Periodista de TV3, Ruth Gumbau ha estat codirectora del documental ‘Efecte Rubiales: s’ha acabat’, estrenat el novembre de l’any passat i guanyador de l’edició d’enguany, la quarta, del Premi Àlex Lliteras. Amb ella parlem de la filmació i tot el que l’ha envoltat: el punt de partida, els casos, la desigualtat de gènere i també del periodisme.

—Tot i ser present en la segona edició, quina millor manera que tornar a la que va ser casa seva durant un temps per rebre un premi com aquest. Enhorabona. 
—Gràcies! Se’m posa la pell de gallina per rebre un premi que digui Àlex Lliteras, literalment. Perquè m’emociona, per una part per rebre un premi d’Andorra, que per a mi és la meva escola, i per l’altra que sigui amb el nom d’Àlex Lliteras, una persona que no només respectava, sinó que me l’estimava. No érem només companys de feina, érem amics.

—Tot i estrenar el documental al novembre passat, podria fer cinc cèntims per a totes aquelles persones que no l’hagin vist? 
—Partim del cas Rubiales, però no ens centrem en aquest. Fem un ‘Me Too’ de l’esport català. En aquell moment vam trobar que les esportistes estaven sensibilitzades i amb ganes d’explicar les seves històries, aleshores vam contactar amb diverses d’elles i moltes ens van dir que sí. Diferents esportistes ens expliquen els micromasclismes que han anat vivint al llarg de la seva vida i després tenim dos casos greus, un d’assetjament sexual i l’altre psicològic.

—Casos molt durs.
—Molt. I en aquests dos concrets, la Sònia i la Marta van ser molt generoses d’explicar-nos la seva història. A més, per a mi va ser un patiment i els vam estar fent un seguiment després d’estrenar el documental perquè ens preocupaven, però tot va anar bé.

—S’emociona recordant-ho. 
—Em vaig recordar molt de l’Albert Llimós quan fa dos anys va venir a recollir el premi, que ell va parlar de la seva salut mental. El seu cas és molt més ‘heavy’, ja que ell els últims anys ha estat pràcticament treballant només en casos d’assetjaments i abusos sexuals, i deia que això l’havia mortificat molt. I em vaig posar en la seva pell pensant que jo amb només una filmació i dos mesos que he estat treballant en això ja m’està afectant.

—En aquest sentit, com va ser codirigir un projecte d’aquesta magnitud? 
—Una mica dur primer pel temps, perquè vam tenir vuit setmanes per fer-ho tot, i al ser tan escurçat anàvem tant a pinyó que de vegades no ens paràvem a pensar amb les conseqüències i amb tot el que significava fer el que estàvem fent. En el moment de l’estrena és quan t’agafen una mica les pors de dir: «Que no li passi res a aquesta persona està fent un acte de generositat». Per sort tot va anar bé.

—Quelcom gratificant, no?
—Molt. Poder fer un documental que bé, no sé si ajudarà, però que com a mínim és una revelació. Ensenya una cosa que moltes dones teníem molt clar que passava, però que molta gent no es podia imaginar que era tan fort.

«Falten moltes batalles, però de com estàvem fa 10 anys a com estem ara, en visibilitat de la dona en general, hi ha hagut un salt enorme»

—Arran de la publicació, han tingut coneixement de més casos? 
—No perquè tampoc els hem anat a buscar, tot i que suposo que si haguéssim gratat encara n’hauríem trobat més. Però sí que la repercussió que crec que ha tingut i que m’ha agradat més que passés és de moltes famílies que es guarden el documental per veure’l amb la seva filla perquè fa un esport i són situacions que surten a la filmació que veuen que li poden passar a ella, i volen que sàpiga que són coses que li poden passar i a aprendre com gestionar-ho.

—En quin punt està el masclisme i les desigualtats de gènere dins el món de l’esport? Sembla que la lluita, malauradament parlant de lluita, fa passes molt grans, però que a la vegada no s’avança. 
—Jo soc optimista. Ja es pot ben dir que és una lluita, i encara falten moltes batalles, moltíssimes, però de com estàvem fa 10 anys a com estem ara, i no només en esport, sinó en visibilitat de la dona en general, hi ha hagut un salt enorme. Llavors, a mi em fa pensar que d’aquí a 10 anys més la cosa haurà fet un salt encara més gran.

—Els mitjans de comunicació poden ser un altaveu important. 
—Sí, tenen molta responsabilitat, sobretot els públics, de visibilitzar les dones a les dues bandes, com a periodistes esportives i com a esportistes, perquè això és necessari per crear referents i que el dia de demà a qualsevol nena no li sembli estrany veure un matx de qualsevol esport femení o que hi hagi una dona retransmetent un partit. És un peix que es mossega la cua: les ensenyes, ho normalitzes i entres en aquest bucle positiu.

—A banda, i aprofitant que la tenim aquí, creu en el futur del periodisme? 
—Encara soc una romàntica del periodisme, però la situació està complicada: salaris, redaccions cada vegada més petites, periodistes orquestra que fan una mica de tot... Però tinc aquesta visió romàntica que podem ser útils a la societat i ensenyar aquestes situacions que es produeixen  i que no voldríem que es produïssin, llavors el nostre deure és denunciar-les i si podem contribuir a fer un canvi a la societat, doncs molt contents.