JOSEP MARIA UBACH I CARME TINTURÉ EXCAP UNITAT ACCIÓ CULTURAL I GALERISTA D'ART
JOSEP MARIA UBACH I CARME TINTURÉ: «La cultura del país és fràgil»
Si hi ha dos tòtems que en saben un niu de cultura en aquest país són Josep Maria Ubach i Carme Tinturé: l’un, per la colla d’anys dedicats a activar el minse panorama cultural amb propostes de qualitat des del ministeri de Cultura; l’altra, primer com a directora de l’Escola d’art d’Andorra la Vella i després com a responsable de la galeria Pilar Riberaygua. En un assolellat matí de dissabte, conversen, cigarreta darrere cigarreta, sobre la cultura de l’abans, del present i del futur. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Com valoren la participació andorrana a la Biennal de Venècia? Vostè, Josep Maria, hi ha estat plenament implicat fins ara.
–Josep Maria Ubach: Bé, això va sorgir en un moment en què un ministre va proposar anar a ARCO, la fira d’art contemporani de Madrid, per pressió d’una galeria del país. No eres tu, no, Carme.
–Carme Tinturé: Hi va haver un moment en què unes quantes galeries van intentar anar conjuntament a esdeveniments, com la FIAC, a París, i a ARCO. Però no se’ls va fer cas.
–J. M. U.: Amb motiu d’ARCO va sorgir la reflexió de per què el Govern havia de subvencionar una galeria que venia obres dels seus artistes, i vam mirar cap a Venècia. Potser aquí em vaig posar en camisa d’onze vares... El ministre va dir: «Aquest any hi anem!», i, a més, ens deia qui hi havia de participar. I no vull dir noms... Tot era molt precipitat i em van encarregar buscar un comissari, i en vaig parlar amb el meu amic Perico Sancristóbal, un home amb arguments. Però no donava temps, i calia fer un concurs públic, no pots dir tu sí, tu no. El ministre es va adonar que no es podia fer en aquelles condicions.
–C. T.: El ministre era Juli Minoves.
–Però en la primera participació a Venècia, la de l’any 2011, hi va haver moltes crítiques.
–C. T.: Jo també ho vaig criticar. Te’n recordes, Josep Maria?
–J. M. U.: Depèn de qui critiqui no em preocupa!
–C. T.: Precisament vaig criticar que la tria de l’artista no fos a dit i que hi pogués entrar tothom. El problema a Andorra és que tothom es pensa que pot tot, i quan van obrir el concurs es va presentar absolutament tothom! I els que no són escollits es pensen que hi ha altres motius.
–J. M. U.: Tràfic d’influències!
–C. T.: M’imagino que després els artistes ho devien entendre. Aquella manera de començar em va semblar que era el que fem tot aquí: Tot val! Permetre que tothom es pensi que pot anar a una Biennal. Una obra pot agradar o no, però ha de ser gent que treballa d’una manera continuada, no fortuïta. Crec que es podia haver fet, com es fa en molts països, que és el comissari el que presenta el projecte o aporta l’artista.
–J. M. U.: Entenc perfectament el que dius, però com que som una ciutat molt petita i molt tancada es va voler fer transparent, perquè ningú interpretés res. Ja hi havia hagut pressions.
–Tinc la sensació que la gent d’Andorra viu totalment d’esquenes a la Biennal de Venècia.
–J. M. U.: A mi no m’estranya! Saps per què? Tenim turisme sota el format del Cirque du Soleil, molt respectable, però em recorda l’època del Duralex que quan es va acabar semblava que s’havia d’acabar el món! Tu creus que s’ha apostat pel turisme cultural malgrat ser el país del món que té més museus per metre quadrat? No es té ni en compte. I la majoria de museus que tenim se sostenen perquè hi va la tercera edat francesa i l’entrada és gratuïta.
–C. T.: És més popular que cultural, sense cap mena de dubte. És un reclam turístic, no cultural.
–J. M. U.: Ens està passant factura la manca de comunicació que hi ha amb el públic en general del país. Anem a la Biennal de manera precària, amb un pressupost miserable, però espero que d’aquí dos anys s’hi pugui tornar a anar!
–C. T.: Això és molt important! Dius: «Espero que d’aquí dos anys s’hi pugui tornar a anar!». Demostra que la cultura del país és fràgil. La Biennal és un projecte obligat a continuar, ja hi haurien d’estar pensant!
