La plaça de la Germandat de Sant Julià de Lòria acollirà avui, a les 20.00 hores, el concert de Els Amics de les Arts, el grup català de pop format per Dani Alegret, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué. Tots tres han encetat enguany la gira del seu vuitè disc, ‘Les paraules que triem no dir’, reafirmant-se després de 20 anys com una de les bandes amb més presència i repercussió en tot el territori català.

—Arriben a Sant Julià de Lòria amb la gira del seu vuitè disc, ‘Les paraules que triem no dir’. Què ens poden explicar sobre ell?
—Són un seguit de cançons que tenen en comú la idea d’omissió, de silenci. Si ‘Allà on volia’ era l’exteriorització d’una sèrie de pensaments, aquí fem al revés i rebusquem entre les coses que normalment ens guardem a dins.

— Parlant d’‘Allà on volia’, només fa un any i escaig de la seva estrena. 
—Els dos àlbums són fruit d’un any i mig de treball de composició, arranjament i gravació. Vam decidir dividir les cançons segons el missatge, ja que creiem que era un moment maco per mirar al nostre voltant i fer balanç.

«Amb ‘Les paraules que triem no dir’ rebusquem entre les coses que ens guardem a dins»

—Com està funcionant l’àlbum en els concerts?
—‘Les paraules que triem no dir’, ‘Tothom es separa’ i ‘Els desperfectes’ són les tres cançons que en directe funcionen més. D’alguna manera ja ho intuíem. Quan la teva discografia ja arriba a vuit discos, és difícil fer un repertori per a un concert perquè sempre has de deixar cançons a fora. La gent també vol sentir les de sempre i, per tant, qualsevol cançó nova que passi a engrandir la llista de temes referencials és un motiu de celebració.

—Després de 20 anys, imagino que també hi ha hagut una renovació sobre els escenaris.
—Intentem no impostar res a sobre l’escenari, ser els primers que se sorprenen per les coses que puguin passar, reaccionar, etc. En definitiva, viure el concert de la mateixa manera que ho fa el seguidor. Crec que aquesta és una de les grans marques de la casa, no posar cap mena de distància entre el que passa a dalt i el que passa a baix de l’escenari.

—Han sabut mantenir-se en forma amb el pas dels anys.
—El premi després d’aquests 20 anys és indubtablement ser-hi. Continuar fent gires, continuar fent cançons i que hi hagi gent a l’altra banda. Som molt conscients que ja no som novetat, però no ens preocupa. Tot canvia cada dia més ràpid, i si vas darrere la moda, sempre arribes tard.

—Fent la vista enrere, quin balanç fan?
—Nosaltres no imaginàvem res. Vam gravar ‘Bed & Breakfast’ pensant que seria l’última cosa que faríem. A partir d’aquí, hem anat creixent a mesura que el projecte ho requeria. Com t’he dit abans, estem contents pel fet de ser-hi, perquè el que fem dia a dia és un absolut miracle: un projecte amb tres caps visibles, amb tres líders, amb tres compositors, amb tres persones que prenen totes les decisions, que parlen amb els mitjans de comunicació, etc. No és gaire comú [riu].

«Quan hi ha problemes intentem parlar-ne sense embuts i resoldre’ls el més aviat millor»

—La indústria musical sembla un sector cada cop més massificat. 
—És una carrera de fons i el gran premi no són mai les reproduccions, els elogis, ni els reconeixements. Sempre és el públic.

—En tot aquest temps, ha estat mai el plantejament de separar-se?
—Nosaltres ens estimem i ens respectem, i quan hi ha problemes intentem parlar-ne sense embuts i resoldre’ls el més aviat millor. Som conscients que junts serem capaços de fer més que separats.

—Com els agradaria que la gent recordés Els Amics de les Arts d’aquí a uns altres 20 anys?
—Seria maco que alguna cançó quedés, ens sobrevisqués i d’aquí una bona pila d’anys la gent encara la cantés pensant que és una cançó tradicional catalana.

—La darrera pregunta és inevitable… hi ha sobre la taula la possibilitat d’un disc commemoratiu per tots aquests anys?
—No es pot explicar res, però serà difícilment igualable. .