Estudiant de geofísica i lligat professionalment al comú d’Encamp des de 1992, l’Àlex, de 46 anys, és un andorrà de cap a peus. Un tot terreny encantat de participar en qualsevol acte que es proposi a la parròquia. Primer va aportar la seva feina a la sala d’exposicions, després al departament de turisme i, actualment, és un dels integrants de la cartera de cultura d’Encamp i el cap d’àrea de museus i tradicions. Avui comença una nova edició de Festa Major on ell n’ha tingut molt a dir en la confecció del programa.

 

–Fa uns anys vam haver de prescindir dels focs per temes pressupostaris. Va arribar la crisis i la comissió de festes va decidir no fer-los més i enguany hem fet un esforç i els tornem a introduir. És un aspecte que ha agradat a tothom i la gent ens ho agraeix.

 

–Sí. Tenim la responsabilitat molt marcada sempre de fer coses per a totes les edats, per molt que hi hagi gent que digui que programem les festes per nosaltres. Hi ha activitats per nens d’un any o que comencen a caminar fins a gent de 90.

 

–La nineta dels nostres ulls és el Carnaval, però si parlem de Festa Major, potser sí. És una animalada enorme, una activitat descontrolada però reglamentària i on el jovent s’ho passa pipa. Fa molts anys que la fem i quan la vam haver de traslladar a GrauRoig pensàvem que seria el final i resulta que tenim encara més peticions i més participació. Ens truca molta gent d’Espanya i de províncies de més de 1.000 quilòmetres de distancia. Una bogeria. 

 

–La meva feina. Evidentment, sempre hi ha dies millors que d’altres, però gaudeixo molt a la feina. Sóc dels que encara manté  la il·lusió per anar a treballar.

 

–Un bon cafè.

 

–El maquetisme. Tinc una maqueta de tren al garatge de casa d’uns 30 m2, que he heretat del meu pare. Té més de 60 anys, la va començar a fer ell i ha anant creixent. Quan tinc una miqueta de temps em dedico, com dic jo, «a jugar a trens».

 

–El país en general, les muntanyes i la natura, que trobo que l’hem d’explotar i cuidar una miqueta més. 

–El que no m’agrada és que intentem ser una ciutat, quan el més maco era ser un poble. Abans ens saludàvem i ens coneixíem tots i, cada cop, esdevenim més ciutat.

 

–Molts, però quan vull estar tranquil i necessito oxigen o pensar, em tanco a la maqueta de tren.

 

–Sí, tot el que puc. A casa tinc fins quatre contenidors diferents i acostumo a portar coses a la deixalleria.

 

–Sí, perquè tots hem de contribuir si volem carreteres, hospitals i sanitat.

–Comparat amb el que es veu a fora, no em desagrada el model andorrà. Fins i tot, parlo amb gent que l’enveja pel fet de poder anar al metge que vols. El critiquem molt i en part és normal, però tenir una habitació per tu sol, és molt d’agrair.

 

–Quin remei si estàs tot el dia envoltat de polítics! Sí m’interessa, però no m’hi dedicaria, la veritat.

 

–Quan estic de vacances intento tenir-lo lluny però, normalment, el porto sempre a sobre. Si me’l descuido, per motius de feina, haig de tornar a buscar-lo.