JOSEP DALLERÈS ESCRIPTOR, DOCENT I POLÍTIC
JOSEP DALLERÈS: «La gran riquesa d’Andorra és la triple cultura»
Josep Enric Dallerès Codina (1949, Vilafranca del Penedès) és un home polifacètic que ha combinat docència, escriptura i política. Va estudiar llengua i literatura a Montpeller i va exercir de professor al Lycée Comte de Foix. En política ha estat cònsol menor d’Encamp, ministre d’Educació, Cultura i Joventut, síndic general i ambaixador d’Andorra al Consell d’Europa, entre d’altres càrrecs públics. En el vessant de l’escriptura va iniciar-se com a poeta però ha debutat com a novel·lista amb Frontera endins. L’ambaixada de França li ha concedit la insígnia de Comandant de la Legió d’Honor. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Professor, polític, escriptor. Amb quina faceta es queda?
–La veritat és que m’ho he passat molt bé amb cada etapa, que s’han anat alternant. Sí que vaig coincidir un temps amb docència i política, però després em vaig dedicar exclusivament a una cosa o a l’altra. Ha estat un vaivé durant més de 30 anys!
–L’escriptura sí que és una activitat transversal.
–Bé, no hi ha hagut altra manera que exercir-la en paral·lel, amb tot el que comporta. Per exemple, Frontera endins vaig tardar set anys en escriure-la perquè només m’hi podia posaren certs moments, bàsicament a l’estiu, durant les vacances. Té els seus pros i els seus contres.
–El coneixíem com a poeta i el 2006 va presentar la seva primera novel·la, més tard traduïda al francès. Quan el tornarem a llegir?
–Espero que sí, hi estic treballant però no hi ha res a punt. De fet, entremig hi ha hagut d’altres coses, com l’editorial que vaig muntar, Anm, amb què aquest any hem publicat el llibre d’Antoni Morell, El llarg caminar d’un home bo. Converses amb Joan Martí Alanis, i ara preparem una altra cosa. Mai m’he dedicat únicament i exclusivament a l’escriptura.
–Vostè es va formar en llengua i literatura francesa. Per què va triar aquesta cultura?
–Perquè en el moment d’escollir escola els meus pares van decantar-se per l’Escola Francesa, perquè només hi havia una altra opció, l’espanyola, i era molt més fàcil anar a estudiar a França que a Espanya.
–Darrerament es comenta que el pes de la cultura francesa s’ha perdut en detriment de l’espanyola, quan anys enrere era a l’inrevés. Ho veu així?
–Crec que sempre hi ha hagut un vaivé de les dues cultures, i hi ha influència de les dues. A Andorra no podem obviar que la immigració que hi hagut des dels anys 60 ha estat majoritàriament d’origen espanyol i té un pes. A més, a partir de 1985, quan l’Estat espanyol va entrar a la Comunitat Econòmica Europea, hi ha un element comercial que bascula favorablement cap a Espanya. Amb tot, la distribució de l’alumnat a les escoles s’ha mantingut: l’educació francesa representa el 40% d’escolarització. La gran riquesa d’Andorra és tenir aquesta doble, triple i, fins i tot, quàdruple cultura, i ho hem de mantenir.
–Vostè va ser ministre d’Educació. Creu que els estudiants surten igual de preparats en els tres sistemes?
–Sí, els sistemes han evolucionat, no estan al mateix punt que als anys 90. L’ambaixador d’Espanya acaba d’anunciar la nova recomposició del sistema espanyol. Potser no és, exactament, el que jo vaig defensar en el seu dia, però crec que és bo que hi siguin i que es mantinguin.
–També va ser polític durant la primera legislatura després d’aprovar-se la Constitució.
–Va ser molt interessant! Vaig sortir escollit a les eleccions de 1992 però vaig ser nomenat ministre d’Educació quan es van negociar els convenis educatius amb França i Espanya. El Govern, aleshores, no va ser un element vistós dins de les negociacions constitucionals però sí ho va ser, i de pes, per mantenir les converses amb els comuns. Aquesta negociació va ser la que va acabar portant el 75% a favor del referèndum per la Constitució. Si no hi hagués hagut un acord amb els comuns, no s’hauria obtingut aquest 75%. És una legislatura que passa una vegada a la vida i vaig tenir la sort de ser-hi!
–Doncs 20 anys després continuen les negociacions entre Govern i comuns per transferències i competències, sembla que no es troba l’equilibri.
