La Societat Andorrana de Ciències (SAC), una entitat que des de 1983 impulsa la divulgació del coneixement científic en totes les seves formes a Andorra, ha jugat un paper clau en l’enriquiment del panorama cultural i científic del país. En el marc de la 37a Diada Andorrana de la Universitat Catalana d’Estiu, celebrada a Prada, França, sota el lema de la globalització, la presidenta de la SAC, Àngels Mach, ha compartit els avenços realitzats en l’àmbit científic andorrà, així com la importància de la trobada recent sobre l’encaix del sector dins l’acord d’associació amb la Unió Europea. En aquesta entrevista, Mach subratlla la tasca de la SAC en la creació de ponts entre Andorra i altres territoris de parla catalana, així com el seu compromís per mantenir i ampliar els projectes actuals malgrat els recursos limitats amb què compten. Aquestes iniciatives, que van des de l’organització de conferències fins a la publicació d’investigacions, han contribuït significativament a la integració i la visibilitat de la ciència en la societat andorrana.

—Quina valoració fan de les jornades celebrades enguany a la Diada Andorrana?
—Mirem que els temes que tractem cada any a la Diada Andorrana siguin temes dels quals s’hi pugui reflexionar des de diferents perspectives. Per tant, pensem que el tema de la globalització tractat enguany és un d’ells, ja que per alguns aspectes ha sigut molt positiu i per altres, més problemàtic. Per aquest mateix motiu, volíem saber una mica en quin nivell estava Andorra en aquest moment, tant des del punt de vista de l’economia com també de l’ensenyament, de la societat o de les associacions civils.

—D’on sorgeix aquesta idea de celebrar les jornades?
—Aquesta idea ve del 1988. La SAC va néixer el 1983 i cinc anys després vam veure que la relació amb els altres territoris de parla catalana que feia la Universitat Catalana d’Estiu era com un lloc apropiat per donar a conèixer el país i per aprendre d’altres temàtiques. A més, Prada és un mercat cultural, en el qual hi ha moltes interaccions, molta xarxa a escala personal, perquè tots estem allà i tots compartim el mateix menjador a l’hora de menjar. S’estableixen relacions que són productives en altres àmbits posteriorment.

—Celebren aquestes jornades sempre al mateix lloc, a Prada?
—Sí, sempre s’han fet a Prada. Quan l’ESAC va entrar a l’UC, a dins del patronat, i per tant vam poder fer la nostra jornada especialitzada, vam fer els andorrans a Prada perquè és un lloc molt significatiu fet per l’ensenyament i l’educació d’Andorra. Anteriorment, els estudiants del sistema francès, abans de començar a estudiar al Lycée Comte de Foix, venien a estudiar aquí. Prada no és qualsevol lloc per als andorrans, perquè, a més, hi ha enterrat el Pompeu Fabra, qui va venir a fer el seu testament a Andorra, i va viure durant molts anys el Pau Casals, qui també estava molt relacionat amb persones del Principat. Hi havia molt feedback entre aquest poble i Andorra, però quan nosaltres vam entrar-hi ja feia 19 anys que funcionava a l’UC.

—Imagino que allà compten amb diferents instal·lacions per impartir les jornades.
—Tenim una aula, la qual cada any és diferent, i mengem el menjador del Liceu. Els estudiants s’allotgen a l’internat i també al Centre Pau Casals, que és un centre d’estudis transfronterers i la seu oficial de la Universitat Catalana d’Estiu.

—Andorra ha estat o és un referent en l’àmbit científic?
—Jo crec que hi ha andorrans que sí que ho són i que han estat en llocs importants, científicament parlant. Potser fora del país perquè la seva dimensió és més complexa, ja que la Universitat d’Andorra, que és la primera que hi va haver, és recent, de finals dels anys 90. El que pretenem des de la SAC és aportar coneixement al país, amb persones que vinguin de fora i ens expliquin la seva experiència en diferents temàtiques, o bé donar a conèixer andorrans que han fet tesis doctorals. Procurem donar-les a conèixer en actes públics i que tot això que fem transcendeixi, que quedi traçat en forma de publicació amb llibre imprès i amb versió digital, i també amb les filmacions dels actes, que pengem a YouTube posteriorment.

—El seu paper com a presidenta, quines funcions inclou?
—Bàsicament, coordinar tot això, perquè el més complicat quan anem a fer la Diada Andorrana és organitzar el desplaçament de totes aquestes persones. És una tasca de coordinació i d’organització, de convidar els ponents, de relació amb altres centres d’estudis, etc. És un comodí, diguem-ne [riu].

—Ara mateix, quants membres formen part de la SAC?
—Tenim uns 300 associats, però no tots pertanyen a l’àmbit científic. La ciència també engloba les humanitats socials, per exemple. I és clar, nosaltres no tenim mitjans per poder tenir persones assalariades fent recerca o fer divulgació de la ciència. Ho hem de fer tot a part de la nostra situació familiar i, per tant, potser es podria fer més, però amb els mitjans que hi ha ja és molt el que es fa.

—En quin moment es comença a defensar que hi hagi una societat andorrana de les ciències?
—El 1983, les associacions estaven prohibides a Andorra, no estaven autoritzades, i les associacions cíviques que hi havia es deien amb altres noms, com el Cercle de les Arts i de les Lletres o el Centre Cultural d’Andorra. En aquell moment, les persones que van començar la iniciativa van voler posar-hi Societat Andorrana de Ciències a l’estil de les societats anglosaxones, ja que es tractava de fer un conjunt de persones que volien discutir sobre temes de ciència i donar-los a conèixer.

—Com desvinculen l’àmbit de les ciències de l’àmbit de la política?
—Quan hem tractat un àmbit que tocava la política, hem convidat a totes les parts perquè no som ni dels uns ni dels altres, sinó que el que intentem és donar una informació veraç, verídica i contrastable perquè la gent es pugui fer després la seva opinió.

—Com es troba la recerca científica al país?
—Fa uns anys, bastants anys, a les desenes jornades que vam organitzar, vam tractar com estava la recerca en aquell moment a Andorra i vam veure que hi havia molta feina a fer. En aquests anys s’ha anat fent i, per tant, penso que ha millorat molt dins dels mitjans que té el país. Sempre queda feina a fer, però també queda en els països de dimensió més gran. Per tant, no estem tan malament com es podria pensar.

—Entenc que aquestes jornades envers l’Acord amb la Unió Europea es van fer també des d’un àmbit científic.
—Sí, les vam fer conjuntament amb la CEA perquè volíem saber què és el que necessitaven cada sector. A vegades, des de les institucions es creu que es necessiten una sèrie de requisits, i, potser, algunes empreses estan molt contentes i d’altres no tant. El que volíem era això, que algú ens manifestés sobre què pensaven ells que necessitarien que digués aquest Acord d’associació.

—I quina és la valoració que fan vostès sobre aquesta qüestió?
—Nosaltres no donem judicis de valor mai. O sigui, proporcionem dades científicament comprovables i després cadascú es fa la seva idea i la seva decisió, però la SAC no aconsella res. Les dades són publicades i, per tant, tothom hi té accés.

—Quins són els objectius a futur de la SAC?
—Poder mantenir, de moment, tots aquests projectes que tenim en marxa, els quals són bons i els hem pogut mantenir tots aquests anys perquè realment tot això es va actualitzant i modernitzant. Poder-los mantenir ja és molt. Estem oberts a poder fer altres projectes, tenint en compte la nostra fragilitat, perquè som poca gent i ser una associació que no remunera els actes és un hàndicap, però sempre ha sigut així.