L’artista catalana va actuar aquest dimecres a Escaldes-Engordany, captivant el públic amb la seva veu única i la seva presència escènica. Amb una trajectòria sòlida i respectada, Judit Nedderman ha sabut destacar en el panorama musical gràcies al seu estil melòdic i les seves lletres profundes. El seu darrer àlbum, «LAR», és una obra introspectiva i plena de sentiment, inspirada pel confinament i el postconfinament, èpoques que van portar l’artista a reflexionar sobre la felicitat, les relacions humanes i la importància de la música en la seva vida.Ella mateixa ens ho explica.

—LAR és el teu darrer àlbum. Què et va inspirar a crear aquest disc i com creus que es diferencia dels teus treballs anteriors?
—La inspiració va ser durant el confinament i el postconfinament, perquè vaig passar per un procés molt intens, com molta gent, d’adonar-me del que em feia realment feliç i del valor que té tenir gent estimada a prop, la possibilitat de poder celebrar les coses i sobretot la música en si, perquè tot aquell temps que no estava clar que es poguessin fer concerts em va fer adonar encara més del fet que estava en un camí que em feia immensament feliç. LAR ve d’aquí, de la necessitat d’expressar-me. Considero que el què diferencia els meus discos és que són cançons diferents cada vegada, perquè al final a cada disc intento aprofundir més en la sonoritat que estic buscant a definir la meva personalitat i la meva veu. No soc una artista que de moment estigui canviant de sonoritat o d’estil d’un disc a l’altre per diferenciar-los, tot el contrari, crec que com més discos he fet, més he aprofundit en el segell.

—Com ha influït el treball amb Arnau Figueres i Pau Figueres en el procés creatiu?
—Això ha sigut molt maco perquè el Pau Figueres em va produir el segon i el tercer disc, i l’Arnau Figueres el quart. I ells dos són germans i he treballat amb ells dos durant molts anys, però mai els havia demanat que coproduïssin un disc els dos junts. I va ser la mescla ideal, la veritat, perquè són un gran tàndem. O sigui, no només pel fet de ser germans, que també influeix, perquè venen d’un univers musical semblant, sinó perquè cadascun s’ha especialitzat en les seves coses. El Pau, per un cantó, enriqueix moltíssim el repertori harmònicament i guitarrísticament. I després l’Arnau, en l’àmbit de visió global, de producció, els ritmes. Com a enginyer de so suma molt a l’hora de donar aquest so càlid però alhora potent. Això és molt important. Jo crec que tots dos han fet una gran suma.

«[Amb la música] Estic ajudant a fer una banda sonora d’una part de la vida del meu públic i això és el major honor de qualsevol autor»

—El disc compta amb diverses col·laboracions, com Noah, Eliseo Parra i Dani Black. Com va ser treballar amb aquests artistes i com van contribuir?
—Totes les col·laboracions van ser a distància perquè encara estàvem en l’època en què viatjar no estava normalitat una altra vegada. A més d’això, tots tres viuen bastant lluny perquè el Dani Black està a Sao Paulo, la Noah viu a Israel i l’Eliseo Parra viu a Segòvia. Llavors vaig contactar amb ells, i tots em van dir que sí. Em va fer moltíssima il·lusió perquè són artistes que admiro molt i que crec que estem en una cerca molt semblant, de molt d’amor per la música i molt de compromís amb el que fem. Cadascun aporta tant a cada cançó que hem gravat. Estic molt feliç que hi siguin.

—La proposta visual que acompanya LAR, com creus que complementa aquesta música del disc?
—Complementa molt perquè tot el concepte que hi ha darrere de LAR, que vol dir llar i és una paraula que coincideix en molts idiomes. Quan li vaig plantar la idea a l’Isaac Fluxà, que és un director de vídeos amb qui he treballat bastants vegades, ell de seguida va connectar amb la idea de la casa i de muntar-la. Per això vam acompanyar-ho d’aquesta història paral·lela en què jo reconstrueixo. Representa que em mudo a una casa nova i vaig preparant tota la casa per cuidar-me a mi, cuidar l’interior de la casa i preparar-lo bé, per després poder rebre la gent i compartir. Que això és exactament el que faig amb la música i el que també m’agrada ser a la vida real. Jo soc una persona molt social. Tinc el meu univers i m’agrada molt estar sola, sobretot perquè és un moment molt inspirador, és quan neixen les cançons. Però després també m’encanten les persones i m’encanta conèixer les vides de la gent i compartir, fer amics i estar amb la meva família. De fet, vam traslladar tot això al vídeo i crec que és una producció que a mi em defineix molt. 