–O no es vol trobar. Personalment crec que les negociacions que es van dur a terme i els textos que es van aprovar són vigents avui en dia. S’hauria de veure perquè algunes parts no s’han aplicat o perquè d’altres s’han aplicat malament. No es va voler entendre el canvi, però les bases són les mateixes, i, a més, hi ha un títol de la Constitució que no es pot canviar alegrement, sense reflexionar.
–Professor, polític, escriptor. Amb quina faceta es queda?
–La veritat és que m’ho he passat molt bé amb cada etapa, que s’han anat alternant. Sí que vaig coincidir un temps amb docència i política, però després em vaig dedicar exclusivament a una cosa o a l’altra. Ha estat un vaivé durant més de 30 anys!
–L’escriptura sí que és una activitat transversal.
–Bé, no hi ha hagut altra manera que exercir-la en paral·lel, amb tot el que comporta. Per exemple, Frontera endins vaig tardar set anys en escriure-la perquè només m’hi podia posaren certs moments, bàsicament a l’estiu, durant les vacances. Té els seus pros i els seus contres.
–El coneixíem com a poeta i el 2006 va presentar la seva primera novel·la, més tard traduïda al francès. Quan el tornarem a llegir?
–Espero que sí, hi estic treballant però no hi ha res a punt. De fet, entremig hi ha hagut d’altres coses, com l’editorial que vaig muntar, Anm, amb què aquest any hem publicat el llibre d’Antoni Morell, El llarg caminar d’un home bo. Converses amb Joan Martí Alanis, i ara preparem una altra cosa. Mai m’he dedicat únicament i exclusivament a l’escriptura.
–Vostè es va formar en llengua i literatura francesa. Per què va triar aquesta cultura?
–Perquè en el moment d’escollir escola els meus pares van decantar-se per l’Escola Francesa, perquè només hi havia una altra opció, l’espanyola, i era molt més fàcil anar a estudiar a França que a Espanya.
–Darrerament es comenta que el pes de la cultura francesa s’ha perdut en detriment de l’espanyola, quan anys enrere era a l’inrevés. Ho veu així?
–Crec que sempre hi ha hagut un vaivé de les dues cultures, i hi ha influència de les dues. A Andorra no podem obviar que la immigració que hi hagut des dels anys 60 ha estat majoritàriament d’origen espanyol i té un pes. A més, a partir de 1985, quan l’Estat espanyol va entrar a la Comunitat Econòmica Europea, hi ha un element comercial que bascula favorablement cap a Espanya. Amb tot, la distribució de l’alumnat a les escoles s’ha mantingut: l’educació francesa representa el 40% d’escolarització. La gran riquesa d’Andorra és tenir aquesta doble, triple i, fins i tot, quàdruple cultura, i ho hem de mantenir.
–Vostè va ser ministre d’Educació. Creu que els estudiants surten igual de preparats en els tres sistemes?
–Sí, els sistemes han evolucionat, no estan al mateix punt que als anys 90. L’ambaixador d’Espanya acaba d’anunciar la nova recomposició del sistema espanyol. Potser no és, exactament, el que jo vaig defensar en el seu dia, però crec que és bo que hi siguin i que es mantinguin.
–També va ser polític durant la primera legislatura després d’aprovar-se la Constitució.
–Va ser molt interessant! Vaig sortir escollit a les eleccions de 1992 però vaig ser nomenat ministre d’Educació quan es van negociar els convenis educatius amb França i Espanya. El Govern, aleshores, no va ser un element vistós dins de les negociacions constitucionals però sí ho va ser, i de pes, per mantenir les converses amb els comuns. Aquesta negociació va ser la que va acabar portant el 75% a favor del referèndum per la Constitució. Si no hi hagués hagut un acord amb els comuns, no s’hauria obtingut aquest 75%. És una legislatura que passa una vegada a la vida i vaig tenir la sort de ser-hi!
–Doncs 20 anys després continuen les negociacions entre Govern i comuns per transferències i competències, sembla que no es troba l’equilibri.
–O no es vol trobar. Personalment crec que les negociacions que es van dur a terme i els textos que es van aprovar són vigents avui en dia. S’hauria de veure perquè algunes parts no s’han aplicat o perquè d’altres s’han aplicat malament. No es va voler entendre el canvi, però les bases són les mateixes, i, a més, hi ha un títol de la Constitució que no es pot canviar alegrement, sense reflexionar.