Foto:

Em disgusta adoptar el paper d'acorralat: ens assetgen el Financial, Reuters, Moody ‘s, Durao Barroso, Olli Rehn i els guinyols gavatxos. Tots contra Espanya. I nosaltres, amb el cap cot. Perillós. El pitjor que ens pot passar és tornar al hispanocomplex a l'acovardiment davant les pèrfides potències europees que volen aprofitar-se de la nostra debilitat i fins i tot es fiquen –¡el súmmum!– amb els nostres esportistes. Em sembla que, sense sobreactuar, en nom de la dignitat s'ha de reaccionar: aquest és un gran país, capaç de moltes coses. No som ni Grècia, ni Itàlia, ni Portugal, que cadascú té les seves grandeses i les seves misèries. Però nosaltres, les nostres, i molts dels punts febles dels països esmentats, ho dic sense xovinisme, als espanyols, que estem sabent travessar el desert sense vessar una llàgrima, ens són aliens.

I, si els vanrompuy i els standardsandpoor ??del Vell i el Nou Continent m'ho permeten, diré que ja està bé d'empentes: em sembla que el Govern i, sobretot, els ciutadans espanyols estem fent ja molt bé els deures que els mestres rics ens han imposat, no sé jo si amb molta justícia, no sé si amb tota justícia ni amb una mica de saviesa. Però si s'ha d'estrènyer el cinturó, encara que sigui per real eurodecret, doncs s'estreny. Però que no ens exigeixin a continuació, qualificadors i agències de qualificació que del nostre aquí i ara tot just saben de la missa la meitat, que fem un forat més. Un altre més.

Ara, arriba el supercomissari europeu d'economia i demana públicament al Govern espanyol, que no porta ni dos mesos de feina, que lliuri ja els pressupostos generals de l'Estat. Quan encara ni coneixem els grans números de la UE. Quan la Moncloa s'ha compromès a tenir els PGE llestos al març, és a dir, d'aquí a quatre setmanes com a molt. Les presses del senyor Rehn no són, així, sinó una demostració de força, un desig de posar en evidència que a Brussel·les poden seguir trepitjant el coll i donar una altra volta de rosca al poltre de tortura.

No sé si aquests euròcrates i els periodistes que ballen amb ells –qui ha vist als rectors d'Europa i qui veu els actuals ...– el que pretenen és sembrar la llavor de l'euroescepticisme més ferotge en els ciutadans mitjans de la UE, concretament en els espanyols. Perillós joc el qual es porten els empleats de la senyora Merkel i del seu ministre de Finances: hem estat i som fidels socis del club, no donem problemes i, mentre les fonts anònimes de Reuters no demostrin fefaentment el contrari, mai hem mentit sobre la comptabilitat nacional. Seria molt dolent per a tots que l'opinió pública espanyola se separi de l'orgull de ser europeu a base dels errors dels caps d'ou que s'asseuen a les europoltrones, allà a Bèlgica o a Alemanya, i emeten des d'allà els seus diktat sobre el que els súbdits hem de fer.

Tinc molt clar que els rectors de la UE no han sabut gestionar ni les crisis polítiques ni la crisi econòmica. I que Berlín ha aconseguit, sobre els altres, guanyar aquesta guerra sense botes, ni bigotis, sense disparar un tret i sense un sol crit, encara sort. Però també estic convençut que, si els pares de la idea d'una Europa unida aixequessin el cap, els Adenauer, Monnet, Schuman i De Gasperi, i tants altres que els van secundar, tornarien a la tomba de seguida, avergonyits d'aquests seus remots successors.

I, no obstant, jo segueixo volent ser europeu, no perquè no pugui ser una altra cosa, sinó perquè ens ha costat molt arribar fins aquí i també perquè ¿la utopia? d'aquells pares que van impulsar després el Tractat de Roma val la pena. Fins i tot tanta pena com suportem.

Per a més informació consulti l'edició en paper.