–I què opinen de la Biennal Andorra Land Art? Era land art o no?
–J. M. U.: És un projecte molt complex! Em costa d’entendre que el comissari sigui alhora administrador, comissari, artista i organitzador. De land art només hi havia una obra!
–C. T.: La del Rafa! [Contreras] Una idea simple, però land art.
–J. M. U.: I la de la tartera. Molt bona!
–Sense l’obra de Miquel Mercè a la tartera, la famosa línia blanca, potser molta gent no s’hauria ni assabentat de l’esdeveniment artístic.
–J. M. U.: Que en ple segle XXI no s’entengui, o es vulgui vendre una moto que no és, et fa vergonya aliena. No és el mateix l’escultura monumental o l’escultura urbana que el land art, i nosaltres som un país per excel·lència per fer-ne!
–C. T.: Absolutament! I és una pena haver començat així.
–J. M. U.:I si d’aquí dos anys el comissari torna a ser el mateix...
–C. T.: No ho dubtis! Pensa que és una idea privada, feta per un privat. Em temo que el format tornarà a ser el mateix, tot i que té temps de canviar unes quantes coses.
–J. M. U.: S’ha de diferenciar el land art del treball sobre el paisatge. Si som purs, l’obra de Mercè tampoc ho és perquè hi aplica un material, i el land art és més poètic, respecta la natura. És la filosofia de sortir del museu perquè l’obra sigui efímera i que no costi ni un duro, que no es comercialitzi.
–C. T.: O que l’obra mateixa s’absorbeixi pel paisatge.
–J. M. U.: Mira si som sensibles que el Comú de la Massana va muntar al Prat del Colat un land art, que van fer un niu. De fet, és una còpia dolenta d’un artista que ho va fer fa 30 anys. Però bé, aquest estiu l’escultura s’ha convertit en un circuit per als que feien equilibris amb bicicleta! Aquesta és la sensibilitat que tenim amb l’escultura pública a Andorra!
–El land art, una oportunitat perduda?
–J. M. U.: Mira, si agaféssim el que val el Cirque du Soleil i el land art i ho repartíssim per les 52 setmanes que té l’any, podríem tenir cada setmana algun esdeveniment important, i això vol dir sostenibilitat econòmica.
–C. T.: És que som tan provincians... Sempre estem pensant en el turisme, però si fas un poble ric en cultura, on hi passen coses, la gent ve. Però pensar coses puntuals no porta enlloc. La cultura ha de ser la base d’un país, i que s’arreli.
–I què en pensen que es vulgui instal·lar un museu Thyssen?
–J. M. U.: Tot depèn de la col·lecció que vingui. El Museu Thyssen té una cosa molt bona: molta experiència pedagògica, equiparable a qualsevol museu del món. Però aquí som els que som, i a nivell de consum intern caldria crear unes dinàmiques de dinamització que vagin canviant perquè l’alumnat hi torni cada any a aprendre coses noves. L’important és captar un radi d’acció de 150-200 quilòmetres per tenir una certa influència.
–C. T.: Però estem en el de sempre: des de les institucions el museu es veu només com un reclam turístic. L’hotel Valira no ha de ser l’espai definitiu però s’ha d’obrir amb certes expectatives, un museu ambiciós. I per això cal una idea clara del què hi vols fer. Les idees museístiques no són fàcils i hi han de posar algú que en sàpiga, que plantegi un projecte, no ho pot portar un conseller o director de Cultura del Comú.
–Josep Maria, vostè ha organitzat grans mostres a la Sala d’exposicions del Govern. Amb quina es queda?
–J. M. U.: La d’Andy Warhol. Va ser molt complexa perquè hi havia molts prestataris, però això és com tot, i la Carme ho sap millor que jo, si tens coneguts pots arribar a fer aliances.
–I quina li ha quedat pendent?
–J. M. U.: Chillida! Vam viure una història d’amor... Podíem haver comprat una escultura seva, una estela funerària de ferro, espectacular, que a preu de galeria valia 50 milions de pessetes la podíem adquirir per 10 milions de pessetes, i es va trobar cara.
–C. T.: I eren moments de bonança!
–J. M. U.: Vaig estar a casa seva, a Donosti. Però no vam comprar l’escultura i ja no es va muntar l’exposició.
