L’aparcament dels Veedors acollirà avui a les 00.30 hores el concert de Stay Homas, la reconeguda banda catalana que enguany enceta la seva darrera gira. Amb ella, el Klaus, el Guillem i el Rai s’acomiaden temporalment dels escenaris, tot i que deixant la porta entreoberta a tornar en un futur.

—El 12 de juliol van tornar al panorama musical amb el seu nou tema, ‘To Lo Ke’. Què ens pot explicar sobre ell?
—Nosaltres sempre fem música pel mateix motiu: perquè tenim ganes. El Nil Moliner ens va ensenyar la idea que havia tingut i ens va agradar molt. Vam tocar-lo en acústic i vam veure que quedava molt cuqui, però per a la producció volíem donar-li una volta i que no fos tan maco, sinó més festiu. Per això vam decidir treballar amb els Kickbombo, uns productors catalans que han treballat en temes com ‘Nochentera’.

—Per què aquesta volta de so?
—Quan tens un tema en què la melodia, la lletra, l’harmonia i la producció és maca, tot queda massa Disney. Stay Homas es caracteritza per treballar amb prova i error, i per això volíem provar una cosa diferent, per veure cap a on ens portava. Estem molt contents amb el resultat. 

—Quin feedback estan rebent per part del públic?
—Et seré sincer. Abans sí que estava més obsessionat amb els números, però va arribar un punt en què em vaig desinstal·lar totes les aplicacions que em deien com anaven les coses. Pots entrar en un bucle viciós i tòxic, comparant-te amb altres artistes, altres cançons teves, etc. No tinc ni idea com està anant, però sí que l’hem tocat a quatre concerts i la gent està molt ‘a tope’.  

—No sé fins a quin punt és possible viure aliè als números.
—T’has d’obligar. De manera natural t’interessa, però voluntàriament has de decidir no mirar-lo i jugar amb les conseqüències. Ara estem en una discogràfica amb la qual ens portem molt bé, però potser abans, quan estàvem amb Sony, no teníem la llibertat de dir: «Em dona igual». 

—Afecta trobar-se xifres ‘negatives’?
—Sí que hem notat la pressió de veure que, al principi, els números eren molt més grans. La cosa va baixant de manera natural perquè ja no treballes per ser un fenomen, sinó per ser un grup, i potser la caiguda no la vius lògicament. T’atrapes i això et pot influir en les cançons que fas. Nosaltres ho vam parlar en el seu moment i vam acordar que havíem de treballar com ho havíem fet sempre: de cor i divertint-nos.

—Ara arriben a Escaldes-Engordany amb la gira ‘Tournarem xinu xanu’. Un acomiadament a Stay Homas com a grup.
—Necessitem parar. Portem molts anys de gira, ja que abans de Stay Homas tots tres teníem altres projectes. 10 anys girant és molt de temps i és molt cansat, la vida se’t descontrola perquè no estàs mai a casa, tens uns horaris ‘random’, etc. A part de les gires, també hem tret dos mixtapes, quatre discos, unes 70 cançons... Necessitem viure experiències per poder escriure coses noves i vam pensar que el 2025 era un bon moment per parar. A la que hàgim parat una temporada, tindrem la suficient distància amb el projecte per veure què volem fer. 

—El moment de prendre la decisió imagino que no va ser fàcil.
—Encara no som conscients del que implica [riu]. És cert que al final va sorgir de manera natural, ja que convivim moltes hores al dia i vas veient com estàs com a grup. És una conseqüència natural de tot el que ens ha passat, no hi va haver debat.

—Tampoc deu ser quelcom senzill pal·liar tota l’emoció.
—Sabem que és un any especial i abans de sortir a cada concert, tenim tota l’estona al cap que pot ser l’últim cop. No sé si ho arribem a pal·liar d’alguna manera, però sí que ho estem gaudint molt. Les 18 persones que conformem tot l’staff anem atresorant cada petit moment. 

—Amb quins temes es trobarà el públic d’Escaldes que es deixi caure pel concert?
—Aquest any, com podia ser l’últim, vam pensar que la prioritat havíem de ser nosaltres. És una mica egoista, però creiem que havien de ser uns concerts en els quals ens ho passéssim bé fent-ho. No faltaran les cançons més conegudes, per descomptat, però també hi haurà de menys conegudes amb les quals nosaltres gaudim molt.  

—La gira us portarà inclús a Mèxic. Primer cop fora d’Europa?
—Sí. El 2020 vam tancar una gira per Llatinoamèrica, però per qüestions de la Covid ens va ser impossible anar-hi. Marxem a l’octubre i realment és un somni. Anar amb els teus amics a l’altra punta del món a fer música i que la gent et vingui a veure és un ‘planazo’ èpic [riu]. No volíem acabar sense haver fet això, tant per la gent d’allà que ens escriu constantment com també per nosaltres. Per això considero que Stay Homas és un grup de ‘checks’ vitals: coses que sempre has volgut fer i ara assoleixes.  

—Parlant de ‘checks’ vitals, quin balanç fan d’aquests cinc anys?
—El resum seria que res del que ens ha passat té cap sentit. Des de tenir una cançó amb Rubén Blades fins que Michael Bublé faci un cover nostra o gravar a l’estudi dels Beatles. No ho hauríem imaginat mai i ens ho emportem per a tota la vida. Sí que és cert que potser al principi no ho vam gaudir tant, ja que no érem conscients perquè cada dia era una bogeria diferent i no hi havia temps a assimilar res. Ara amb perspectiva, et diria que estem molt orgullosos. Una bona manera d’entendre això és a través del documental ‘Stay Homas: la banda que no hauria d’existir’, on es veu la llum i la foscor d’aquest viatge tan èpic. 

—Expliqui’ns més sobre aquest documental.
—TV3 va venir el 2020 a fer-nos un reportatge i un dels nois es va quedar enamorat de la nostra història. Durant uns tres anys, ha vingut cada dia a gravar-nos. Va ser una mica estrany al principi pel fet de tenir una càmera les 24 hores del dia, però al final t’acostumes. Des del meu punt de vista, em sembla un documental molt sincer i gens promocional: se’ns veu passar-ho malament, discutir, estar al pou, etc. S’estrenarà a Filmin l’1 d’agost.

—Què creu que acabarà recordant el públic d’aquí a uns anys de Stay Homas?
—El que més rebem per part de la gent és l’agraïment per l’època del confinament. Li van arribar molt les nostres cançons, cada dia esperaven aquells dos minuts de vídeo. Sembla com si haguéssim fet una labor social, tot i que no vam fer res de l’altre món.

—Abans de tancar el teló, què ens espera? Potser una darrera cançó per tancar el cercle d’aquests cinc anys?
—La veritat és que això es porta molt últimament [riu]. Si t’he de ser sincer, hem fet 70 temes en cinc anys, així que no crec que ara marxem sense fer alguna cosa més. No està parlat, però segur que ens agafa la dèlia de fer una cançó en el darrer moment.