Rosa Mari Sorribes, ara jubilada, ha estat més de 35 anys exercint de periodista i és la presidenta de l’Associació de Malalts Reumàtics, Fibromiàlgics i de la Síndrome de Fatiga Crònica (Amare).

 

–Llegir i escriure. Llegir em ve de petita, vaig perdre el pare als 4 anys, a casa estàvem mancats de moltes coses materials, però els llibres i l’amor a la cultura en general, amb l’afegitó d’una gran curiositat per adquirir coneixements, va ser la millor de les herències que em podia deixar la meva mare.

 

–Els paisatges, sobretot els d’abans del boom de la construcció que ha malmès esplèndids indrets ja irrecuperables. I m’interessen sobretot algunes persones a les que he conegut gràcies a la meva professió, el periodisme, m’agraden els meus amics.

 

–El Classisme. Recordo quan vaig arribar a les Valls per casar-me, l’any 68, on encara es comptaven els andorrans com els ous, de primera, de segona, etc. Els nous temps han portat una necessària renovació. Però trobo a faltar més sensibilitat vers els més febles, com els padrins, infants i aquells qui pateixen algun menyscabament, físic o psíquic. No ens podem permetre que hi hagi gent que passi necessitats. Tinc esperança, crec que tot arribarà.

 

–‘Ordino, l’altra Andorra’, aquest és el nom d’un documental del meu home, en Jordi Gigó, mort al 1991. Ordino enamora, té màgia...

 

–Si us plau! Intento ser cívica i estic molt conscienciada amb el Medi Ambient. A més a la Massana el Comú ens ho posa molt fàcil i fa molt bé la seva feina tant en recipients com en la recollida.

 

–Estic d’acord en pagar tots els impostos que calgui, això si, que sense excepció tothom pagui segons les seves possibilitats tal i com diu la nostra Constitució, solament així anirem bé.

 

–Ara estic jubilada després de més de 35 anys a la premsa a Andorra, i amb una colla de corresponsalies a l’espatlla, no m’ha donat temps a emigrar.

 

–La crisi es nota, i molt. En la sanitat s’ha hagut de retallar i això dol molt , ja que conec persones que han hagut de deixar de prendre medicaments per no poder-los pagar, o que han ajornat una operació per por que els facin fora de la feina. S’ha d’estudiar com protegir als més fràgils per això tenim tants assessors, no? Per altra banda tenim sort de disposar de bones instal.lacions, per exemple, actualment fa més de dos mesos que tinc a la meva filla Astrid a la UCI del CHA i la demostració de professionalitat i humanitat dels metges i personal sanitari és d’admirar.

 

–No sempre. S’han acabat la “xauxa” del nylon, olles a pressió i el whisky.  Tot i això encara som competitius en una colla de productes i ho hem de conservar.

 

–Indiscutiblement! Ja que com diu un bon amic: «Si tu ‘passes’ dels polítics no et preocupis, que els polítics ja ‘passaran’ de tu». M’interessa la política i la visc dia a dia intensament.

 

–No, és una gran eina de comunicació però no en faig grans escarafalls.

 

–Sobretot, veig “Polònia“,  Le Dessous de cartes” i “El Intermedio”.

 

–Gens! Tots hi hem de fer front i millor fer-ho amb naturalitat, amb la consciència ben tranquil.la i sense la por de ser la més rica del cementiri.

 

–Que més voldria! Amb tot respecte, allò que no entenc massa és la prepotència humana de creure’s el melic de l’Univers davant les explicacions de la Ciència... 

 

–Cada dia passejo als meus dos gossos, el Karma i la Lluna, això  almenys comporta caminar una hora i mitja al dia.

 

–Vivint d’una jubilació no és fàcil, miro de no malbaratar ni un cèntim.