Maite Martínez Mora té 44 anys, està casada i és mare de dos nens. Mestra de l’Escola Andorrana des de fa 19 anys, presideix l’Associació d’afectats d’autisme d’Andorra (Autea).

–Quina és la seva afició preferida?
–N’he tingut diverses al llarg de la meva vida: l’esport, el ball, els cavalls, les manualitats, viatjar... Actualment tinc un especial interès en observar i entendre el comportament i les relacions entre les persones, ja siguin nens o adults. Probablement és per la meva professió i el que he viscut en el món de l’autisme. Aprendre a veure el món a través dels ulls de l’altre ha estat un gran descobriment i una gran lliçó. L’autisme m’ha fet millorar com a persona i com a mestra.

–Què li agrada més d’Andorra?
–La riquesa paisatgística, tenim un entorn natural espect-acular i un bon clima. També aprecio molt poder sortir al carrer sense desconfiança ni por, vivim en un país on afortunadament encara preval la seguretat i espero que així continuï.

–I el que menys?
– El poc temps que dediquem a gaudir-ne! Anem sempre a cent per hora de casa a la feina i de la feina a casa. Estem en una societat marcada per valors socioeconòmics i no ens en adonem que deixem de banda valors com la família, els amics, el cuidar-nos... No hi ha temps, anem massa atabalats! Hauríem de posar el fre i buscar la fórmula per coinciliar el treball amb la vida familiar.

–Quin és el seu racó preferit del país?
–Qualsevol lloc perdut en la natura però tinc un especial afecte pel meu poble, Sispony. Hi guardo molts bons records de la meva infantesa.

–Acostuma a reciclar?
–Tot el que puc.

–Està d’acord amb pagar l’IRPF?
–A ningú no li agrada pagar i, evidentment, si poguéssim escollir triaríem no haver-ho de fer. Però hem de ser coherents. Tots tenim clars els nostres drets i els defensem però si volem continuar gaudint dels mateixos serveis i prestacions i alhora fer créixer el país haurem de garantir-ne la sostenibilitat. I és cosa de tots.

–Algun cop ha pensat en marxar a treballar a l’estranger?
–De joveneta no ho havia descartat però sempre de manera temporal, sempre he tingut molt clar que on volia establir-me era a casa, Andorra.

–Li satisfà el model sanitari?
–Objectivament i tenint en compte el model sanitari d’altres països penso que hem d’estar satisfets. Evidentment, sempre hi ha coses que es poden millorar o optimitzar però també crec que tenim unes limitacions com a país petit que som que fan que no sigui viable donar resposta o garantir tots els serveis.

–Comprar a Andorra és barat?
– Gens! Evidentment, el meu carro de la compra no té rés a veure amb el carro d’un turista.

–L’ interessa la política?
–Sí, però el més important és que interessi als que s’hi dediquen, fer política és una responsabilitat molt gran.

–Se sent inquieta sense el mòbil?
–Gens ni mica, més aviat al contrari! No sóc de les que dona mitja volta  quan me’l descuido. He de reconèixer que és una gran eina però, de vegades, trobo a faltar el no estar localitzable. El no despenjar ja no si val, se t’acumulen els sms, els whatsapps i els correus electrònics... Sempre et troben.

–Què mira a la televisió?
–Els documentals. No tinc gaire temps de mirar la televisió però sempre que puc intento seguir els informatius per mantenir-me al dia.

–Té por a la mort?
–No tinc por a morir però sí que em preocupa com i quan. No vull fer patir ni ser una càrrega, ni vull perdre’m un moment dels meus fills.

–Intenta estalviar?
–I tant ! Una altra cosa és que ho aconsegueixi. Viure a Andorra és molt car i amb dos fills encara més. La tendència de les despeses sempre és a l’alça i sempre hi ha el maleït imprevist!