L’Héctor Pérez va arribar a Andorra fa quatre anys procedent de València i amb la guitarra sota el braç. És docent a l’Escola Andorrana, on ha exercit de mestre música i ara de llengua castellana, i a les tardes ensenya música (bateria, guitarra i guitarra elèctrica). Des de fa un any està enrolat en el projecte Love It, on un trio de guitarra, contrabaix i veu ofereix temes de gipsy jazz. El seu anhel és tornar a dedicar-se professionalment a la música, com ja feia a València.

–El músic neix o es fa?
–S’ha de fer. Tu pots néixer amb aptituds, però si no toques no et faràs mai músic.

–Quina música escolta?
–He tingut diferents èpoques, però actualment estic molt enganxat a l’AOR, el hard rock dels anys 80, una barreja entre pop molt melòdic i comercial i el heavy metal, amb grups com Toto i Journey. De més actuals, Sonic Station o Work of Arts. Un altre estil que escolto molt és el jazz fusió, amb bandes com Snarky Puppy i Mezzoforte. I un tercer estil és el rock  i el metal progressiu, com Persefone i Circus Maximus.

–Quina és la seva motivació diària?
–La música. I després, els vincles humans, l’amistat, la calidesa... I ensenyar música. I aprendre coses noves, no només música, per créixer com a persona, evolucionar. Potser sonarà estrany però jo em retiro moltes vegades per pensar en qui sóc i què faig aquí. La veritat és que penso que estic on he d’estar i estic fent el que he de fer: per fer música, ensenyar-ne, per tractar d’ajudar d’alguna manera amb la capacitat comunicativa que tinc. Això se’m dóna bé i em fa feliç.

–Alguna altra afició?
–M’agrada molt la psicologia, és la meva segona vocació. I cada vegada em crida més l’atenció el món de la cooperació. Acabo de tornar del Marroc, del Sàhara i de l’Atlas, on he pres nota, parlant amb la gent, de quines necessitats té, i ara pensaré en algun projecte per ajudar la gent de la regió. Una altra afició és parlar amb els amics, la calidesa humana.

–Un petit plaer diari?
–Després de tot el dia de feina i estudi, arribar a casa i fer el freak una estona veient una sèrie o jugant als videojocs. O quan tinc parella un gran plaer és parlar amb ella de com ha anat el dia, dels nostres sentiments...

–I què el treu de polleguera?
–La corrupció! La gent que és capaç de trepitjar els altres per beneficiar-se ella mateixa. No ho faré mai, però em vénen ganes de ser violent.

–Vivim una crisi econòmica o una crisi de valors?
–Una crisi de valors, sense dubte. No hi hauria crisi econòmica si no hi hagués crisi de valors. Hi ha molta corrupció i egoisme i a la crisi s’ha arribat perquè hi ha gent molt oportunista, amb molt de poder, que pensa només en ella mateixa. Sempre acaben afectades les persones que no tenen cap poder i les altres se’n surten, com passa amb els bancs. També crec que els occidentals estem molt corromputs. Al Marroc he vist gent que en no tenir res material té molts més valors i viu d’una manera més oberta i generosa. Aquí estem enganxats al material, som el que tenim. No som el que som, som el que tenim, i aquesta és la crisi de valors. Com més tenim, més volem, i ens oblidem que som persones, amb sentiments.

–Tres valors fonamentals que li demana a la gent.
–Senzillesa i humilitat, amabilitat i sinceritat.

–Creu que a Andorra es valora la feina dels músics?
–Sí, molt més que en d’altres llocs, i la prova és que aquí, per tocar, als músics se’ns paga!  La música és la meva motivació, però també és una responsabilitat i un compromís, i no ha de ser gratuïta. És una feina de molts anys d’esforç i d’estudi, i aquí se’ns reconeix.

–Doni un consell a un jove músic.
–Que sigui molt humil i que segueixi el seu cor. I molta constància.