–C. T.: És que aquí ha mancat la visió d’aprofitar oportunitats. Un Tàpies, un Chillida... Hi ha hagut bons moments per comprar, i sense passar per galeria. I si es volgués fer un museu aquí, hi ha gent que ens podria cedir molta obra, perquè n’hi ha.
–J. M. U.: I de falses també!
–I seguim sense Museu Nacional.
–J. M. U.: Però si no tenim obra per posar-hi!
–C. T.: Com quan es parlava que Frank Ghery fes el museu! I què hi posàvem a dins? Nosaltres?
–Per començar els frescos de Santa Coloma, que van costar uns quatre milions d’euros!
–J. M. U.: I s’estan morint de riure. Jo vaig fer una proposta de negociar amb l’Hermitage en un moment en què el museu no es podia pagar ni el lampista! Vam tenir una reunió amb l’ambaixador rus a Madrid, però hi va haver un canvi de Govern i se’n va anar tot en orris...
–C. T.: S’han avortat tants projectes...
–Per exemple?
–C. T.: Els fanals de Tagliabue a l’avinguda de Meritxell. Com va acabar? Amb uns ferros tirats a la Comella. Allò ho havia fet una arquitecte que està considerada arreu! No podem encarregar un projecte i després dir que no ens agrada, això ja no és provincianisme, és incultura!
–En Ghery tampoc va deixar massa bé Andorra...
–C. T.: Sí, va fer manifestacions sobre Andorra molt fortes, i la Tagliabue també, però és normal, i et titllen, i amb raó, d’inculte. No hi ha dret. Jo no les hauria tret i no hagués passat res, o posar-les en un altre emplaçament, com va proposar el Col·legi d’Arquitectes.
–I què passa amb el patrimoni romànic? Podríem ser com la Vall de Boí?
–J. M. U.: El que tenim s’ha d’aprofitar. Potser el que falla és que, per exemple, es van reproduir les pintures de Sant Miquel d’Engolasters –tot i que només s’obre a l’estiu–, i ara hi ha materials que reprodueixen exactament la textura i els relleus. Bé, no sóc ningú per parlar-ne, però aquí podríem fer el mateix.
–C. T.: El romànic d’aquí és molt digne! Es tracta d’aprofitar al màxim, d’estar segur del que tens i posar-ho en valor, però fer-ho bé. A mi el turisme... Fer patums...
–J. M. U.: El que es dedica al turisme de Duralex, una part equivalent hauria de correspondre a l’altre turisme que, a la llarga, serà més sostenible.
–C. T.: I no cal pensar en què vinguin grans multituds!
–Com valoren la participació andorrana a la Biennal de Venècia? Vostè, Josep Maria, hi ha estat plenament implicat fins ara.
–Josep Maria Ubach: Bé, això va sorgir en un moment en què un ministre va proposar anar a ARCO, la fira d’art contemporani de Madrid, per pressió d’una galeria del país. No eres tu, no, Carme.
–Carme Tinturé: Hi va haver un moment en què unes quantes galeries van intentar anar conjuntament a esdeveniments, com la FIAC, a París, i a ARCO. Però no se’ls va fer cas.
–J. M. U.: Amb motiu d’ARCO va sorgir la reflexió de per què el Govern havia de subvencionar una galeria que venia obres dels seus artistes, i vam mirar cap a Venècia. Potser aquí em vaig posar en camisa d’onze vares... El ministre va dir: «Aquest any hi anem!», i, a més, ens deia qui hi havia de participar. I no vull dir noms... Tot era molt precipitat i em van encarregar buscar un comissari, i en vaig parlar amb el meu amic Perico Sancristóbal, un home amb arguments. Però no donava temps, i calia fer un concurs públic, no pots dir tu sí, tu no. El ministre es va adonar que no es podia fer en aquelles condicions.
–C. T.: El ministre era Juli Minoves.
–Però en la primera participació a Venècia, la de l’any 2011, hi va haver moltes crítiques.
–C. T.: Jo també ho vaig criticar. Te’n recordes, Josep Maria?
–J. M. U.: Depèn de qui critiqui no em preocupa!
–C. T.: Precisament vaig criticar que la tria de l’artista no fos a dit i que hi pogués entrar tothom. El problema a Andorra és que tothom es pensa que pot tot, i quan van obrir el concurs es va presentar absolutament tothom! I els que no són escollits es pensen que hi ha altres motius.
