L’Institut Andorrà de les Dones va publicar el passat 21 d’octubre l’informe d’avaluació sobre la situació de les dones i la igualtat a Andorra. Segons les dades recollides en aquest estudi, el Servei Andorrà d’Atenció Sanitària (SAAS) va atendre 301 casos de violència de gènere durant l’any 2023. D’aquestes víctimes, un 95,7% va patir violència psicològica, sent així la dada més alta recollida per l’IAD en termes de violència de gènere. Davant d’aquestes xifres, des de EL PERIÒDIC hem parlat amb la cap d’Àrea de Polítiques d’Igualtat del Servei d’Atenció a les Víctimes de la Violència de Gènere (SAVVG), Mireia Porras, qui explica els protocols que es porten a terme davant dels casos de violència de gènere.

—Quina valoració fa el SAVVG de les dades que va extreure l’Institut Andorrà de les Dones?
—Les dades del SAAS van en consonància amb les dades que tenim nosaltres. El 90% és maltractament psicològic, per tant, és molt important parlar d’ell perquè moltes vegades fa el mateix mal o pitjor que el maltractament físic. Respecte a la violència sexual, el que succeeix és que a les víctimes els hi costa molt identificar que han patit violència sexual, ja que moltes vegades és la parella qui et força a tenir relacions sexuals. Per tant, al SAVVG fem una feina molt important d’anar parlant amb la dona, mitjançant vídeos i material de qualsevol mena, perquè puguin entendre si han viscut o no violència sexual.

—Segons les dades que es van mostrar a l’informe es pot observar una disminució de casos de l’any 2023 a l’any 2022. Aquesta baixada es deu a la divulgació?
—Aquestes són les dades que va recollir l’IAD, però és cert que al SAVVG les dades han estat diferents. Concretament, aquest any 2024, que encara no ha acabat, en un període del gener a octubre hem atès 270 casos, mentre que en el mateix període de l’any passat vam portar 261 casos. La nostra experiència ens ha demostrat que en els últims cinc anys, cada any hi ha hagut un augment de casos, tot i que els procediments i coneixements que hi ha per detectar casos són cada cop més extensos i això permet als professionals detectar-los abans.

—Quin tipus de formació realitzen?
—Nosaltres fem una formació adaptada a cada departament i institució, però bàsicament tenim dues parts molt importants. Una és la part de detecció, és a dir, donar a conèixer què és la violència de gènere, a qui afecta, quins tipus hi ha, quins són els indicadors i les conseqüències que hi ha tant per a la dona com per als fills. Aquest seria el marc teòric. És una part que va dirigida als professionals perquè puguin detectar els casos.

L’altra part de la formació és que coneguin tota la normativa que hi ha Andorra, quina és la guia i quins són els protocols propis de cada departament. Acabem explicant quins són els circuits i les pautes que s’han de seguir per derivar els casos al SAVVG. En aquest cas, aquesta feina és molt important per saber fer una identificació del cas i poder derivar-lo al nostre servei, que és on unifiquem totes les dades de violència de gènere.

—Quina és la retroacció que reben per part dels professionals d’aquestes formacions?
—En general, és una formació que agrada i interessa molt als professionals, tot i que vegades hi ha casos que tenen reticències perquè és un tema que els hi toca directament. Però en general els sanitaris agraeixen aquest tipus de formació perquè hi ha moments en el que es troben amb casos que no saben detectar quin tipus de violència pot ser i això els hi ajuda.

—Quan arriba un cas, quin és el procediment a seguir per part del SAVVG?
—Atenem aquelles dones que o bé venen derivades d’altres serveis o venen per iniciativa pròpia. Aquestes ho fan a través del telèfon 181 o el WhatsApp 606 181, els quals es troben operatius les 24 hores. Aleshores el nostre protocol és assignar una referent per a la dona, la qual comença a treballar a través d’una primera entrevista que anomenem «acollida». És un espai segur on ens pot explicar la seva història i el maltractament que ha viscut.

El segon pas és fer una diagnosi, en la qual li expliquem a la dona quins són els recursos i serveis als quals pot accedir, no només des de Govern, sinó també en l’àmbit judicial; és a dir, li mostrem tot el ventall que té. En aquest pas és fonamental que sigui la dona que decideixi que és el que vol fer i que no. A més, en aquest punt se li ofereix seguiments psicològics, els quals també ho fem des d’aquí, així com oferir assessorament jurídic en l’àmbit civil: separacions, divorcis, guarda i custòdia i pensions. Per altra banda, en l’àmbit penal, seria interposar alguna denúncia i tot el seguiment d’aquesta.

Un altre punt molt important és que amb la dona fem el que anomenem un treball social educatiu, el qual consisteix en explicar-li a la dona que és la violència de gènere i quins tipus hi ha. Per poder fer-ho, ensenyem a través de vídeos, lectures i activitats que l’ajudin a entendre el què ha passat i que pugui identificar quin ha estat el tipus de maltractament que ha patit. Aquesta feina és molt important perquè ajuda a prevenir possibles relacions de violència o tòxiques. Finalment, amb aquelles dones que són mares les ajudem al fet que tornin a sentir-se empoderades perquè puguin cuidar els seus fills. També treballem amb ells, ja que, com a conseqüència, també són víctimes directes d’aquesta violència.

