Eduard Estivill és especialista en guarir un problema habitual en l’atavalada societat actual: els transtorns de la son. Després de cursar medicina a la Universitat de Barcelona i a Detroit (Chicago), va decantar-se per la pediatria, la neurofisiologia i va especialitzar-se a nivell europeu en la medicina del son. Fa 25 anys que dirigeix la Unitat de Son de l’Institut Quirón Dexeus i de l’Hospital General de Catalunya. Ara s’afinca al Principat, obrint la seva consulta a Inúu-Caldea.

 

–Va ser una casualitat: jo vaig estudiar neurofisiologia, que és l’especialitat que es dedica a estudiar el cervell mitjançant encefalogrames. Com que jo feia pediatria, fèiem electroencefalogrames a nens; perquè sortissin bé calia que s’estiguessin quiets, pel que esperàvem o els induíem a adormir-se. A partir d’aquí va sorgir l’interès pel son. Els primers treballs van ser amb nens amb problemes neurològics. Posteriorment vaig estudiar son a París i vaig acabar fent de neuropediatra a Barcelona per més tard especialitzar-me en medicina del son a Detroit. En tornar, vaig obrir la primera oficina de l’Institut.

 

–Sobretot la demanda d’Inúu; la qualitat de vida durant el dia té molta relació amb la qualitat del son i el centre volia profunditzar en el tema, més enllà de la cura del físic i l’estètica. Físic i psíquic estan molt relacionats, així que l’obertura de l’oficina permetrà ajudar a la gent en aquest punt de vista.

 

–Estic especialitzat en nens perquè és el que s’ha fet més popular, però tractem qualsevol edat: grans petits, adolescents i totes les patologies. A més, fem molta investigació científica i una de les primeres i més reconegudes, va ser una sobre nens, però tractem a tothom. 
 

–Molta gent del Principat s’ha passat per les consultes de Barcelona. La gent d’Andorra no és diferent de la resta, dormen malament perquè, igual que a molts altres llocs del món, estan sotmesos a tensions, estrés, etc. Veiem gent de tot tipus: nens, adolescents, adults, gent gran... La majoria amb problemes típics que repercuteixen en la seva quotidianitat.

 

–M’agraden molt l’esport i la música. Tinc un grup de folk, Falsterbo; cantem junts des que teníem 17 anys. Fem músiques que vam aprendre quan estudiàvem a EUA i que hem traduït al català, com el Puf era un drac màgic. A més, sempre he fet molt d’esport: faig muntanya, esquio, jugo a tennis, golf, el ciclisme...
 

–M’agrada molt la gent. Fa anys que hi pujo; cada dos o tres anys pujava amb els meus pares i en guardo molt bon record. Em fa molta il·lusió tornar-hi.

 

–M’agraden sobretot les muntanys. He pujat varis cims. No en puc dir cap en concret, però la sensació de plenitud, d’espai... és el que més m’agrada d’Andorra.

 

–I tant! Tinc tres néts que, com que han crescut amb la cultura del reciclatge, em corregeixen  quan ho faig malament.

 

–Amb els pares pujava a comprar aspirines, que deien que eren més bones. També vaixelles i niló. Evidentment hi ha coses menys cares i sempre que pujo, compro.

 

–Clar que sí, tot és política. Qui diu que no, també està fent política. Sóc una persona preocupada amb el que passa.

 

–Ui! Aquesta és una gran batalla que tinc amb els clients, familiars i amics. No n’estic gens; no em passa res si un dia me’l deixo. L’abús ens porta a no comunicar-nos.

 

–I tant. Recordo com els meus pares m’explicaven coses de la guerra, el que els va fer inculcar-nos la consciència que les coses costen de guanyar i que sempre s’ha de guardar una mica, pel que pugui passar.