Avui des de EL PERIÒDIC parlem amb el director del Cos de Banders, Ferran Teixidó, qui posa de manifest la feina dels agents durant els mesos d’estiu, la importància de la pesca en l’àmbit nacional o la importància d’establir una bona normativa que contempli una bona praxis envers aquesta pràctica.

—Quina és la tasca del Cos de Banders durant l’estiu?
—Ens dediquem molt al recompte dels isards, principalment durant tot el juliol. Aquest recompte és important perquè així, a principis d’agost, ja podem tenir els plans de caça d’aquesta espècie. D’aquesta manera, durant tres setmanes ens enfoquem en aquest recompte, però també ho fem amb altres espècies com el mufló, el cérvol i el cabirol. El juliol és el darrer mes en què hi ha plans de caça, per això controlem la caça del mufló mascle i femella, i el cabirol mascle.

—Si no m’equivoco, l’agost és l’únic mes de l’any en què no es caça.
—Exacte. A l’agost ens dediquem plenament al control de la pesca, especialment en els llacs d’alta muntanya. La pesca és una activitat molt important aquí, hi ha repoblacions importants de truita, i per aquest motiu donem més importància al control i la vigilància de la pesca en aquests llacs.

—Reben moltes denúncies sobre males praxis?
—Alguna hi ha, però no són moltes. Aquest any en portarem unes 10, aproximadament. Cada vegada el pescador és més conscient, gràcies a la feina que s’ha fet al llarg dels darrers anys, i les sancions que fem són sobretot per persones que pesquen sense llicència o que pesquen amb dues canyes, la qual cosa es deu a un desconeixement de la normativa. Tot i això, la nostra voluntat no és només sancionar, sinó també fer una feina de prevenció i divulgació tant dels patrimonis naturals d’Andorra com de la pesca, fer un retorn de l’opinió dels pescadors. 

—Compten amb alguna mena de formacions o tallers divulgatius?
—Col·laborem amb el Departament de Medi Ambient i a través de la seva web oferim molta informació. També treballem amb les oficines de turisme de les diferents parròquies, les quals són els punts on es poden obtenir les llicències de pesca diàries. A més, com t’he comentat, també fem una divulgació sobre la normativa i la pesca en general.

—Parli’ns sobre l’actual normativa que hi ha al país.
—El 95% dels caçadors són residents andorrans, llavors tenen molt clara quina és la normativa. La diferència respecte a la pesca és que en aquesta ens trobem amb molta gent estrangera que ve a pescar a Andorra i que desconeixen quines són les normes a seguir, com per exemple que es requereix una llicència de pesca per poder fer-ho.

—Quines altres normes es contemplen?
—Dins de la normativa específica que s’ha de seguir, es troba també la prohibició de pescar amb més d’una canya per pescador. A més, darrerament s’ha posat de moda la pràctica de la pesca sense mort, la qual també requereix una llicència, però surt molt més econòmica. En aquesta, el que es faria és pescar amb una condició: no has de fer mal a la truita en cap moment, ni quan la treguis ni quan la retornis. 

—Imagino que l’estiu és també una època en què reben moltes consultes.
—És l’època amb més trucades. Rebem moltes consultes al 148, especialment per saber a quins estanys es pot anar a pescar. Al final, nosaltres fem una divulgació conjunta entre les oficines de turisme, el Cos de Banders i el Departament de Medi Ambient per donar a conèixer la pesca. També hi ha iniciatives educatives, com la pesca educativa per a nens al Llac del Cubil, les quals ajuden a donar a conèixer aquesta pràctica a escala nacional.

—Menciona que el dubte més generalitzat és saber a on es pot anar a pescar. Això repercuteix en una massificació dels estanys?
—Els estanys més saturats són els del Llac d’Engolasters i els de Tristaina, tot i que en aquest darrer ja es va fer en el seu moment un control en tancar l’accés fins a dalt. Ara s’ha de pujar amb el telefèric i és una manera de controlar la massificació de la gent. En termes de saturació de pesca, no n’hi ha molta, ja que per exemple en el llac mitjà i el de dalt de Tristaina, en ser molt grans, hi ha espai suficient. 

—Andorra compta actualment amb espècies en perill d’extinció?
—Sí, des de Banders fem un seguiment d’espècies en perill d’extinció com la llúdriga daurada, el trencalòs i el gall fer. Aquest seguiment es fa durant la primavera, que és el moment en què es reprodueixen. És cert que ara a l’estiu estem més a sobre de l’os, especialment a la zona nord del país, on tenim paranys de pèl i fototrampeig per dur a terme aquest seguiment.

—Quin protocol segueixen en casos d’albirament d’ossos?
—Fem un seguiment conjunt amb Espanya i França, ja que aquests animals tenen una distribució territorial molt àmplia. Parlem tant d’un seguiment sistemàtic, a través del qual es col·loquen uns paranys als arbres perquè l’os es grapi i deixi el seu pèl, així com unes càmeres de fototrampeig que fan una fotografia o un vídeo en el moment en què l’animal passa per davant, com també d’uns indicis oportunistes, que si algú veu visualment l’os, troba una petjada o un excrement, etc. Tot això ho recopilem a la nostra base de dades. 

—La col·laboració amb els ramaders també és primordial. 
—Exacte, i per això  tenim un protocol establert que inclou la col·laboració amb l’Associació de Pagesos i Ramaders d’Andorra. Si detectem la presència de l’os en zones amb ramaderia, informem els ramaders perquè puguin prendre mesures adequades. Per aquest motiu va sortir fa poc el reglament per indemnitzacions de grans carnívors. Aquí a Andorra estem notant la presència de l’os sobretot a la primavera, que és l’època en què més es mouen. Ara, en canvi, en augmentar molt l’activitat a la muntanya en zones com Arcalís, l’os evita molt el moviment i es fa més nocturn per evitar així la calor i la presència humana. 

—La crisi climàtica pot ser un dels factors que ha contribuït a augmentar la presència de l’os?
—No considerem que sigui així, sinó que la reintroducció de l’espècie s’ha adaptat molt bé, especialment pel fet de no tenir depredadors naturals. El conflicte amb l’home és inevitable, llavors hem d’estar preparats amb protocols adequats per poder actuar. La crisi climàtica potser sí que està afectant més a altres espècies invasores, com la vespa africana, que ha arribat a Europa i a la qual estem fent-li un seguiment, ja que és un problema per a l’apicultura.