MIQUEL MERCÈ ARQUITECTE I URBANISTA
MIQUEL MERCÈ: «Cal sensibilitzar sobre el valor de l’arquitectura»
El seu projecte va ser el seleccionat per a remodelar l’emblemàtica i cèntrica plaça Coprínceps d’Escaldes-Engordany. Arquitecte de formació, la fotografia, el disseny i l’urbanisme són només algunes de les altres àrees que domina. Miquel Mercè és escaldenc de naixement i, després de desenvolupar una doble formació de IUT Enginyeria Civil i Arquitectura a Tolosa i de realitzar importants col·laboracions, va reestablir-se al Principat el 2009.
–D’on va sorgir la idea per remodelar la Plaça Coprínceps?
–La plaça Coprínceps es una ‘plaça’ en tots els sentits: els edificis generen buit i la seva diversitat d’usos aporta activitat. Els esdeveniments li donen caràcter d’espai urbà. Per generar una nova imatge s’ha concebut un ‘objecte escultural funcional’ al seu perímetre que unifica i potencia l’intercanvi entre l’espai urbà i els baixos comercials. Destaca per contrast: no és arquitectònic sinó escultural; ni buit ni ple, és porós; no és de pedra, és de fusta...
–S’ha guiat per algun referent?
–Les meves propostes sorgeixen d’una recerca sensible i conceptual. Lluny de voler generar «arquitectura» es volia generar aquest «objecte escultural». Com a referents hi ha una forta inspiració en l’atmosfera de sota-bosc, per les seves ombres, riquesa, vibració i ritme. També m’he inspirat en obres artístiques com les d’Antony Gormley, o el pintor Piet Mondrian.
–Què suposa culminar l’embelliment de l’avinguda Carlemany?
–Com a arquitecte entenc que l’espai urbà està en constant evolució, per això el projecte està pensat per adaptar-se a canvis. És una gran oportunitat participar a aquesta millora urbana però no crec que culmini amb la plaça, hi ha moltes oportunitats a desenvolupar.
–Com s’inspira per fer la seva feina?
–Els projectes comencen amb una mirada sensible. Aquesta etapa inicial pot sorgir de diferents àmbits, com hem vist per la plaça Coprínceps: natura, escultura, pintura... és un procés creatiu intens i específic a cada projecte, que no s’atura mai i que va madurant i evolucionant amb el temps.
–Creu que deixarà un país millor als seus fills que el que va trobar?
–Hi treballem i ens esforcem cada dia perquè així sigui, el temps dirà però tinc certitud que sí.
–Compagina l’arquitectura amb alguna altra disciplina? Quina?
–Faig fotografia. Desenvolupant diferents projectes he tingut la sort d’exposar en diferents espais dins i fora del país. De fet, la pràctica de les dues disciplines no és gratuïta: per la seva complexitat, l’arquitectura demana molt de treball, dedicació i temps. Situació, entorn, client, normativa, tècnica... Cada projecte es únic i la seva conceptualització i solució també ho son. Generalment un projecte arquitectònic es culmina desprès de varis mesos o anys de treball. En el món de la fotografia, pel fet de capturar un instant, la mesura de temps estàndard és el segon, inclús la seva fracció. És aquest contrast el que em motiva i m’ajuda en ambdós casos.
–Un petit plaer diari?
–Intento que siguin molts i compartir-los: cuinar, sortir a la muntanya, llegir... em fa falta més temps...
–Què el pot treure de polleguera?
–La gratuïtat en general i més en arquitectura...
–Crisi econòmica o de valors?
–Vull ser positiu i, més que crisi, ho interpreto com una realitat. Pel moment i sobretot en la nostra feina n’hem de ser conscients i adaptar els projectes en conseqüència.
– Algun company al que admiri?
–N’admiro a molts: Claude Monet, Tokushin Yoshioka, Ferràn Adriá... També arquitectes com Ryue Nishizawa, Miquel Subiràs, Oscar Ribeiro de Almeida Niemeyer...
–Tres valors fonamentals?
–Dedicació, passió i sensibilitat.
–Com definiria les seves creacions?
–Sensibles...
–Creu que es valora a Andorra la feina dels arquitectes?
–Malauradament anys enrere hi va haver un ritme i inquietuds que no van ajudar a desenvolupar i a fer arquitectura. En aquest sentit la crisi i la conscienciació sostenible afavoreix que es qüestioni el paper que ha de jugar l’arquitecte/urbanista en la societat, el que participa a donar valor a la seva feina.
–Hi ha mesures polítiques que creu que ajudarien a l’arquitectura?
