Foto: EL PERIÒDIC

Potser perquè ahir vaig haver d'anar a Barcelona en un viatge inútil. Potser perquè no entenc els perquès de tràmits la utilitat dels quals són per a mi un misteri, potser perquè que el món seria més fàcil si els tràmits fossin més d'acord al segle XXI... sigui com sigui, avui escriuré sobre el més oposat a l'eficiència: la paperassa no efectiva.

Havia de fer estampar l'apostilla de la Haia en un certificat de notes d'una carrera universitària que vaig acabar fa més de 20 anys. Es veu que amb el certificat de la Universitat signat per dos responsables i amb el segell corresponent no n'hi ha prou, així que... excursió a Barcelona, a unes dependències del Ministerio de Justicia que no han vist renovació de mobiliari en tota la democràcia. La funcionària em va dir que per poder «apostillar», primer havia de fer un altre tràmit: anar a una dependència del Ministerio de Educación perquè em certifiquessin que les dos persones que signaven el meu certificat de notes eren qui eren. Caram, quanta desconfiança! Ja a contrarrellotge, vaig anar a aquesta altra dependència, perquè em certifiquessin sobre el certificat. Senzill, no ho és, no em digueu.

La meva sorpresa va ser majúscula quan em vaig trobar ja amb un inconvenient insalvable: no em podien fer el document perquè el meu paper estava escrit en català. Normal, llengua de la meva universitat i cooficial a Catalunya. A més, el ja desitjadíssim certificat de notes apostillat té com a destí Andorra. El Govern d'Espanya només emet documents en llengua castellana quan tenen efectes a l'estranger. Es veu que és igual si a Andorra entenen el català, i si hi ha traductors jurats que poden traduir un document oficial. El català no té validesa oficial, i no hi ha més. Així que, com en el joc de l'oca, em vaig trobar havent caigut a la casella que et fa anar a la sortida un altre cop: davant de la nova excursió per diverses ciutats de Catalunys que se'm presentava, vaig sentir com una escalfor interna em pujava fins al cap: devia ser una barreja entre incomprensió i indignació: he de tornar a la Universitat de Lleida perquè em facin un altre certificat de notes en castellà, tornar a Barcelona als dos ministerios perquè em facin la somniada apostilla i finalment, tornar victoriosa a Andorra, on juntament amb algunes desenes de documents més, podré presentar el meu expedient al departament corresponent. Passats 20 segons de l'acalorament intern, vaig respirar profundament. Com que que no podia canviar el destí, vaig decidir canviar el meu estat d'ànim: en expirar, vaig treure tota la frustració, i en tornar a inspirar, vaig decidir reprogramar l'experiència del dia: em vaig refugiar a la Casa del Llibre, on el temps no existeix i desenes de llibres em van seduir alternativament.

La setmana que ve, nova excursió per les capitals catalanes! I em pregunto, tot aquest periple de papers, segells, certificats, per demostrar que les notes que vaig treure fa més de 20 anys són les que van ser, val la pena? I la pregunta és: si no és rellevant per a alguna cosa aquesta informació, amb quina finalitat la demanen? si la meva activitat professional ja no té una relació directa amb el que vaig estudiar, què importa les notes que vaig treure? A més, ja sabem que l'expedient acadèmic no té una relació directa ni amb les habilitats ni amb la competència professional.

Per a mi i per a molts emprenedors, l'Administració hauria de ser una aliada de persones que tenen idees i projectes, s'arrisquen i volen crear valor. Hauria de desitjar que persones que vinguin de fora, ciutadans que viuen aquí, emprenguin aventures professionals, i per tant, facilitar-los l'entrada, fer que el camí sigui curt i planer, en lloc de llarg i pedregós. Els nostres perfils són a Linkedin, avui els currículums són públics i a Internet hi ha la vida de tothom. També dels que firmen certificats, per poder comprovar que són qui diuen que són. Es poden demanar referències via telefònica o per correu electrònic. Cal entrar ja en els segle XXI, en l'era del coneixement, i no entestar-se que tot professional hagi d'obrir un comerç quan no té cap comerç, i obligar-lo a tenir un extintor per apagar focs virtuals encara quan la seva activitat es faci exclusivament on-line.

Desitjo que la modernització de l'administració d'Andorra arribi aviat, per simplificar els processos, i aconseguir que cada paper i cada tràmit tingui no una justificació, sino una ultilitat. No un perquè sino un per a què. Jo, de moment, la setmana que ve me'n torno d'excursió!

Per a més informació consulti l'edició en paper.