—Davant dels diferents tipus de víctimes amb les quals tracten els professionals del SAVVG, quines són les franges d’edat que més arriben a demanar ajut al servei?
—La franja amb més víctimes se situa entre els 20 i 45 anys, tot i que en tenim de totes les edats. Potser la segona franja més abundant és a partir dels 45 anys. Encara que totes són preocupants, la de 16 a 20 anys és una que ens preocupa molt perquè són molt joves i ja estan patint violència de gènere.

—L’atenció psicològica és la mateixa per a una dona de 45 anys que per a una jove de 16 anys?
—La base és la mateixa per a totes, però hi ha adaptacions, ja que molts cops els mitjans pels quals les dones de 45 anys viuen violència no són els mateixos mitjans pels quals els viu una jove de 16 anys. Per exemple, pel que fa a la violència en l’entorn digital, ens trobem que les més afectades són les joves, tot i que també hi ha adultes que ho pateixen. Al final, les xarxes socials ens han anat molt bé per a algunes coses, però per a altres no, perquè ens estem adonant que per aquest tipus de mitjà també es pot patir violència de gènere.

—Respecte a l’entorn digital, l’IAD comentava que una de les prevencions que es podien dur a terme era prohibir els telèfons a les escoles o limitar l’accés d’aquests a menors de 16 anys. Quin tipus de mètodes preventius proposen per part del SAVVG?
—Aquestes propostes em semblen bé, perquè hi ha coses que no són normals com que un nen de nou anys porti telèfon mòbil. Una de les altres mesures que afegiria seria el pin parental. D’aquesta manera aconseguiríem que els pares puguin tenir el control d’allò que veuen els seus fills i poder capar algunes pàgines o jocs. El problema no és que els nens busquin res, sinó que mentre els nens juguen apareixen anuncis pornogràfics. Tot i que és important instaurar aquestes mesures que restringeixin l’accés, crec que la mesura més important és la de l’educació. S’ha de fer molta pedagogia a través de les escoles, treballar amb les famílies perquè els hi expliquin als seus fills i intentar aturar aquest accés. La sensació és que les noves tecnologies, mitjans de comunicació i xarxes socials han evolucionat molt de pressa, però, en canvi, la societat no ho ha fet.

—Han tingut casos de pares que hagin demanat ajuda per què els seus fills pateixen algun tipus d’assetjament a través de les xarxes socials?
—No, de moment no. En canvi, sí que sé que al ministeri d’Educació sí que han rebut alguns casos, motiu pel qual no descartem que en algun moment els pares vinguin aquí.

—Hi ha algun patró que se segueixi en les víctimes?
—No, no hi ha cap patró. De fet, el que nosaltres comentem sempre és que el patró de violència de gènere és que siguin dones. Aquest és l’únic patró perquè afecta a totes les edats, les classes socials, amb estudis, sense estudis i totes les nacionalitats. És un tema en què incidim perquè molts cops ajunten la violència amb la migració i això no és així.

—Davant la violència de gènere a nivell significat, hi ha alguna diferenciació entre els diferents tipus de violència que existeixen?
—Hi ha una definició per violència de gènere que és violència envers les dones pel fet de ser dones. I no solament en la parella, sinó en tots els àmbits, com per exemple l’esport o tota la possible afectació de les dones en la seva vida i violència domèstica, la qual es dona en el si de la llar. El que passa és que de vegades la violència de gènere en la parella sí que es dona dins la llar, tot i que cadascuna d’elles estan molt definides clarament i ho tenim al Conveni d’Istanbul que hem de ratificar. A més, la Llei 1/2015 també ho diferència i al Codi Penal.

—Aquestes definicions són compartides amb els països veïns? Comparteixen alguns tipus de protocols amb ells?
—Andorra ha ratificat molts convenis i això implicar anar a fer reunions, contestar qüestionaris i intervenir de manera directa amb els altres països. Aquests procediments són molt útils per a nosaltres perquè pots valorar les situacions dels altres, observar les bones pràctiques que implementen i tot això ho pots comparar amb Andorra. És aleshores quan mirem si les campanyes o accions que es fan des de Govern han estat en consonància amb altres països.

—Quins són els factors principals que aborda Govern?
—Podem dir que hi ha molts punts importants, però principalment és la intervenció i la prevenció. En el segon cas, el que es fa és portar a terme campanyes dirigides a tota la població. Encara que també és necessari reforçar els circuits i protocols que es posen en marxa. Finalment, trobem l’educació, gairebé tot passa per aquí, des de les escoles fins al treball que fan els progenitors i progenitores amb els seus fills. Al final, aquesta és una de les vies per revertir aquesta situació.