DIRECTOR DE "QUÈ ENS PASSA, VALENCIANS!?"

En David Valls és filòleg i comunicador audiovisual, és per això que no és d'estranyar que hagi dedicat gran part del seu temps lliure dels darrers anys a fer documentals que il·lustrin l'estat de la llengua catalana. El primer que va fer: «Són bojos aquests catalans!» el va portar a analitzar la situació de la llengua a Catalunya, Andorra i la Catalunya Nord. Ho va fer a través de l'Alina, una noia d'Alemanya que ha après la nostra llengua i és la protagonista de la roadmovie que amb un punt crític, proposa un documental d'investigació. Ahir va projectar-se a La Llacuna «Què ens passa, valencians!?» la segona part del documental que el duu al País Valencià a analitzar també quina és la salut de la llengua allà. Va ser la primera projecció de la Mostra de cinema Català del Centre de la Cultura Catalana, que continuarà avui amb «Els oblidats de la línia Maginot» d'Enric Canals.

–Com està la llengua al País Valencià?

–Els del nord (entenent els que vivim de Les Cases d'Alcanar cap amunt) tenim al cap el tòpic que la llengua al País Valencià està molt malament, i això depèn de com t'ho miris. A Andorra i Catalunya administrativament el català té molt bona salut, igual que pot tenir el francès a França, és la llengua que utilitza l'administració. Allà l'administració falla, la Generalitat i gran part de les administracions locals. Tot queda en mans dels ajuntaments i de la societat civil, i es produeix una diglòsia molt gran. Vas a poblacions mitjanes, i no tenen ni un sol cartell en català als comerços, o si en trobes un en alguna botiga de barri, després el cartellet escrit a mà amb l'horari ja el tenen en castellà.

–La voluntat política no existeix?

–Gens. La cap de política lingüística de la Generalitat Valenciana no fa cap piulada al seu compte de twitter en català, i paradògicament es diu Gascó de cognom!

–I als pobles? A casa?

–Al documental hi ha una persona que ho explica. Una dona romanesa que diu que allà tenen dues sabates, la d'estar per casa, que és el valencià, i la sabata bona que és el castellà i la que fan servir quan surten al carrer.

–Així l'estat de la llengua és realment preocupant?

–Per fer una comparació, lingüísticament estan a la Catalunya dels 80. Ens agradin o no, a Catalunya hi ha hagut moltes accions de política lingüística i al País Valencià això no hi ha estat. Allà ha faltat una Convergència i Unió amb un senyor

Pujol. A més no existeixen mitjans de comunicació en valencià. Bé, hi ha ràdios locals però l'espectre està ocupat gairebé totalment per ràdios en castellà, i amb la premsa escrita passa el mateix. Això sí, pots comprar per menys de dos-cents euros un receptor de canals per satèl·lit i n'arriben un munt en alemany, àrab o xinés.

–Parlant del documental, ha estat finançant a través d'una plataforma de micromecenatge no?

–Tant el primer com el segon han estat fets gràcies a les aportacions a través de verkami, però és un sistema que m'agradaria canviar. Al del País Valencià hi ha hagut 400 mecenes, i això vol dir 400 contraprestacions, enviar 300 dvds, 200 samarretes, rebre 40 correus de gent a qui la talla no li va bé, anar a correus un munt de cops,... Per poc que pugui intentarem buscar un altre sistema pel proper Al final el micromecenatge t'ajuda a arribar a més gent i a assolir els diners que demanes, però has de fer bé els números perquè has de contar que un 5% se'l queda la pròpia plataforma que fas servir per arribar a aquesta gent, i després, entre samarretes dvds i d'altres, has de calcular que se te'n van entre 2.000 i 4.000 euros fàcilment, sense comptar que tots aquests enviaments de les contraprestacions que dónes als que aporten diners, s'han d'empaquetar, dur a correus, respondre un munt de peticions a través de correu electrònic, etcètera.

–I per què un documental i no una pel·lícula, o un estudi en paper?

–Un documental és una manera molt més fàcil d'arribar a la gent. Per desgràcia al nostre país si fas un documental només pot passar per Tv3 perquè en català ningú més te'l comprarà si vols vendre'l a algú. I fer un documental és senzill, comprant una càmera més o menys bona aquí a l'avinguda Meritxell mateix ja en pots fer un, a més penjant-lo al youtube pots tenir amb facilitat desenes de milers de persones que és el què al final vols, que el vegi molta gent. En un altre format o per una altra via això seria molt més difícil d'aconseguir.

–Després de tot el territori peninsular catalanoparlant, ara toca les Illes Balears?

–Sí, ja m'hi he posat però és un procés llarg, primer m'agrada parlar amb les entitats i universitats, amb els que traço la línia de com anirà la propera aventura de l'Alina. Podria tirar pel dret i intentar-ho jo sol, però és molt millor consensuar-ho amb la gent que coneix bé el territori.

Per a més informació consulti l'edició en paper.