—Amb Aire vas explorar una mica aquesta etapa més íntima i personal. En aquest últim disc, com has evolucionat com a artista?
—És veritat que aquest disc potser està una mica més carregat d’instrumentació i com a artista, se’m fa difícil dir en què he evolucionat. El que procuro fer és que cada vegada les lletres siguin més bones en el sentit que siguin més poètiques i més interessants, que em permetin expressar-me, però que com a cançó resulti interessant. Després, a escala musical, també intento millorar en el procés compositiu i en fer les cançons rodones i fer cançons que després es puguin recordar, que vinguin ganes de cantar-les i d’escoltar-les. Jo intento fer una música que cali, que pugui acompanyar la gent durant molts anys, no m’interessa la música passatgera.

«És cert que la música té moltes cares i també té la part difícil, però a mi després de deu anys em segueix compensant»

—La teva experiència personal i les dificultats que has superat, com et fan compartir amb el públic?
—A mi m’agrada molt obrir-me i compartir el que em passa perquè també m’agrada molt que ho facin amb mi. L’art a mi m’impacta quan hi ha una veritat al darrere, que vol ser compartida i que és d’algú cap a un altre. A mi els artistes que més em mouen són els que sento que m’estan explicant alguna cosa de veritat. Jo, humilment, intento fer el mateix. La meva experiència és que de moment els discos que he fet, les històries que he compartit, els sentiments que he abocat en les cançons, a la gent que li arriben, els commou. Són persones que després venen als concerts i m’ho agraeixen perquè se senten acompanyades. Al final, estic ajudant a fer una banda sonora d’una part de les seves vides i això és l’honor més gran de qualsevol autor. 

—Quins reptes has hagut d’afrontar en la teva carrera i com els has superat?
—El repte diari és confiar en la mateixa proposta i seguir endavant. Quan passen coses positives és supersenzill perquè donen molta força, com quan reps premis, quan la gent aplaudeix, quan notes el retorn del públic. Això és molt fàcil, és una benzina molt immediata, per sentir que està viu i que creix. Però després hi ha altres moments més difícils, per exemple tota la gestió del que és el negoci, tots els contractes discogràfics, quan s’inicien tot és molt bonic, però de vegades s’han de reinventar, s’han de prendre decisions i això de vegades dificulta molt el procés, perquè és una cosa que en el fons no té res a veure amb la música, només té a veure amb el fet de voler convertir la música en un ofici. Però bé, això forma part de la meva professió i jo ho tinc claríssim.  Així bé, quan la situació és més difícil, simplement treballo per desencallar-la i per retrobar l’energia. Ser artista és una feina diària i això no es veu, perquè a les xarxes socials tots els artistes, i m’incloc, compartim el més positiu, perquè també és el que més ve de gust ve a compartir amb el públic, per agrair sobretot i perquè ens passen coses molt boniques, però és cert que costa més compartir el que no va bé. És cert que la música té moltes cares i també té la part difícil, però a mi després de deu anys em segueix compensant tota la part màgica i la part bonica. El meu públic em mereix tot el meu agraïment i és que és una força immediata. Jo penso en el públic que m’escolta i que em segueix des de fa tant de temps i automàticament tinc ganes de fer un altre disc.

—Aquesta setmana has estat al Festival de Colors d’Escaldes-Engordany. Com et prepares aquest concert i què esperes transmetre en aquest públic?
—Molt contenta perquè feia bastant temps que no venia a cantar a Andorra i m’ha fet molta il·lusió perquè hem pujat amb tota la banda. El públic ha pogut escoltar el repertori de LAR i algunes cançons històriques dels altres discos anteriors. Tinc la fortuna de tenir uns músics espectaculars que m’acompanyen amb moltíssima sensibilitat i amb una destresa musical que a mi sempre m’emociona.

—Com veus la teva evolució artística en els darrers anys?
—Molt positiva. Estic molt contenta perquè, és cert que treballo molt, però em passen coses molt boniques, llavors estic molt feliç.