Apassionat del vi i considerat un dels millors sommeliers d’Espanya, a més d’un referent de l’univers ‘bullinià’ de Ferran Adrià, el David Seijas va veure com un dia la seva passió es convertia en el seu gran problema. Addicte durant molts anys, ara ja fa set que va deixar enrere aquesta espiral i va tornar a gaudir del que més li agrada. Ahir a la tarda es va deixar caure a Andorra per fer un maridatge al restaurant Mood, a més de presentar el seu llibre Confessions d’un sommelier, una història de superació i lluita constant.

—De quin punt parteix ‘Confessions d’un sommelier’?
—Alguna cosa dins meu m’estava demanant que escrivís aquesta història, però per diferents motius: ajudar a algú que estigui passant per al mateix; perquè és necessari parlar de l’alcohol dins del sector del vi i de la gastronomia, ja que està molt normalitzat i és un perill. No interessa perquè és una indústria molt potent, però hem de conscienciar a la gent. I, en darrer punt, per una part més egoista, que és posar el focus en la meva persona. Els addictes necessitem sempre tenir una vigilància, com pantalles que t’estan gravant per tot arreu. 

—No deu ser fàcil exposar-se d’una manera tan oberta.
—Fins que no tens la maduresa i no has trobat la teva nova forma de viure, t’amages i ho vius molt amb els teus. No ho exposes, i molt menys en el sector. Jo feia de triler, anava amagant la copa, li canviava a un company... Ara ja estic preparat, tinc un missatge i el vull compartir amb la gent, però m’ha costat moltíssim fer-ho.

—Sembla que encara hi ha un cert tabú amb tot allò que té a veure amb l’alcohol.
—En el sector del vi, la presència de l’alcohol està molt normalitzada. Ho tenim tan associat a la nostra vida, que no ho assumim com un risc.  És el que deia, és un negoci i guanya tothom: el Govern amb les taxes, els que venem vi, etc. Soc fill d’hostalers que han estat venent tota la vida alcohol sense cap mala fe, però hem de fer una mica d’alerta i de consciència, que és el que faig amb els joves als quals els imparteixo classes. Que sàpiguen que hi ha un cert perill en tot això. 

—Creu que els joves són realment conscients?
—[pensatiu]. Crec que no, perquè jo tampoc ho era en el seu moment. Quan tu ets jove, no veus els perills de la vida, et sents com si fossis un superheroi. El món del vi i de la gastronomia és molt divertit i suculent, i et quedes només amb aquesta part. 

—Va ser això el que el va atreure a l’hora de capficar-se en el sector?
—El fet d’haver nascut en un bar em va portar viure de molt a prop tot el que té a veure amb el servei a la gent. En cert moment, em van convidar a marxar de l’escola i això va que fer caigués en una escola d’hostaleria. Més tard, el meu pare em va suggerir que estudiés com a sommelier i em va enganxar, mai millor dit [riu]. T’ho passes bé fins que hi ha un moment en el qual t’adones que no ets tu qui controla la teva vida, sinó que estàs encadenat.

—És en aquest punt on apareix l’addició.
—Tots ens hem de fer la pregunta de com ens relacionem amb l’alcohol. Si només és una copa per plaer, fantàstic. En el meu cas, la necessitava a cada moment: per sortir, per fer xerrades, si estava trist, si estava eufòric... Em relacionava d’una forma tòxica. No és una cosa que passi d’un dia per l’altre, sinó que tu ho vas veient amb el pas del temps. Arriba un dia que la vida es converteix en un malson i es repeteix el dia de la marmota. Mai estàs sobri, et despertes dient que no ho faràs més, tornes a caure...  

—Com és conviure amb aquesta sensació sent el millor sommelier d’Espanya?
—Com et deia, està tan normalitzat l’alcohol en la nostra societat que per a mi el fet de poder anar a un tast o un sopar de maridatge era un premi. El que passa és que quan ja estàs molt malament, evites anar a aquests llocs perquè no vols que et vegin fent el ridícul. Les últimes èpoques, inclús, ja comences a consumir en solitari. És un denominador comú, el fet d’acabar sol.  

—Entenc que mai va demanar ajuda per poder tractar-se.
—Ha de ser un mateix qui s’ha d’adonar i demanar ajuda. Tots tenim un veí o un familiar que pensem que potser beu massa, però qui li diu? L’acabaràs perdent, perquè a ell no l’interessa parlar sobre això, sinó ajuntar-se amb gent que estigui en la mateixa situació.

—Suposo que l’addició també va canviar inclús les seves rutines més simples.
—Tot el teu dia gira entorn de com podràs consumir d’amagat. Et transformes en un gran mentider, en el rei de la disfressa, en fer diferents cares i comportaments perquè no siguis enxampat. Jo he arribat inclús a intentar a conèixer les gasolineres del meu trajecte i quines marques tenien per comprar o, si tenia un viatge, saber com podia trobar botigues que tanquessin més tard. 

—Arriba un moment en què es posa enfront del mirall i decideix frenar.
—Va ser un moment molt dur. Estava entremig del meu pare, qui estava a punt de morir per un càncer terminal, i del meu fill, que tenia menys d’un any i no sabia ni caminar. Va ser allà quan vaig veure que no podia continuar així perquè hi havia molta gent que em necessitava.

—Com recorda aquell primer any de vida del seu fill sent vostè un addicte?
—Tenir un fill és de les coses que més impacten i més et poden fer veure que no vas per bon camí. L’amor incondicional que et donen és un dels factors que més ajuden per fer-te canviar a millor en qualsevol aspecte.

—Creu que encara arrossega algunes ‘restes’ d’aquella època?
—Jo sempre dic que hi ha danys col·laterals. De les addiccions ningú surt il·lès i està demostrat que un gran consum d’alcohol afecta directament el cervell i a la memòria. En el meu cas, a vegades perdo la noció de què va passar, no recordo alguns companys... El sistema nerviós també el tinc molt tocat per l’alcohol i la cocaïna, però són coses amb les quals has de saber conviure i treballar.

—Continua exercint com a sommelier. Ha de ser una lluita constant.
—Quan et proposes sortir d’una addicció, els metges sempre et diuen que has de canviar de vida. En el meu cas, també era de feina, però jo no estava disposat perquè és la meva passió, a més que el vencedor havia de ser jo i no l’alcohol. Va ser un treball molt terapèutic, per tornar a conviure sense una mirada malalta. Avui dia, puc dir que em puc enfrontar al monstre. 

—La demostració és que va acabar creant la seva pròpia marca, ‘Gallina de Piel Wines’.
—Produeixo tant vins amb alcohol com sense, amb aquesta idea de la llibertat de poder triar. Sentia que no podia apartar-me del món del vi, així que vaig optar per trobar altres camins. El Ferran Adrià sempre diu que per innovar has d’estar disposat al canvi. 

—Què ha de tenir per a vostè un gran vi?
—Quina gran pregunta [pensatiu]. Per a mi, ha de tenir una gran història al darrere. El que fa gran a un vi és un gran relat, ja que el gaudirem molt més.

—La darrera pregunta és inevitable. Ha tingut mai por a recaure?
—Està molt bé que preguntis això, perquè la recaiguda és una part molt important de la majoria dels addictes. El percentatge de presència és molt alt, però l’important no és les vegades que caus, sinó les que t’aixeques. Jo vaig viure sis anys de recaiguda, des del 2011 al 2017, i per això al meu llibre he volgut posar molt d’accent en aquesta qüestió. Sempre hi ha el perill que ens pugui tornar a passar, però tenim eines per afrontar-lo.