Foto: EL PERIÒDIC

Sento una particular atracció pels llibres que no s'emmotllen a cap gènere definit, o que, si en tenen, aquest no s'ha tractat mai, per la crítica, amb la cura i la fascinació que hom pensa la poesia, la narrativa o el teatre, és a dir, aquells que no admeten dubte sobre la seva organicitat i importància. Tanmateix, els gèneres considerats «menors» per un falsari complex de superioritat dels de ficció, acostumen a oferir-nos brillants perles o gemmes resplendents. Que es llevi qualsevol novel·la davant dels diaris de Julien Green, Mircea Eliade o Anaïs Nin, i que qualsevol obra de teatre cedeixi el pas als quaderns de notes d'Emil Cioran… Evidentment hom pot dir que exagero, o que no hi ha comparació possible, però en els casos concrets que hi he esmentat, l'excel·lència es troba fora de dubte.

D'entre aquests gèneres de la literatura íntima (diaris, dietaris, memòries, (auto)biografies, epistolaris, quaderns…), n'hi ha un que ha d'afegir a la seva secular postergació el fet que pot inserir-se dins de les obres escrites entre dos o més persones: l'entrevista; i més encara ha de gaudir de consideració si no és una entrevista curta, de diari, sobre un tema candent, sinó una conversa en profunditat, on l'entrevistador o cooordinador aporta tant –o gairebé tant– com qui és entrevistat. D'altra banda, es tracta d'un gènere de lectura àgil, i que serveix mantes vegades d'introducció al pensament o a l'obra d'un intel·lectual. A qui pertany una entrevista? A aquell qui la fa, l'edita i li dóna la clau literària, és clar, però no podem menystenir la radical importància de les respostes de la persona entrevistada, ja que és al seu voltant que giren els temes.

Amb el títol de Francesc Grané parla amb Anselm Grün (Barcelona, Claret, 2010) aparegué la transcripció de l'entrevista que li va fer el filòsof, professor i periodista català al monjo de l'ordre de sant Benet el juliol del 2008 al monestir de Münsterschwarzach. Va sortir així mateix una edició en DVD amb la corresponent filmació, però és el llibre el que ens ocupa ara. Es tracta d'un volum curt –48 pàgines– on Anselm Grün, una de les grans referències de l'espiritualitat d'avui, que ha venut més de vint milions d'exemplars dels seus llibres, demostra el seu acostament, tan brillant com personal, a les grans veritats del cristianisme. Grané no arriba a ser de tot incisiu, però sí que planteja alguna de les preguntes que qualsevol seguidor del Crist (sigui catòlic, protestant o ortodox) pot plantejar-se, i, com és d'esperar, és en la resposta a aquestes on trobem el major virtuosisme del monjo alemany. Així, per exemple, la frase de Jesús «no he vingut a portar la pau sinó la guerra» (Mt 10:34) és interpretada per Grün com que la nostra vida és important per a Déu, i que per aquesta raó no devem buscar l'acceptació i la comprensió de tots, sinó que hem d'emancipar-nos d'aquells que ens rodegen per tal de començar una nova relació amb ells. D'altra banda, l'obertura al diàleg interreligiós es comprova quan, preguntat per les benaurances, el monjo germànic fa referència a la semblança de les vuit expressades per Jesús amb els vuits viatges de Buda, i relaciona la vinguda dels Reis Mags amb una certa influència o «viatge» de la fe oriental cap al Senyor, «[on] es troba la saviesa de l'est, de l'oest, del nord i del sud» (p. 46), a més de veure les benaurances com un camí envers la felicitat. Val a dir, Anselm Grün s'endinsa per terrenys fronterers que li han procurat la reconeixença dels oberts al diàleg (sobretot en les diverses denominacions cristianes) i els atacs dels sectors més fonamentalistes de l'Església catolicoromana, atrevint-se alguns a delitar-se amb la presumible condemna final del religiós…

Però el nostre (co)autor no iniciava les seves respostes de manera tan contundent, ja que Francesc Grané el fa parlar primer de la seva infantesa, del seu concepte de fe, de la seva vida al monestir (contemplativa però amb un vessant d'administrador de béns), i de Déu. I Grün no s'està de fer afirmacions tallants: «Avui no podem parlar de Déu de forma merament dogmàtica, sinó que hem de fer-ho des del testimoniatge de l'experiència» (p. 19). Açò recorda el seu lúcid compatriota Friedrich Schleiermacher, però també una visió paulina («No sóc jo qui viu, sinó Jesucrist qui viu en mi») on curiosament s'ha eliminat la part més cristocèntrica. Grün parla només de Déu: «progressivament em vaig convertint en l'home creat per Déu, que jo em transformo cada vegada més en aquesta imatge que Déu s'ha format de mi» (p. 21), tal volta per assuaujar els punts de contacte amb altres tradicions.

Quant a aplicacions pràctiques per al cristià d'avui, el teòleg i escriptor germànic descriu el pecat com «viure sense tenir en compte la pròpia veritat» (p. 24) i sobre les passions afirma que «la fita és que […] em condueixin cap a Déu» (p. 22), amb una sèrie d'argumentacions que resulta impossible comentar-hi.

Qui no conegui les obres de Grün, algunes de les quals ja estan traduïdes a la llengua catalana, té ací una bona introducció a seccions del seu pensament que poden donar a un cristià «clàssic», i sense vocació ecumènica, elements de renovació per a un segle XXI que, si fem cas a André Malraux, haurà de ser espiritual o no ser res.

Per a m�s informaci� consulti l'edici� en paper.