–Més que mesures, s’ha de sensibilitzar a polítics, propietaris i al conjunt de la societat per donar a conèixer els seus valors.
–Quin consell donaria a un jove arquitecte?
–No sóc ningú per donar cap consell, i menys a un jove arquitecte (hem considero com a tal) però si he aprés una cosa que puc compartir, és que s’ha de treballar, treballar, treballar...
–D’on va sorgir la idea per remodelar la Plaça Coprínceps?
–La plaça Coprínceps es una ‘plaça’ en tots els sentits: els edificis generen buit i la seva diversitat d’usos aporta activitat. Els esdeveniments li donen caràcter d’espai urbà. Per generar una nova imatge s’ha concebut un ‘objecte escultural funcional’ al seu perímetre que unifica i potencia l’intercanvi entre l’espai urbà i els baixos comercials. Destaca per contrast: no és arquitectònic sinó escultural; ni buit ni ple, és porós; no és de pedra, és de fusta...
–S’ha guiat per algun referent?
–Les meves propostes sorgeixen d’una recerca sensible i conceptual. Lluny de voler generar «arquitectura» es volia generar aquest «objecte escultural». Com a referents hi ha una forta inspiració en l’atmosfera de sota-bosc, per les seves ombres, riquesa, vibració i ritme. També m’he inspirat en obres artístiques com les d’Antony Gormley, o el pintor Piet Mondrian.
–Què suposa culminar l’embelliment de l’avinguda Carlemany?
–Com a arquitecte entenc que l’espai urbà està en constant evolució, per això el projecte està pensat per adaptar-se a canvis. És una gran oportunitat participar a aquesta millora urbana però no crec que culmini amb la plaça, hi ha moltes oportunitats a desenvolupar.
–Com s’inspira per fer la seva feina?
–Els projectes comencen amb una mirada sensible. Aquesta etapa inicial pot sorgir de diferents àmbits, com hem vist per la plaça Coprínceps: natura, escultura, pintura... és un procés creatiu intens i específic a cada projecte, que no s’atura mai i que va madurant i evolucionant amb el temps.
–Creu que deixarà un país millor als seus fills que el que va trobar?
–Hi treballem i ens esforcem cada dia perquè així sigui, el temps dirà però tinc certitud que sí.
–Compagina l’arquitectura amb alguna altra disciplina? Quina?
–Faig fotografia. Desenvolupant diferents projectes he tingut la sort d’exposar en diferents espais dins i fora del país. De fet, la pràctica de les dues disciplines no és gratuïta: per la seva complexitat, l’arquitectura demana molt de treball, dedicació i temps. Situació, entorn, client, normativa, tècnica... Cada projecte es únic i la seva conceptualització i solució també ho son. Generalment un projecte arquitectònic es culmina desprès de varis mesos o anys de treball. En el món de la fotografia, pel fet de capturar un instant, la mesura de temps estàndard és el segon, inclús la seva fracció. És aquest contrast el que em motiva i m’ajuda en ambdós casos.
–Un petit plaer diari?
–Intento que siguin molts i compartir-los: cuinar, sortir a la muntanya, llegir... em fa falta més temps...
–Què el pot treure de polleguera?
–La gratuïtat en general i més en arquitectura...
–Crisi econòmica o de valors?
–Vull ser positiu i, més que crisi, ho interpreto com una realitat. Pel moment i sobretot en la nostra feina n’hem de ser conscients i adaptar els projectes en conseqüència.
– Algun company al que admiri?
–N’admiro a molts: Claude Monet, Tokushin Yoshioka, Ferràn Adriá... També arquitectes com Ryue Nishizawa, Miquel Subiràs, Oscar Ribeiro de Almeida Niemeyer...
–Tres valors fonamentals?
–Dedicació, passió i sensibilitat.
–Com definiria les seves creacions?
–Sensibles...
–Creu que es valora a Andorra la feina dels arquitectes?
–Malauradament anys enrere hi va haver un ritme i inquietuds que no van ajudar a desenvolupar i a fer arquitectura. En aquest sentit la crisi i la conscienciació sostenible afavoreix que es qüestioni el paper que ha de jugar l’arquitecte/urbanista en la societat, el que participa a donar valor a la seva feina.
–Hi ha mesures polítiques que creu que ajudarien a l’arquitectura?
–Més que mesures, s’ha de sensibilitzar a polítics, propietaris i al conjunt de la societat per donar a conèixer els seus valors.
–Quin consell donaria a un jove arquitecte?
–No sóc ningú per donar cap consell, i menys a un jove arquitecte (hem considero com a tal) però si he aprés una cosa que puc compartir, és que s’ha de treballar, treballar, treballar...