Som com Som és l’associació que vetlla pels drets de les persones amb diversitat afectiva i treballa per fomentar la igualtat. La junta, que es va renovar fa un any, amb Carles Perea al capdavant, vol «normalitzar els drets de les persones LGBTI –lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals– dins de la societat andorrana». Stop Violències, amb Vanessa M. Cortés a la presidència, és una nova associació que es dedica a ajudar dones que pateixen violències de gènere, «que no són només maltractaments dins de la parella». / Per ESTHER JOVER MARTIN

–Quines altres violències de gènere pateixen les dones?
–Vanessa M. Cortés: Doncs que ens violen, que cobrem menys, que estem més en el llindar de la pobresa... La violència social no és només quan ens peguen o insulten sinó que hi ha tot un factor psicològic que costa molt de detectar, per tant, també fem projectes de prevenció i de sensibilització social, i projectes d’empoderament femení, com tallers de defensa personal.

–Creuen que a Andorra s’atén i es fa front a la violència estructural?
–Carles Perea: Ja estem acostumats que a Andorra les lleis quedin sota calaix: fem la llei però no hi posem els mitjans per fer el correcte desplegament tècnic i administratiu. És una qüestió prioritària, no només la violència de gènere sinó la violència en general, i si el ministeri [de Salut, Afers Socials i Ocupació] ha refet les seves àrees d’atenció i d’intervenció al ciutadà, ha de posar els mitjans al respecte, no serveix només de dilluns a divendres en horari d’oficina. Cal una adequació a la realitat andorrana.

–V. M. C.: El llenguatge és molt sexista. Quan diuen ciutadà jo no m’hi sento reflectida, en canvi, si diuen ciutadania, sí. També s’han de fer plans sobre què és el sexisme, entendre que som diferents i respectar la diferència.

–C. P.: I, sobretot, també ser molt conscient que les associacions juguem un paper molt important, perquè on no arriba l’administració ho fem nosaltres, i a la inversa.

–Existeix la llei d’eradicació de la violència de gènere però encara s’està treballant la llei d’igualtat.
–V. M. C.: És que falten conceptes! Jo no sóc del feminisme de la igualtat sinó de la diferència. El feminisme és un moviment social que vetlla pels drets de tothom, i les feministes no volem que es maltractin els homes, ni que se’ls pegui... No volem venjança sinó respecte, i que no ens diguin què hem de fer. Les feministes lluitem pels drets dels altres.
 
–C. P.: I una de les coses que ens ha fet posar en alerta és la intervenció de la Secretària d’Estat d’Afers Socials, Ester Fenoll, quan va defensar la llei d’igualtat de gènere. Creiem que la llei no abraça les associacions que estem treballant per la llei d’igualtat. La llei d’igualtat va molt més enllà del gènere: la forma d’estimar, la religió, la capacitat.... Tot això no té a veure amb el gènere d’una persona!

–V. M. C: S’ha de diferenciar sexe i gènere. Per exemple, a Alemanya hi ha tres gèneres: masculí, femení i intersexual. El sexe és com són els meus genitals, si de dona o d’home.

–C. P.: Hi ha qüestions que creen exclusió social i això és al que ha de donar resposta la llei d’igualtat. Hem de tenir una visió molt més oberta.

–V. M. C: Ens falta formació, marc teòric i obrir la ment a d’altres perspectives. Però vull trencar una llança a favor dels ministeris, que estan en contacte amb nosaltres.

–C. P.: Doncs amb nosaltres no...

–La igualtat va molt més enllà d’home-dona, per això les dues entitats que representen s’han unit per demanar les conselleries d’igualtat.
–V. M. C.: Al final estem lluitant pel mateix, que es respecti tothom siguis com siguis, perquè no hi hagi violència, perquè hi hagi actuacions des de l’administració...
–C. P.: Ja hi ha intenció de despertar, de continuar treballant per fomentar la igualtat, la tolerància. Les entitats que treballem per la igualtat tenim un tronc comú: la discriminació. El més fàcil és l’immobilisme i la por a alçar la veu, i quan trobes associacions que tenen interès per seguir lluitant, fem pinya. Per això ens hem unit a Stop Violències, però també amb Amida. Alguna cosa estem despertant!

–Posin exemples reals de discriminacions que es pateixen a Andorra.
–V. M. C.: Que t’acomiadin perquè ets mare soltera o família monoparental (hi ha molts homes en aquest país que marxen després d’haver deixat embarassada una dona) i has hagut de sortir en sis mesos tres cops de la feina perquè la canalla s’ha posat malalta. T’acomiaden, i és legal.

–C. P.: L’assetjament per orientació sexual, tant a l’alumnat com al professorat, i la discriminació a les persones intersexuals o amb disfòria de gènere. Per exemple, un nen que se sent nena i la família ho ha normalitzat però la societat no.
–V. M. C.: Disfressar els nens d’una cosa i les nenes d’una altra. La nostra identitat com a gènere no s’ha de formar sobre aquests estereotips, com dir que el rosa és de nenes, o dir que jugar amb nines si ets un nen és de mariques, no, el que fa és que siguis un bon cuidador, un bon pare.

