Cor amb llicència andorrana com a mostra d’agraïment i per representar «orgullosament» el seu país d’acollida, i és que J.M. Smörg pren part enguany de l’Iberian Supercars. Amb experiència i un palmarès envejable, parlem amb el pilot sobre els seus inicis, la seva carrera, l’actual curs i com és la competició d’automobilisme.

—Com comença el seu idil·li amb l’automobilisme?
—Des de nen m’havien fascinat els cotxes i els reconeixia pel seu so sense necessitat de veure’ls i em sabia les especificacions de la gran majoria dels que veia. Els cotxes són màquines molt complexes, i cadascuna té una personalitat i unes possibilitats úniques que cal saber llegir per treure tot el que tenen. L’automobilisme ve a ser l’evolució de les curses de quadrigues romanes on un pilot es pujava i posava el seu millor fer al servei de demostrar-se més ràpid que els altres. Això requereix determinació, valor, força, destresa i confiança en un mateix i en el seu equip. Era natural que admirant les màquines desenvolupés un gust per governar-les en un matrimoni que no és diferent d’aquelles quadrigues que comentem.

—Quan s’adona que volia competir?
—Quan soc capaç d’abraçar el risc que comporta. Als pilots no ens agrada el perill, l’abracem i convivim amb ell, sabem que hi és. Els pilots som capaços de ballar amb aquesta parella, sabent que amb freqüència ens pot mossegar –i ho fa–, fins que un bon dia pot mossegar-te molt fort i la teva vida canvia per això. En aquest punt és quan estàs preparat per competir. Hi ha molta gent que es considera pilot per anar a ‘track days’, però ser pilot no és parar quan et ve de gust. Competir és anar fins al final, et vagi bé o et vagi malament. Per tu, pel teu equip i els que t’han donat suport per estar-hi, i acceptar que donar tot el que tens no és garantia d’èxit. Competir és l’acceptació del risc, del triomf i el fracàs, i si després de les banderes quadriculades puges al més alt del podi, és acceptar que els aplaudiments s’apaguen i que l’important és el que està per davant teu, no el que ja va passar.

—Actualment pren part de l’Iberian Supercars al volant d’un BMW M4 GT4, ocupant la tercera plaça de la classificació després de quatre podis en les primeres quatre cites. Quina valoració en fa?
—És un campionat bonic i exigent, en el qual ens mesurem amb Aston Martin, McLaren, Mercedes-AMG i Porsche. Aquest any estem estrenant un BMW M4 GT4, que és una màquina extraordinària, potser una mica més gran que altres vehicles que poden ser una mica més àgils. Estem coneixent la personalitat del cotxe, per això encara no estem contents amb el seu ajust, ens falta una mica més d’experiència per poder ser un amb ell. Ara tenim la sensació que podríem ser més ràpids i encara no el coneixem bé. Intentarem afinar els reglatges i esperem estar més endavant en la segona meitat del campionat.

—Precisament, què n’espera del que resta de certamen?
—Espero una competició dura, un major enteniment del cotxe perquè pugui demostrar-se i que els seguidors que gaudeixen, que vibren tant com nosaltres amb els nostres resultats, siguin bons o millorables.

—Té un palmarès envejable: guanyador de les GT Winter Series el 2023, subcampió del Campionat  d’Espanya de Resistència en la categoria D1 el 2023 i campió d’Espanya de Resistència en la categoria D3 el 2022. Com el fa sentir?
—Hi ha determinades professions en les quals el passat és un llast. Si un actor o un músic és preguntat per les pel·lícules que va fer en el passat o els discos que va gravar temps enrere, és perquè el seu present manca d’interès o s’ha retirat de l’escena. Crec que el passat és el que possibilita el teu present, però aquells que acostumen a parlar del passat tendeixen a quedar-se-hi, i el temps sovint els oblida. M’agrada el temps present perquè és aquest el que construeix el teu futur, així que desitjo que el meu futur continuï estant a l’altura del meu passat, i el dia que no ho faci, serà que no queda més cera per cremar.

—Creu que té sostre?
—No hi ha més sostre que el rellotge, vivim un compte enrere en què cada any tenim menys bateria en la màquina orgànica que habitem. Mentre l’energia sigui suficient i els suports siguin bastants, estarem buscant els límits propis, els de la nostra muntura i els dels rivals per veure qui és més ràpid.

