L’artista Gemma Piera va esdevenir la guanyadora de la cinquena edició de l’Ordino Jardins d’Art el passat cap de setmana, després d’engegar un projecte del més emotiu i personal a la parròquia. A través d’una instal·lació anomenada ‘Llarg trajecte’, Piera va posar en relleu la figura de la seva àvia, qui va estar ingressada en un sanatori amb tuberculosis i, durant aquell temps, es va dedicar a escriure diverses cartes al seu marit, les quals contenien diferents expressions i frases. A partir d’aquestes, l’artista va crear un espai en què va situar les frases i les expressions a unes banderoles, les quals va penjar en un arbre a l’abast de la mirada del públic.

—Primer de tot, enhorabona per aquest premi. 
—Moltes gràcies. La veritat és que no m’ho esperava i m’ha fet molta il·lusió. Ha estat una sorpresa, però també una gran alegria. Durant tots els anys que m’he presentat als Jardins d’Art, mai ho he fet pensant en el premi, ja que per a mi participar-hi ja ho era perquè em permet fer un tipus d’obra molt diferent del que podria fer-hi en un altre lloc. La possibilitat de poder interrelacionar la meva obra amb un espai públic em motiva molt.

—Un objectiu més que aconseguit amb el projecte que ha presentat enguany. 
—I tant. Quan va morir la meva mare i la meva tieta, vaig haver de buidar tot el pis i vaig trobar una sèrie de cartes de la meva àvia, qui havia estat molt temps malalta de tuberculosi i durant el transcurs d’un any va estar ingressada a un sanatori. En aquell temps, escrivia al meu avi gairebé cada dia. En un primer moment no vaig tenir ganes de ficar-me, però les vaig anar llegint i va ser un moment molt emotiu, ja que va ser un temps en què ella va patir molt. 

—Com es va coure tota la idea fins a donar-li forma?
—Vaig pensar que amb aquell material havia de fer alguna cosa, ja que em vaig adonar que a totes les cartes que ella escrivia hi havia una sèrie d’expressions, frases i sensacions que s’anaven repetint, en què mostrava el seu estat més profund. Vaig anar recollint totes aquestes frases i escanejant-les per poder conservar la mateixa grafia, a més d’augmentar-les de volum perquè fossin més fàcils de llegir. 

—Per què va decidir presentar-les a través d’unes banderoles?
—A l’hora de fer el muntatge i pensar que podria ser un bon tema per poder-lo treballar i exposar a l’Ordino Jardins d’Art, la Rosa Mujal ens va dir que podíem escollir un lloc per exposar la meva obra i vaig tenir molt clar que les volia penjades d’un arbre. Vaig pensar a fer com unes banderoles perquè vaig creure que així es podrien veure fàcilment i que impactarien a través de l’estètica. M’interessava també pel moviment de l’aire i que estigués en plena natural, ja que seria molt subtil.

—Si no m’equivoco, aquestes banderoles estan inspirades en el Nepal.
—Exacte. Hi havia banderoles amb expressions més tristes i d’angoixa, però també un contrapunt amb altres que eren més espurnes d’esperança. A l’hora de penjar aquests desitjos em vaig inspirar molt en les banderes de pregàries, que al Nepal escriuen i les pengen en les cadenes de les muntanyes perquè el vent se les emporti.
 
—I quin era el desig que volia transmetre vostè amb l’obra?
—Una etapa de la vida d’una persona que està patint una malaltia. Qui de nosaltres no té un familiar o conegut proper que estigui passant per processos molt durs? El que volia reflectir era això, la fase d’una malaltia incurable.

—Imagino que tot aquest viatge li va fer connectar d’una manera molt especial amb la figura de la seva àvia.
—Jo no la vaig arribar a conèixer, però m’ha ajudat a entendre moltes coses de la meva família. De fet, la meva mare i la meva tieta no van tenir pràcticament mare i els hi va afectar moltíssim, tant a elles com al meu avi. En llegir les cartes, vaig entendre moltes coses de per què les coses havien anat així, com eren les persones que jo sí que vaig conèixer, per què eren d’aquesta manera... 

—Amb què es queda de tot el projecte? Potser amb alguna carta en especial?
—Em quedo sobretot amb el reflex del públic, ja que hi va haver gent que es va emocionar amb aquesta història. Hi ha moltes persones que es troben en situacions semblants, i a mi això em va motivar molt. Vaig trobar molt interessant aquest diàleg tan íntim amb les persones que venien a veure la meva obra.

—No sé fins a quin punt es planteja una continuïtat més enllà de l’Ordino Jardins d’Art.
—En principi sí que pensava que podria ser un projecte que tingués continuïtat, però he quedat molt saturada d’ell i he decidit que no vull remoure més. Si veig l’ocasió potser sí que ho faig, però de moment ho deixarem en espera durant un temps.

—La veurem en pròximes edicions amb un projecte semblant?
—A mi els Jardins d’Art em motiven molt i m’he presentat des del principi, ja que el fet de poder fer alguna cosa en un entorn completament contrari de l’habitual m’agrada. Si em volen, jo m’hi presentaré amb una proposta que segurament serà diferent de la d’aquest any, encara que totes tenen a veure d’alguna manera perquè jo treballo molt els viatges interiors, els trajectes vitals... És un tema que m’interessa, sense adonar-me’n em veig abocada a fer-ho.

—La darrera pregunta és inevitable. Hi ha manca d’espais com aquest per als artistes al país?
—Sempre falten coses. La veritat és que als artistes no se’ls dona massa rellevància, en comparació amb els esports, per exemple. Aquests tenen un suport immediat, però els que ens dediquem a l’art i la cultura hem d’anar empenyent perquè se’ns faci cas. És el que trobem a faltar, que se li doni molta més rellevància i fer participar al gran públic. Si tot el que s’està afavorint a l’esport es fes també amb la cultura i l’art, Andorra seria un país magnífic.