Foto: TONY LARA

PROPIETARI DE LA FADA IGNORANT

– Els artistes neixen o es fan?

– Tenen talent però també treballen molt, va tot junt. Per exemple, als IZAL no els coneixia ningú, venien de Madrid a Andorra, amb un Mercedes vell, fent bolos en petites sales, i ara estan als festivals i els coneix tothom. Però també hi ha gent amb molt talent que no se'n surt, com per a mi El Sobrino del Diablo, que és millor que molts de la Paramount Comedy.

– Ets un espècie de caça talents... en que bases les teves apostes?

– Moltes vegades aposto perquè he escoltat una cosa, m'ha agradat i m'ha entrat, hi he vist alguna cosa diferent. A vegades no es compleix l'expectativa de que vingui molta gent, però és el meu barem, a de ser que m'agradi a mi. Altres vegades he encertat i hi ha artistes que han triomfat i ara em costarà tenir-los a la Fada, però estic content per ells.

– Tu et poses en contacte amb els artistes, o és a la inversa?

– És increïble, la Fada s'ha convertit una mica en la Meca dels cantautors i ja tinc programats concerts fins al maig. Té més ressò fora que a Andorra però, és una llàstima. Aquí no hi ha cultura d'anar a veure nous músics; si és conegut sí, com el Dani Flaco, que arrossega molta gent. Falta que la gent s'atreveixi, s'aventuri, amb els que no tenen nom, però que poden sorprendre.

– Quins són teus referents musicals?

– En tinc molts, per exemple Cuni Massa, és una noia que em va captivar, és pura ànima. Alessio Arena és un gran intèrpret que em va sorprendre, té un to de veu que et transporta. El Sobrino del Diablo per a mi és un tio amb un humor tant intel·ligent, és un ‘cultureta' que fa un espectacle amb el qual m'ho passo genial. IZAL també em van agradar molt, van estar cinc vegades aquí. No tenien èxit a Madrid però el tenien aquí; el resultat és que ara estan triomfant. Joel Reyes, David Moya, Damià Olivella o Rafa Pons, que les lletres que té són increïbles... i molts d'altres.

– A Andorra es valora la feina dels músics?

– Sincerament, no penso que es valori suficient. Ni els mateixos músics d'aquí Andorra tenen curiositat pels que venen, i és una riquesa absorbir gent que està picant pedra en diferents sales de la península. Aquí no hi ha músics que vagin a veure músics, hi ha un virus que no se com anomenar-lo i afecta tota la setmana: la gent va de la feina a casa, però aquí també hi ha coses a fer, també hi ha vida. Llavors, un altre problema d'Andorra és que ens solapem massa... només juguem amb dos dies, divendres i dissabte, i moltes vegades coincideixen concerts.

– El millor concert a la Fada?

– Uf! Molts! N'hi ha hagut tants... amb AntiLópez va ser sorprenent, la primera vegada que van venir van fer rècord de taquilla. Venien recomanats pel Niño de la Hipoteca... van venir més de cent persones! I la gent es va quedar hipnotitzada pel talent i la màgia del grup. Ara venen una vegada a l'any. Et parlo d'aquest per èxit de públic... però n'hi ha molts que m'han captivat.

– Un llibre.

– Ara mateix em quedaria amb el llibre del Richard Imbernón que m'ha sorprès molt.

– Una pel·lícula.

– Le fate ignoranti! (El hada ignorante) .

– Quan vas decidir dedicar-te a tenir la Fada Ignorant?

– Sempre havia fet coses relacionades amb el teatre, muntatges... i sempre havia tingut ganes de crear un espai on hi hagués moviment d'art. Però mai m'havia imaginat que seria tant bo, m'ho estic passant molt bé i m'ha aportat tant que el projecte se m'ha fet petit aquí.

– Quina seria la teva gran fita?

– Tinc ganes de portar la Fada a una capital més gran; si és a Barcelona, intentaria mantenir-la aquí, si és a Madrid em seria més difícil. M'agradaria fer un enllaç entre Barcelona i Andorra, portar artistes d'aquí a la Fada de Barcelona, per obrir el públic. I la d'aquí, mantenir-la amb concerts acústics i cantautors, i només obrir-la per concerts. És un projecte que està pensat per aquest any, ja estic parlant amb inversors.

– Quin ha estat el moment més emocionant d'aquests set anys?

– A mi em segueix emocionant la gent fidel. He de dir un nom: Richard Imbernón. Ell va ser dels primers a pujar a l'escenari i m'ajuda molt. Per ell la Fada és important. I m'emociona molt aquesta gent, perquè la Fada es manté gràcies a molts col·laboradors com ell, si no, no sé si hagués pogut aguantar. Gent que creu amb el projecte, que trepitja la Fada amb un somriure. Per mi ja és un èxit. H

Per a més informació consulti l'edició en paper.