–J. M. U.: Tràfic d’influències!
–C. T.: M’imagino que després els artistes ho devien entendre. Aquella manera de començar em va semblar que era el que fem tot aquí: Tot val! Permetre que tothom es pensi que pot anar a una Biennal. Una obra pot agradar o no, però ha de ser gent que treballa d’una manera continuada, no fortuïta. Crec que es podia haver fet, com es fa en molts països, que és el comissari el que presenta el projecte o aporta l’artista.
–J. M. U.: Entenc perfectament el que dius, però com que som una ciutat molt petita i molt tancada es va voler fer transparent, perquè ningú interpretés res. Ja hi havia hagut pressions.
–Tinc la sensació que la gent d’Andorra viu totalment d’esquenes a la Biennal de Venècia.
–J. M. U.: A mi no m’estranya! Saps per què? Tenim turisme sota el format del Cirque du Soleil, molt respectable, però em recorda l’època del Duralex que quan es va acabar semblava que s’havia d’acabar el món! Tu creus que s’ha apostat pel turisme cultural malgrat ser el país del món que té més museus per metre quadrat? No es té ni en compte. I la majoria de museus que tenim se sostenen perquè hi va la tercera edat francesa i l’entrada és gratuïta.
–C. T.: És més popular que cultural, sense cap mena de dubte. És un reclam turístic, no cultural.
–J. M. U.: Ens està passant factura la manca de comunicació que hi ha amb el públic en general del país. Anem a la Biennal de manera precària, amb un pressupost miserable, però espero que d’aquí dos anys s’hi pugui tornar a anar!
–C. T.: Això és molt important! Dius: «Espero que d’aquí dos anys s’hi pugui tornar a anar!». Demostra que la cultura del país és fràgil. La Biennal és un projecte obligat a continuar, ja hi haurien d’estar pensant!
–I què opinen de la Biennal Andorra Land Art? Era land art o no?
–J. M. U.: És un projecte molt complex! Em costa d’entendre que el comissari sigui alhora administrador, comissari, artista i organitzador. De land art només hi havia una obra!
–C. T.: La del Rafa! [Contreras] Una idea simple, però land art.
–J. M. U.: I la de la tartera. Molt bona!
–Sense l’obra de Miquel Mercè a la tartera, la famosa línia blanca, potser molta gent no s’hauria ni assabentat de l’esdeveniment artístic.
–J. M. U.: Que en ple segle XXI no s’entengui, o es vulgui vendre una moto que no és, et fa vergonya aliena. No és el mateix l’escultura monumental o l’escultura urbana que el land art, i nosaltres som un país per excel·lència per fer-ne!
–C. T.: Absolutament! I és una pena haver començat així.
–J. M. U.:I si d’aquí dos anys el comissari torna a ser el mateix...
–C. T.: No ho dubtis! Pensa que és una idea privada, feta per un privat. Em temo que el format tornarà a ser el mateix, tot i que té temps de canviar unes quantes coses.
–J. M. U.: S’ha de diferenciar el land art del treball sobre el paisatge. Si som purs, l’obra de Mercè tampoc ho és perquè hi aplica un material, i el land art és més poètic, respecta la natura. És la filosofia de sortir del museu perquè l’obra sigui efímera i que no costi ni un duro, que no es comercialitzi.
–C. T.: O que l’obra mateixa s’absorbeixi pel paisatge.
–J. M. U.: Mira si som sensibles que el Comú de la Massana va muntar al Prat del Colat un land art, que van fer un niu. De fet, és una còpia dolenta d’un artista que ho va fer fa 30 anys. Però bé, aquest estiu l’escultura s’ha convertit en un circuit per als que feien equilibris amb bicicleta! Aquesta és la sensibilitat que tenim amb l’escultura pública a Andorra!
–El land art, una oportunitat perduda?
–J. M. U.: Mira, si agaféssim el que val el Cirque du Soleil i el land art i ho repartíssim per les 52 setmanes que té l’any, podríem tenir cada setmana algun esdeveniment important, i això vol dir sostenibilitat econòmica.
–C. T.: És que som tan provincians... Sempre estem pensant en el turisme, però si fas un poble ric en cultura, on hi passen coses, la gent ve. Però pensar coses puntuals no porta enlloc. La cultura ha de ser la base d’un país, i que s’arreli.
