Procedents de la màgica illa d’Eivissa, després de 10 anys de treball, constància i sacrifici, Projecte Mut s’ha consolidat com una de les bandes referents en llengua catalana. A finals de l’any passat va sortir a la llum el seu quart àlbum: IDÒ. Han trobat l’estil que els hi és més còmode, amb el folk com a principal influència, mantenint l’aire mediterrani, però afegint-hi encara més alegria. Abans de recórrer durant l’estiu tota Catalunya i arribar fins a França i Madrid, faran una parada el divendres a partir de les 23.30 a la Fada Ignorant per tornar en format acústic. 
 

El cantant i compositor David Serra i el músic i productor Joan Barbé tornen de nou al Principat, i ho fan havent estat finalistes en diverses categories dels premis Enderrock i dels premis ARC entre d’altres, i tenint com a gran cita durant l’estiu la seva participació al mític festival Canet Rock.

 

–I de nou a la Fada Ignorant. Què té d’especial que la gran majoria dels que hi heu vingut voleu repetir? 

–Vàries coses. El primer de tot és que ens tracten molt bé, no només el Toni, el propietari, sinó també el públic. Sempre que hi hem anat hem gaudit tots molt. A més és el lloc de referència a Andorra i no volem deixar d’anar-hi. És un lloc que té alguna cosa especial. Fins i tot, encara que anem en format acústic, volem adaptar-nos al que calgui per poder-hi tornar sempre. És la tercera vegada que hi anem i esperem poder fer -ho, com a mínim, cada vegada que publiquem un nou disc.

 

–Com s’adapta un folk tan viu i alegre com el vostre a l’acústic sense que perdi la seva essència?  

–Volem que continuï sent alegre i festiu. En acústic tens l’oportunitat de poder tocar cançons que amb la banda no les pots fer perquè són més reposades i boniques. Quan fas aquest format és quan més es gaudeixen aquest tipus de cançons i també té l’al·licient que les toquem el David i jo gairebé com van néixer els temes. És a dir, tocant els dos en acústic era com decidíem si entraven en el disc o no. Només escoltant-les amb una veu i la guitarra acústica són cançons que arriben, i amb aquest format és molt més agraït.

 

–Com ha rebut el públic el nou àlbum?  

–Al llarg dels tres discs anteriors, hem notat que la gent anava rebent cada vegada millor les cançons. Però és veritat que amb aquest darrer, amb IDÒ, potser hi ha hagut un salt, hem progressat, hi ha més gent que ens segueix i ens han fet arribar que els hi ha agradat molt. Això fa que estiguem contents amb la feina feta i dóna forces per anar seguint.

 

–Quina evolució ha seguit Projecte Mut des del seu inici?  

–Crec que hem anat cap a una evolució natural de cara al grup, en cap moment del nostre procés hem volgut sonar a res determinat. Projecte Mut va començar com una cosa molt acústica i molt folkie que sobretot musicava poesia i amb el temps hem anat progressant. Seguim mantenint un so molt mediterrani però la sonoritat està més definida i elaborada. Ens sentim molt còmodes i amb aquesta barreja de folk, pop i rock hem trobat l’equilibri que fa que ens sigui fàcil treballar.

 

–Ara que han passat ja 10 anys des del vostre primer concert, us heu aconseguit consolidar com a grup de referència dins el panorama musical català.

–Jo també ho sento així! (riu) Abans érem un grup d’Eivissa que anava de tant en tant a tocar a Catalunya, Andorra i València, i ara ja ens sentim integrats dins de la cultura musical en llengua catalana. De fet, ara la meitat del grup està a Eivissa i l’altra a Barcelona. Era un pas natural, Eivissa té certes limitacions territorials i també alhora de progressar en una carrera musical. La rebuda, a més, ha sigut magnífica i el fet d’estar al cartell del Canet Rock, d’estar cada any nominats al premis Enderrock o als premis ARC, per nosaltres és formar part de tota la moguda que s’està produint amb la música en català que creiem que és molt important.

 

–Potser el moviment més nacionalista que es va començar fa uns anys ha donat l’empenta que faltava...

–Potser sí. Nosaltres en aquest aspecte el que ens passa és que no som catalans i ho veiem des d’una perspectiva diferent, però estic d’acord en què el procés nacionalista pot haver ajudat a la música feta en català, perquè es reivindica un nou país amb una llengua pròpia... Però independentment d’això, la música feta en català ha anat adquirint qualitat amb el pas del temps. Hi ha coses en català que fa 10 o 15 anys no hi eren. Des de que van sortir els illencs d’Antònia Font es va fer tot aquest pop en català que va crear escola després del rock de Sopa de Cabra, Sau i tot els clàssics. 

