Alejo de la Torre (Còrdova, Argentina, 1967) és, de professió, advocat, però la seva passió és la literatura de viatges i la música. Ha publicat tres llibres: Andorra. El viaje total, basat en la seva primera estada a Arcalís, durant la temporada 1989-1990, en què el seu germà va perdre la vida per una allau; La Lorenza. Las Salinas y el Más Allá, sobre una dona gran que viu aïllada a la muntanya, a l’Argentina, i Sherpas y Everest: del Bajo de Olmos a Nepal, sobre una estada al Nepal en què ha conviscut amb el poble sherpa.

– L’escriptor neix o es fa?
– Neix, però no ho saps fins que ho fas. Si tu ho intentes sense haver-ne nascut no seria possible, has de tenir cor i sensibilitat i això no s’aprèn a la universitat. El més important és transmetre, no és una qüestió formal sinó substancial. La tècnica s’aprèn.

– Quins són els seus autors favorits?
– M’agrada l’escriptor que troba el diàleg d’una persona amb una altra persona. Per exemple, Pasos, de Jerzy Kosinski, escriu de manera molt veraç, recomano la seva lectura. Què és un bon llibre? On es troba el contingut. Hi ha llibres de fotografies sense text que expliquen molt més que un milió de paraules.

– Què el motiva a llevar-se cada dia?
– Sense ser orgullós, però amb dignitat, el que tu vols és aixecar-te cada dia i trobar el sentit a l’existència. Treballant, escrivint, component o el que sigui, és això. I també em lleva la fe. Una tia em va dir que cada dia em preguntés per la meva fe, perquè la fe cura tots els mals.

– La fe en Déu?
– En el meu cas, sí. Però, per exemple, el meu amic Sonam Sherpa té fe en el Dalai Lama. No hi ha un camí, n’hi ha molts però tots arriben al mateix lloc: qui sóc?

– Què li inspira a l’hora d’escriure?
– Tots hem de tenir un sentit de la vida, la transmissió d’experiències et fa sentir unit a la gent. Tots tenim la necessitat de transmetre alguna cosa, ja sigui la vida, tenir un fill, escrivint un llibre, rodant una pel·lícula, composant música... Es tracta d’unir-se amb l’altre. Però si no estimes el que fas no transmetràs res.

– Creu que els infants d’avui trobaran un món millor?
– Sí, cada dia és millor que el passat. Hem d’anar endavant, amb fe, creient que és bo ser millor, i deixar càrregues inútils com el ressentiment i comparar-se amb els altres. Dins teu has de trobar la felicitat, cadascú és una bona persona però, sovint, ens mirem massa en el mirall de l’altre.

– Quina és la seva professió?
– Advocat, molt avorrit!

– Una afició?
– La música, que més que una afició és un atreviment! No l’he estudiat, toco d’oïda, però és una altra manera d’expressar-se. Quan era jove tenia una banda de rock, ara continuo component sempre que sento alguna emoció i encara toco cada dimecres amb una banda.

– Un petit plaer diari?
– Gaudir la pau.

– Què el treu de polleguera?
– No conèixer-me a mi mateix. Un ha de controlar-se i no perdre els estreps.

– Crisi econòmica o de valors?
– Hi ha gent que tot ho mira pensant en els diners, però la crisi sempre és moral. Tu pots tenir molts diners i també valors. El problema és l’egoisme, les crisis comencen per la misèria humana que tots portem a dins. Com el poble sherpa, millor no tenir res que tenir massa coses.

– Valors que demanaria a tothom.
– La virtut de la comprensió de l’altre, sigui com sigui l’altre. I, en paraules que no són meves, honeste vivere, alterum non laedere, suum cuique tribuere, és a dir, viure honestament, no fer mal a l’altre i donar a cadascú el seu.

– Quin consell donaria a algú que vol escriure?
– Que no tingui por! Anar sense por per la vida i fer-ho, perquè tu pots! Jo puc, perquè sóc.