Ningú pot pensar en el futbol sala andorrà i que no li passi entre un dels noms el d’Omar Ávila, qui als seus 31 anys continua sent un referent d’aquest esport a l’ENFAF i a la selecció nacional. Va arribar de ben petit al bressol del 40x20 al Principat, el CE Sant Julià, i quan aquest va desaparèixer va ser dels pioners al nou equip de la federació. Amb ell parlem del nou projecte del club, l’objectiu, el nou staff tècnic, com encaren amb la selecció la ‘Main Round’ europea i l’estat del futbol sala al país.

—Un inici immillorable amb l’ENFAF. Dos de dos i primers classificats.
—La veritat és aquesta. Començar així amb sis punts és important bàsicament per l’objectiu que tenim aquest any.

—Imagino que l’ascens.
—Correcte. Ho hem dit de portes endins i no ens hem d’amagar. Amb la plantilla que tenim i l’staff que s’ha sumat aquest any crec que és assequible, i si volem assolir-ho començar com ho hem fet no és una obligació, però sí molt important.

—Val a dir que sobre el paper l’equip sembla millor que el de l’any passat.
—Sí. Al final hi ha hagut baixes i incorporacions, i l’arribada de l’Uri [Rodríguez], un top3 dels jugadors andorrans, és molt important.

—En l’estrena a casa davant el CCR Castelldefels ja ho va demostrar.
—Per a mi és la millor incorporació que hi ha hagut en tota la lliga, i és un jugador que ens donarà moltíssim. Fa un salt qualitatiu a la plantilla molt rellevant.

«Ho hem dit de portes endins i no ens hem d’amagar, l’objectiu que ens marquem aquest any és l’ascens»

—I encara tenen jugadors lesionats com Arnau Jansat, Óscar ‘Sanse’ i Roger de la Rosa.
—És una plantilla llarga, el que et permet la federació. Ja han començat a entrenar amb el grup i a fer part de les sessions, la darrera setmana d’aturada els va anar bé per acabar de tancar terminis i quan abans estiguin millor pel grup, ja que com més siguem més competitivitat hi haurà.

—Un gran canvi ha arribat amb Jorge Dias, a qui van demanar.
—Fins i tot jo he compartit vestidor amb ell a l’inici de sènior, al Club Esportiu Sant Julià, i és un amic. Fa molts anys que ens coneixem i tenim una confiança una mica atípica d’un jugador amb l’entrenador, igual que el Guillem [Castro] i el Brayan [Pinto]. Això va facilitar tenir aquesta relació per poder-lo trucar i dir-li que el volíem amb nosaltres perquè entre la plantilla que hi ha i el que pot aportar com a tècnic podem fer coses boniques.

—Era un relleu necessari?
—No ho veig tant com a necessari. Tirant enrere aquests tres anys d’ENFAF des que es va crear, amb el ‘Jona’ [Pérez], van ser uns inicis complicats, per dir-ho d’alguna manera. Entre les instal·lacions, el sistema de joc i que el ‘Jona’ era un entrenador molt novell, vam tenir entre tots un període que es va allargar més del compte de millora en el joc que ens demanaven des de la coordinació de la FAF i personalment cadascú. El ‘Jona’ ha après i ha millorat molt en aquests anys d’una manera que ningú s’esperava, i crec que l’endemà hauria de tornar a les banquetes perquè és necessari per al país [ara és jugador de l’FC Madriu].

—Ho ha dit ja, i és que Dias va ser un dels destacats del CE Sant Julià i ha compartit pista amb la gran majoria de vostès, una gran virtut de cara el conjunt. Però, en destacaria alguna altra?
—Una cosa que personalment m’agrada és que és una persona molt directa, que no s’amaga a dir les coses i ho fa directament a tu i davant de tot l’equip, la qual cosa ajuda a posar les piles a jugadors que potser estan en el punt de vista de la rectificació que està fent. I després és una persona molt i molt competitiva i ambiciosa. Un capità de vaixell que vulgui el màxim del grup és el millor que pots tenir.

—I intens, no ens oblidem.
—Sí. La intensitat ja era molt alta amb el ‘Jona’, però amb el Jorge és màxima. També és veritat que amb un entrenador nou t’has de guanyar el joc i vulguis o no als inicis tothom dona un plus.

—No fa ni un mes que el club va anunciar la seva renovació. Encara al peu del canó als 31 anys.
—Ho parlem molt [riu], que amb aquesta edat m’hagi de retirar. Físicament estic en un molt bon moment i considero que estic en una etapa futbolística molt bona. Em cuido més que mai i si algú em vol retirar s’haurà d’esperar perquè encara em queda corda.