–I què en pensen que es vulgui instal·lar un museu Thyssen?
–J. M. U.: Tot depèn de la col·lecció que vingui. El Museu Thyssen té una cosa molt bona: molta experiència pedagògica, equiparable a qualsevol museu del món. Però aquí som els que som, i a nivell de consum intern caldria crear unes dinàmiques de dinamització que vagin canviant perquè l’alumnat hi torni cada any a aprendre coses noves. L’important és captar un radi d’acció de 150-200 quilòmetres per tenir una certa influència.
–C. T.: Però estem en el de sempre: des de les institucions el museu es veu només com un reclam turístic. L’hotel Valira no ha de ser l’espai definitiu però s’ha d’obrir amb certes expectatives, un museu ambiciós. I per això cal una idea clara del què hi vols fer. Les idees museístiques no són fàcils i hi han de posar algú que en sàpiga, que plantegi un projecte, no ho pot portar un conseller o director de Cultura del Comú.
–Josep Maria, vostè ha organitzat grans mostres a la Sala d’exposicions del Govern. Amb quina es queda?
–J. M. U.: La d’Andy Warhol. Va ser molt complexa perquè hi havia molts prestataris, però això és com tot, i la Carme ho sap millor que jo, si tens coneguts pots arribar a fer aliances.
–I quina li ha quedat pendent?
–J. M. U.: Chillida! Vam viure una història d’amor... Podíem haver comprat una escultura seva, una estela funerària de ferro, espectacular, que a preu de galeria valia 50 milions de pessetes la podíem adquirir per 10 milions de pessetes, i es va trobar cara.
–C. T.: I eren moments de bonança!
–J. M. U.: Vaig estar a casa seva, a Donosti. Però no vam comprar l’escultura i ja no es va muntar l’exposició.
–C. T.: És que aquí ha mancat la visió d’aprofitar oportunitats. Un Tàpies, un Chillida... Hi ha hagut bons moments per comprar, i sense passar per galeria. I si es volgués fer un museu aquí, hi ha gent que ens podria cedir molta obra, perquè n’hi ha.
–J. M. U.: I de falses també!
–I seguim sense Museu Nacional.
–J. M. U.: Però si no tenim obra per posar-hi!
–C. T.: Com quan es parlava que Frank Ghery fes el museu! I què hi posàvem a dins? Nosaltres?
–Per començar els frescos de Santa Coloma, que van costar uns quatre milions d’euros!
–J. M. U.: I s’estan morint de riure. Jo vaig fer una proposta de negociar amb l’Hermitage en un moment en què el museu no es podia pagar ni el lampista! Vam tenir una reunió amb l’ambaixador rus a Madrid, però hi va haver un canvi de Govern i se’n va anar tot en orris...
–C. T.: S’han avortat tants projectes...
–Per exemple?
–C. T.: Els fanals de Tagliabue a l’avinguda de Meritxell. Com va acabar? Amb uns ferros tirats a la Comella. Allò ho havia fet una arquitecte que està considerada arreu! No podem encarregar un projecte i després dir que no ens agrada, això ja no és provincianisme, és incultura!
–En Ghery tampoc va deixar massa bé Andorra...
–C. T.: Sí, va fer manifestacions sobre Andorra molt fortes, i la Tagliabue també, però és normal, i et titllen, i amb raó, d’inculte. No hi ha dret. Jo no les hauria tret i no hagués passat res, o posar-les en un altre emplaçament, com va proposar el Col·legi d’Arquitectes.
–I què passa amb el patrimoni romànic? Podríem ser com la Vall de Boí?
–J. M. U.: El que tenim s’ha d’aprofitar. Potser el que falla és que, per exemple, es van reproduir les pintures de Sant Miquel d’Engolasters –tot i que només s’obre a l’estiu–, i ara hi ha materials que reprodueixen exactament la textura i els relleus. Bé, no sóc ningú per parlar-ne, però aquí podríem fer el mateix.
–C. T.: El romànic d’aquí és molt digne! Es tracta d’aprofitar al màxim, d’estar segur del que tens i posar-ho en valor, però fer-ho bé. A mi el turisme... Fer patums...
–J. M. U.: El que es dedica al turisme de Duralex, una part equivalent hauria de correspondre a l’altre turisme que, a la llarga, serà més sostenible.
–C. T.: I no cal pensar en què vinguin grans multituds!