–C. P.: Miri fins a quin punt la societat és hipòcrita que critiquem quan una joguina és sexista però quan fomentem la desestigmatització, per exemple, que un nen jugui a planxar, ens alarmem. Com ha dit la Vanessa, a la societat li falta educació, i a Andorra ho tenim més difícil.

–Per què? Per tradició, per mida, pel pes de l’Església? Es nota més que en altres llocs?
–V. M. C.: Tot el món és tradicional, patriarcal. Quan tu no entres dins de la norma patriarcal o dins dels rols que volen que segueixis comencen a violentar-te, és mundial. És una qüestió de presa de consciència.

–C. P.: Jo crec que l’heteronormatisme s’ha instaurat en la societat i tot el que no sigui heterosexual surt de la norma. Hem de començar a canviar el xip! Tot i que ha costat, i encara costa, acceptar la diversitat de famílies, a nivell de diversitat afectiva encara hem d’acceptar que l’heteronormatisme és la tendència més nombrosa però no vol dir que sigui «el normal». I la paraula «normal» no m’agrada gens! Les associacions i l’administració hem de fer molta feina pedagògica.

–V. M. C.: Normal i que estigui bé no és el mateix, i en termes de violència, la justifiquem molt, fins i tot en les nostres relacions. Si et faig enfadar tu tens dret a violentar-me, a ser cruel, a escridassar-me? No, aquest dret no existeix. La violència és un continu, i socialment no es preveu, no es fan sessions de resolució de conflictes. Tu tens dret a enfadar-te, però no a violentar-me, i ho justifiquem. Stop Violències estem cada dissabte en un mercat a Encamp i un home i em va dir: «Jo no sóc masclista, però...». Em va dir que a les dones ens mataven perquè volíem els mateixos drets dels homes i això no podia ser... És molt greu que a mi, com a dona, com a ésser humà, se’m menyspreï i se’m digui que no puc tenir els mateixos drets. Les dones continuem sent ciutadanes de segona, aquí i a molts llocs.

–C. P.: Doncs imagina’t una dona i lesbiana, ja no és de segona, és de tercera! Una mostra d’això ha estat la modificació de la llei del matrimoni, que s’ha categoritzat com a unió civil per un estigma. Tenim els mateixos drets, d’acord, però el matrimoni entre dos persones del mateix sexe s’ha categoritzat com a unió civil! Què hem d’esperar d’una societat en què els nostres representants categoritzen? Les associacions hem de picar pedra, i ho tenim difícil.

–Però hi ha molts polítics que no s’amaguen que són homosexuals. No ho normalitza?
–C. P.: No, el que hauria de normalitzar és que des de la política es comencés a donar exemple del que realment volem com a societat. Hi ha polítics homosexuals, però públicament no ens han donat suport.

–En canvi, de polítiques lesbianes, que jo sàpiga, no se’n coneix ni una.
–V. M. C.: A les dones, acomiadament segur! Sempre ho tenim pitjor en tot: en feina, en visibilització... Una dona lesbiana encara transgredeix més tota la cultura patriarcal i heteronormativa.

–C. P.: Dona i lesbiana. A Espanya, una candidata de Podemos, lesbiana, ha entrat al Parlament, i tant per a la formació política com per a les associacions ha estat un triomf. Si a Espanya ha estat un triomf, imagini’s a Andorra.

–V. M. C.: Em sembla molt dur que se t’admiri per la teva orientació sexual! Perquè no estem parlant de persones intel·ligents, de quin benefici aporten a la societat, de quins projectes i programes tenen... Estem estancats en si és gai o lesbiana, la teva orientació sexual no ha de ser cap condicionant!

–C. P.: Moltes vegades he sentit pel carrer: «Mira, el dels gais». T’estigmatitzen, portes una motxilla. Enarborem drets de persones! Ni de gais, ni de dones, ni de discapacitats!

–V. M. C.: Un heterosexual no arriba a la feina i diu: «Hola, sóc heterosexual». A mi m’han preguntat sempre: «Tu ets lesbiana, no?». Per què? Això és molt immadur! Evidentment, mai he respost, em sembla denigrant. Realment la meva orientació sexual condiciona les meves capacitats? Per això donem suport a lluites com les de Som com Som. En una societat madura hauries de tenir els mateixos drets per ser un ésser humà.

–C. P.: I la prova la tindrem ara que presentem el projecte per eradicar la violència de gènere, treballar la diversitat afectiva, etcètera, a les escoles, si s’accepta o no el projecte, o quedarà com un compromís.

–V. M. C.: Jo hi tinc fe!

–C. P.:  Doncs jo no ho tinc tan clar... Fins que no hi hagi realment un Govern favorable, amb una ment més progressista això no acabarà de rebre una empenta.

–V. M. C.: L’empenta l’hem de donar les associacions civils.

–Cal una feina de base, des de les escoles, que les noves generacions canviïn la manera de pensar.
–V. M. C.: I la ciutadania! No és feina només de les administracions públiques, la gent s’ha de conscienciar, cada persona té el poder de fer amb la seva vida el que vulgui, i viure una vida sense violències és un dret que s’ha d’exercir.

–C. P.: Amb la futura llei d’igualtat, l’àrea de polítiques d’igualtat del ministeri, la feina des de les escoles, i si s’implementen les conselleries d’igualtat als comuns, es pot fer una bona feina pedagògica.