Ana Belén Ojea (1987), gallega de naixement però andorrana d’adopció, s’està fent un lloc al món de la moda.  Aquest divendres, Ojea participa a la desfilada anual de l’Escola d’Art i Superior de Disseny Mestre Mateo, on estudia, un esdeveniment en què es presentaran les propostes de les noves generacions de dissenyadors de moda. L’acte tindrà lloc a la Ciutat de la Cultura de Santiago de Compostel·la, on Ojea està estudiant l’últim curs en moda. Abans va estudiar Humanitats a la Universitat d’Andorra però va adonar-se que preferia dissenyar roba femenina. / Per ESTHER JOVER MARTIN

–En què consisteix l’esdeveniment de moda en què participarà aquest divendres?
–L’Escola d’Art i Superior de Disseny Mestre Mateo prepara anualment una desfilada amb els estudiants i enguany presenten els que van acabar l’any passat i els que estem en l’últim curts.

–I què dissenya?
–Roba de dona, de carrer, prêt-à-porter, molt femenina, amb peces molt pràctiques i funcionals perquè considero que és important que la moda representi un somni per a les dones però que, alhora, sigui pràctica.

– I que sigui assequible...
–I tant, i tant!

–Amb quins materials treballa?
–Sobretot amb teles perquè els materials no convencionals m’agraden però requereix moltes habilitats i la tela és més accessible per al públic. Treballo amb cotó, seda, gasa, teles que queden bé al cos femení.

–Perquè per vestir bé no cal gastar-se una ronyonada...
–És clar que no! Però és molt personal, la persona porta molt més a la roba que a l’inrevés.

–Una de les controvèrsies de la moda és que les models de passarel·la són massa primes. La roba no s’ha de dissenyar per dones més reals?
–És un tema que em preocupa, però l’Escola ens proporciona les models, totes sobre la talla 38. El que és important és no oblidar que les dones som molt més que una talla, hi ha dones molt primes que estan molt saludables, i noies més grassonetes que també ho són, i és el que importa: estar saludable tot i no tenir una talla estàndard.

–No hi ha massa dissenyadors que surten d’Andorra.
–Conec l’Anna Mangot, que fa mocadors de seda. A Andorra en falten, cert, encara que la cultura i les arts es potencien, el disseny és més individual i és difícil fer una xarxa.

–Quan acabi els estudis, es veu muntant una botiga amb els seus dissenys a Andorra?
–No em tanco cap porta, mai se sap. A Espanya la situació és complicada i no descarto tornar a Andorra i obrir alguna cosa per potenciar aquest sector al país.

–La gent prefereix cada vegada més roba més personal que comprar en grans cadenes en què tothom acaba vestint igual?
–Sí, les grans cadenes ofereixen una moda més homogènia i la gent que pot –això també s’ha de destacar– busca roba més personal i individualitzada.

–L’escola on estudia, per què la va escollir?
–A Galícia és l’única pública, i jo crec que els estudis públics s’han de potenciar, i, a més, l’any passat va ser segona d’Espanya en un concurs a nivell nacional.

–Què aprenen durant els estudis, a més de disseny, dibuix, cosir...?
–Fem una mica de tot: patronatge, il·lustració, dibuix, disseny... I una part important i innovadora són les noves tecnologies, i aprenem disseny gràfic i programes de tractament d’imatges que et donen uns recursos que com a autodidacta no hauria assolit aquesta visió més general. I com que vaig estudiar Humanitats, els coneixements d’art i cultura també són importants en el disseny.

–Què enyora d’Andorra?
–Els meus pares hi viuen i vinc almenys un cop l’any. Trobo a faltar tenir molt a prop la vida urbana i la natural, queda tot molt a prop. I la família és el que més anyoro.

–A Santiago també s’hi viu bé...
–Sí, sí, no tinc cap queixa, la gent és molt amable i em sento com a casa. De fet, vaig néixer aquí!