—Si anem més enllà del 2024, quins objectius es marca?
—Seguir coneixent-me a mi mateix a través del que soc capaç de fer, i procurar que hi hagi algú que en gaudeixi si és possible.

—Quin és el millor record que té en la seva carrera esportiva?
—El meu millor record el revisc en cada carrera. És veure cada bandera de quadres i saber que he vist un altre final de cursa, i això significa que segueixo tenint salut, força, vitalitat, suport i que continuo sent capaç d’abraçar el risc i estar en control de la meva vida. Cada cursa és el testimoni de l’èxit, perquè l’èxit és ser-hi, independentment del resultat.

—L’automobilístic és un món molt sacrificat?
—Hi ha pilots molt bons que no poden tenir una oportunitat perquè l’automobilisme exigeix molta inversió, que o bé aportes per tu mateix o bé aporten tercers en forma de patrocini. Però per molt bo que siguis, sense aquesta inversió no tens possibilitat de demostrar-te ni de brillar. He conegut grans pilots que van quedar en terra de ningú i després van desaparèixer perquè no han tingut la sort de tenir aquesta inversió per brillar. O pitjor encara, pilots que han tingut un suport insuficient, i per això sempre van quedar en posicions que no reflectien el talent que atresoraven.

—Té alguna mania o ritual abans de sortir a pista?
—Procuro estar en silenci. Necessito exorcitzar la intranquil·litat, abraçar això que comentàvem: el risc, acceptar-lo i centrar-me, suprimir la vida quotidiana, i apagar el món. Per això no m’agrada que m’animin, ni que m’inspirin, ni que em diguin que tot anirà bé, ni res semblant. Pujo al cotxe tan aviat com puc i tanco la porta, per estar a soles amb el cotxe i la pista, només en comunicació amb el meu enginyer, qui és com un confessor.

—Com és preparar una cursa d’una competició d’alt nivell?
—Implica tenir els millors hàbits de vida: cuidar la teva alimentació, el teu to muscular, tenir un bon descans i una tranquil·litat emocional, perquè els nervis i l’agitació són factors de risc afegits quan estàs en una màquina que no queda molt lluny dels 300 quilòmetres per hora.

—Té alguna inspiració? 
—Si et soc sincer, no. Com que concebo el pilotatge com una forma de conèixer-me a mi mateix, mai no m’he vist reflectit o inspirat per altres. No tinc ídols ni pilots, ni músics ni actors.

—És també ‘coach’ de joves talents. D’on sorgeix aquesta idea i per què? Amb quina finalitat?
—Pel que hem parlat abans, veig que l’automobilisme pot ser tan gratificant si estàs en el costat favorable de l’equació com molt injust si no tens la possibilitat de demostrar-te per falta de recursos. Concebo la vida com un viatge i l’edat com un quilometratge; per això la vida t’aporta ensenyament i experiència, i em sembla una llàstima, i un malbaratament, no posar-ho al servei dels més joves per ajudar-los i aplanar-los la corba d’aprenentatge perquè puguin arribar a ser millors que nosaltres. Per això m’agrada donar suport i ajudar, perquè m’agrada sentir-me orgullós d’haver pogut formar part d’aquest èxit. M’encanta quan un noi de 10, 12 o 14 anys interioritza un concepte o una reflexió i millora per això dins o fora de la pista. Crec que ajudar els més joves és una obligació preciosa. Durant un temps vaig tenir un equip de F3 i una escola de pilots que gestionava amb altres amics, podies veure aquesta millora i que eres part d’ella. És de les coses més gratificants que m’ha donat l’automobilisme i vull continuar ajudant els més joves sempre que algú m’ho demani.

—Resident Andorra, per què escull el Principat per establir-s’hi?
—Conec Andorra fa molts anys, la meva parella és andorrana. És un país segur, tranquil i amable, un país d’acollida, encara que a vegades s’oblidi que els que hem empès el creixement d’Andorra som els que hem vingut de fora d’ell; molta gent pensa que els que venim ho fem per la fiscalitat i no poden estar més equivocats. Jo he vingut perquè fugia d’una Europa violenta, arruïnada econòmicament i sobretot moralment, perillosa i a la vora d’un conflicte. A Andorra li estic agraït i per això corro amb llicència andorrana, per representar orgullosament el meu país d’acollida, i dedicar-li els meus triomfs perquè siguin els seus.