que em va millor, des de sempre. Malgrat que els professors ens insten a memoritzar les partitures, prefereixo aprendre’m les partitures escoltant les peces.
 

–El primer bolo que vaig fer va ser a La Gruta. Un amic em va convidar a fer-hi un concert de guitarra. En aquell moment vaig iniciar la meva trajectòria.

 

–Viure de la música és un concepte molt ampli. Jo vull fer de la música la meva vida. Treballar en qualsevol cosa que s’hi relacioni: professor, tocar amb bandes. Vull ser músic.

 

–M’encanta sortir, les manualitats i practicar esport.

 

–M’encanten el bàsquet i l’escalada, a l’hivern esquio. I m’encanta el tir amb arc. Una mica de tot.