—Pensa, però, de cara el futur? Potser ser entrenador...
—No miro més enllà d’aquesta temporada, la veritat. Depèn molt dels projectes que hi hagi de cara l’any vinent, els tornejos de selecció, si s’assoleix o no l’ascens... No ho he fet mai i no em plantejo ara per ara el futur.

—Més enllà del seu nivell, ha de reconèixer que el seu paper és ja el de veterà.
—Malauradament o gràcies a Déu, segons com ho miris, aquest paper fa anys que el faig. Inclús al Sant Julià. Per una raó o una altra hem tingut plantilles amb una mitja d’edat molt jove i recordo que amb 27 anys ja era capità al conjunt lauredià perquè era qui més anys portava i el més gran de l’equip.

—Amb la selecció tenen ara cita important, l’Eurocopa, la qual obren el desembre a casa contra els vigents campions del món. Què n’esperen?
—Després d’assolir la classificació a la ‘Main Round’ ens mereixem gaudir aquesta experiència, la qual tots a la nostra vida ens hagués agradat jugar.

—És a dir, marcar-se un objectiu, com per exemple puntuar, no entra en ment?
—Contra Portugal és bastant complicat. Països Baixos la desconec bastant i Macedònia del Nord és totalment desconeguda per a mi. Amb aquesta darrera selecció suposo que el nivell estarà similar al de Moldàvia, contra qui vam jugar l’any passat, així que serà semblant al nostre, i aquí sí que podrem competir. En aquests dos matxs serà on tindrem marcada la fita de puntuar.

—La preparació fins a arribar on són ha estat molt important. Talin Puyalto va destacar que era mèrit vostre, dels jugadors.
—Hi ha hagut un canvi des de fa uns anys. La gent jugava a futbol sala perquè li agradava únicament, i ara ens hem adonat que podem competir i gaudir d’aquest esport fent-ho a un molt bon nivell. Aleshores crec que la gent ha fet una passa endavant i s’ha mentalitzat que per estar a aquest nivell i buscar la millora any rere any, t’has d’exigir a tu mateix. I aquesta base s’està notant.

"La gent jugava a futbol sala perquè li agradava únicament, i ara ens hem adonat que podem competir i gaudir d’aquest esport fent-ho a un molt bon nivell"

—També s’ha professionalitzat molt des que va arribar Puyalto.
—Està molt implicat, són més entrenaments, partits preparatoris, etc. No té res a veure el futbol sala europeu amb el qual juguem a les nostres lligues, aquí a Andorra o a Catalunya, per la qual cosa sempre va bé competir a fora i el Talin en aquest aspecte ens exigeix molt més temps i sacrifici personal.

—Un aspecte clau per a la selecció és que gairebé tots van partir d’una mateixa base. 
—Fent memòria de l’última convocatòria, que no hagi estat a la base del CE Sant Julià només hi ha l’Aitor [Rubio] i el Brayan. El treball que s’ha fet des de petits va enfocat al mateix tipus de joc, amb els mateixos entrenadors, i vulguis o no tots juguem al mateix.

—Com està el futbol sala al país? Ara només estan vostès i la lliga nacional.
—Tot i l’actual nivell de la lliga nacional, amb el Ranger’s i l’Encamp sobretot posant més foc, una cosa que considero bonica tant per la lliga en si com per l’esport, és cert que des de la desaparició del Sant Julià és més complicat que un infant de 10 anys, per exemple, pugi a la Massana a entrenar tres dies a la setmana. Es va descentralitzar el futbol sala d’una parròquia que era el bressol, on anar a passar un dissabte al pavelló, i aquesta cultura del futbol sala crec que s’està perdent. Al final és cosa de tots ajudar que aquest esport torni a créixer, perquè és un esport apassionant.

—La selecció hi pot tenir molt a veure. Portar en dos mesos a tot un Portugal...
—Sí. Aquests partits que seran bonics sobretot amb aquesta selecció i la dels Països Baixos vulguis o no donaran una mica de motivació a la canalla, que s’hi vegin identificats i tinguin les ganes de continuar treballant per arribar un dia allà.

—Què li falta al futbol sala andorrà més enllà del suport de la federació?
—Bé, amb més o menys mesura això passa a tot arreu. El futbol sala és un esport que no genera grans quantitats econòmiques, aleshores les empreses privades si no tenen una remuneració després no invertiran, i això es veu aquí al país i a Catalunya. Els salaris són també irrisoris.

—Un darrer missatge?
—Doncs que esperem a tothom el dissabte vinent amb l’ENFAF a la Massana, i que està tothom convidat als partits de selecció quan juguem.