CONTINGUT PUBLICITARI

Aquest any Andorra ha aprovat la Llei 3/2024 de l’impost sobre la inversió estrangera immobiliària. Parlem amb Pere Augé Jr., director de l’empresa «Augé Real Estate», sobre quins canvis ha comportat aquesta llei i les seves possibles conseqüències.

—De què parla la Llei 3/2024 de l’impost sobre la inversió estrangera immobiliària? Com es relaciona amb el Decret 76/2024 del Reglament de l’impost sobre la inversió estrangera immobiliària?
—La Llei 3/2024, amb la finalitat de combatre el problema actual de la manca d’habitatge de lloguer i l’increment de preu del mateix tensat per l’increment de la demanda per part d’inversors estrangers, ha introduït un  gravamen a la inversió estrangera en béns immobles per a l’adquisició directa o indirecta dels mateixos per a no residents i per a residents que no arribin a tres anys de residència a Andorra. El gravamen s’esglaona des del 3% quan es tracta d’un immoble, passant per un 5% de dos a cinc immobles, un 8%  de sis a nou immobles, i fins al 10% de 10 unitats adquirides d’ara endavant i en el cas de promocions urbanístiques. El text legal inclou algunes exempcions i sobretot una bonificació del 90%, sempre que els béns adquirits es destinin al lloguer per esdevenir habitatge habitual. El Decret 76/2024 és el reglament que estableix les normes de gestió, execució i liquidació del nou impost, així com de les exempcions i bonificacions.

—Com afectarà la nova llei a l’afluència d’inversors estrangers a Andorra?
—Com es desprèn de la pròpia naturalesa de la llei, és indubtable que la intenció era crear un fre a la inversió estrangera, incloses les inversions dels residents de menys de tres anys al país com a residents. De fet, tots dos aspectes són polèmics de per si, en especial el segon, el qual considero excessivament dur. S’entén que per, una banda, es demana un compromís de llarga durada als inversors no nacionals - més de tres anys de residència -  abans de poder gaudir d’unes condicions com les dels nacionals o els residents de més de tres anys. Realment, penso que representa un cop molt dur per a la gent que ha apostat per Andorra per viure-hi, canvi que ben segur no ha estat fàcil, des de prendre la decisió de moure’s sol o en família fins al fet d’haver assumit costos, riscos i complicacions que afecten els elements fonamentals de la vida d’una persona. I tot per apostar per Andorra. Es pot percebre com un càstig injust. Tinguem en compte que han vingut amb els seus diners, família i empreses, a invertir, a consumir i a contribuir a l’economia. Hem de castigar a un dels principals grups de població generadors d’economia al país en el moment que vivim?

Per altra banda, hi ha un efecte col·lateral del que potser no se’n parla gaire, que és la inseguretat jurídica que transmet als inversors internacionals. El Govern, amb l’aplicació d’aquesta llei, llença un missatge al món molt descoratjador. A part, en un moment en què el món occidental s’endinsa a poc a poc en una profunda crisi. No era un bon moment per desincentivar la inversió i convidar al capital i als emprenedors que no vinguin a Andorra i escullin altres opcions. Ben segur, existeixen altres mecanismes per regular el preu dels immobles de compra i de lloguer a Andorra.

Paradoxalment, des del moment de la introducció de la nova llei, han caigut moltes operacions tant de compra d’apartaments que anaven al mercat de lloguer, com de noves promocions que podrien introduir nou habitatge al país per contribuir a augmentar l’oferta i ajudar a abaixar el preu d’aquest. De cara al món es consideren mesures d’extrema esquerra, la veritat, molt poc coherents amb l’esperit moderat i conciliador de la política tradicional d’aquest país. Per altra banda, és cert que ja hi havia promotors que estaven amb els projectes a punt d’engegar-se i que han hagut d’assumir un 10% de cost addicional imprevist. Segurament per a futurs projectes s’ho pensaran dues vegades. D’aquesta manera, sembla que Andorra s’està penjant el segell d’‘espai no segur’ i ‘no atractiu’ per a la inversió internacional. En aquest escenari és fàcil preguntar-se com es construiran els centenars de pisos de lloguer i compra que necessita el mercat per cobrir la demanda i estabilitzar preus?

—Com veu les possibles vies de solució del problema d’habitatge a Andorra?
—Com deia, el problema de l’habitatge a Andorra és un problema global. No estem fora de tendència al món. També hi ha problemes col·laterals com la inflació, la pèrdua de poder adquisitiu i la desaparició de la classe mitjana que aquesta està provocant. L’accés a l’habitatge depèn d’aquests factors, independentment de com es gestioni el propi mercat immobiliari local. Això ens col·loca en un escenari en el qual hem d’anar entenent que el model de societat que coneixem està canviant i els hàbits de consum es veuran afectats en gran manera. Al món occidental ja viu una gran part de la població de lloguer. Això no canviarà en cap cas; al contrari, anirà a més. Per tant, és difícil parlar del problema de l’habitatge si no agafem perspectiva i mirem que està passant a la societat, a l’economia i al moment que viu el món en la seva globalitat.

Això no impedeix que hi hagi països que ja fa dècades que tenen una gestió del parc immobiliari excel·lent, i treballen amb una anticipació i visió estratègica excel·lent, ajudant-los així a regular el mercat immobiliari. No és obstacle perquè són països amb economies pròsperes en molts casos, la qual cosa implica que els preus, malgrat tot, no siguin baixos. Normalment en una economia, si els preus immobiliaris són baixos, és una mala senyal. De manera que considerar els preus alts al sector immobiliari com un problema no seria el més assenyat. En tot cas, cal trobar solucions per a tots els estrats de la població.

Per aquest motiu, cal començar a treballar amb solucions imaginatives i entendre que ja no tornarem mai al mercat immobiliari que vàrem conèixer fa 10 o 20 anys enrere. Per incrementar l’oferta d’habitatge al mercat i contribuir a la moderació dels preus cal construir habitatge i mirar d’equiparar en la mesura del possible l’oferta a la demanda. Una forma de fer-ho seria oferir exempcions fiscals i avantatges al promotor d’habitatge a preus assequibles. Avui en dia, per certs fons d’inversió, no és gaire complicat construir centenars o milers d’habitatges si ells en poden treure el rendiment mínim habitual. Sincerament, crec que entre dos i cinc anys es podria crear la solució de l’habitatge que demanà la classe mitjana andorrana. Sense inversió exterior, però, serà complicat.

Addicionalment,  ja hi ha nombrosos casos d’èxit al món al voltant del concepte de les cooperatives d’habitatge. Es tracta d’una manera alternativa d’accedir a l’habitatge a un millor preu. També el món del ‘flexi living’ ja està triomfant a escala mundial. El món de l’habitatge col·lectiu no deixa de créixer arreu. ‘Colivings’ o ‘clubs’ de nòmades digitals o de tercera edat, o les residències d’estudiants, són també solucions del demà i que permetrien alhora buidar pisos que actualment s’ocupen per manca d’alternativa. Les necessitats de les persones i l’economia estan canviant per sempre. Això ens aboca a noves formes de viure que cada dia es fan molt atractives per a més persones. Viure en comunitat, amb tota mena de serveis i grans presentacions, comença a ser una alternativa molt desitjada.

De manera que crec que la solució de la qual es parla no existeix al carrer. No tornarem al que va ser el mercat. Estem en un moment de canvi. S’ha d’entendre, i operadors públics i privats s’han d’organitzar de la millor manera possible per tractar amb cura, estratègia i planificació el moment actual com a tal. Estem en un moment diferent que exigeix solucions diferents.