 

–Podríem dir que Antònia Font va ajudar a obrir la música en balear a tot tipus de públic, no només al catalanoparlant. 

–Tot i que a nosaltres no és un tipus de música que ens fascini, s’ha de reconèixer que ho feien d’una forma fantàstica i crec que van ser els pares del nou pop, abans dels Amics de les Arts, de Manel... És curiós que hagi nascut d’una formació que és de ses Illes, i n’estem molt orgullosos!

 

–Al final, tal i com diuen, la música és un llenguatge universal.

–Ho diuen perquè és veritat. Portem tota la vida escoltant grups que canten en anglès i, segurament, molts de nosaltres no entenem la majoria de les lletres, i no passa res! (riu) Hem de trencar amb els tabús i escoltar música cantada en català, en basc i en el que sigui. Si està ben feta, què més dóna?

 

–Encara que us torneu famosos a tot el món, que veneu centenars de milers de discos i que tingueu tants diners que no els pugueu comptar... Mai sereu homes de goma?

–Ostres, no sabria que dir-te! Crec que la lletra que va escriure el David no critica la gent que s’ha fet operacions estètiques i aquí esta la gràcia. És com dir: escolta, en el món en el que estem, tampoc és el pitjor que et facis un arreglo on te’l vulguis fer sempre que no et facis un desastre. Potser sí que seríem homes de goma, no ho sé, qui ho sap... Tant de bo aquest fos el problema més gran! (riu). 

 

–Heu tocat al Camp Nou, a Nova York, París... Quin és el pròxim lloc emblemàtic on us agradaria ser-hi?

–El millor de la música que fem nosaltres és que és un folk mediterrani molt obert, un folk, com en diem, dels quatre vents perquè abasteix els quatre punts cardinals. És una música més internacional entre cometes. Portem, per exemple, set anys seguits anant a França, també hem anat a Estats Units, totes les Balears i Catalunya, València, Andorra... Ara fins i tot anem a Madrid on ens hi torbarem públic eivissenc i català, però segur que també hi ha públic d’allà perquè s’estan trencant les barreres i els prejudicis, i per a nosaltres és molt positiu. Un lloc emblemàtic? Sempre que hi hagi gent que estimi la nostra música i les nostres cançons és un lloc emblemàtic, com per exemple la Fada Ignorant, per això hi tornem!

 

–IDÒ busca la reacció de la gent davant la situació actual?

–Realment, el que volíem transmetre més que dir-li a la gent com ha de fer les coses, és que reflexioni sobre les coses. Intentem que pensi sobre com està tot i que hi hagi una reacció, cadascú amb la seva opinió. No quedar-se quiet seria la moralitat d’aquest disc. A part d’expressar sentiments i vivències, expliquem també com estan les coses i per això «IDÒ què?, què penses de tot això? Hi faràs alguna cosa?». Idò pot ser una exclamació i un interrogant, és com passar-li la pilota a la persona que està escoltant el disc i crec que és la forma de que la societat actuï i agafi responsabilitat i faci les coses com les vulgui fer.

 

–Aleshores la crisis és econòmica o de valors? 

–No t’ho sabria dir. La resposta fàcil i per quedar bé seria dir que és una crisi de valors i que per això hi ha una crisi econòmica. Però jo crec que és una excusa massa fàcil. La crisis des de fa uns anys és econòmica i la de valors l’hem tingut sempre. Que hi ha ara més crisi de valors que fa uns anys? Potser sí, però això es diu sempre. Hi ha les dues. Esperem que la de valors no es mengi l’econòmica, perquè precisament quan hi ha l’econòmica és quan els valors tenen més importància. Parlant explícitament de cultura és molt complicat perquè hi ha molta gent que considera que no és un bé indispensable, i és respectable, però això fa que a l’hora de consumir-la hi ha gent que s’ho pensi, que pirategi...

 

–Tampoc ajuda la política.

–El maltractament de la cultura per part de molts dirigents polítics ni ho esmento perquè és una cosa que s’ha d’arreglar sigui com sigui.  Dins el sector cultural se segueixen replantejant moltes coses i està poc clar com funcionarà en el futur. Jo la única cosa que sé és que la darrera botiga de discos que hi havia a Eivissa va tancar fa una setmana, no en queda cap en tota l’illa. És un reflex del que està passant. Però també és veritat que ara és el millor moment per apostar i arriscar-se com hem intentat fer nosaltres, anant a contracorrent i posant tota la llenya al foc. Esperem que la crisi econòmica acabi aviat perquè tenim ja un estat d’ànim supeditat a l’economia i a aquestes alçades fa fins i tot por parlar del tema. 

Per IMAR MARTÍNEZ