Enguany, Escaldes-Engordany acull la 40a edició del Festival Internacional de Jazz Andorra. Així, el Prat del Roure tornarà a gaudir de les actuacions més rellevants del certamen, com la pujada a l’escenari del prestigiós compositor nord-americà Kyle Eastwood, demà a les 21.00 hores. Tot just abans, a les 19.00 hores, es durà a terme un concert de jazz a la Plaça Coprínceps protagonitzada pel quintet musical de Kike Pérez i Èlia Lucas, dos abanderats catalans d’aquest estil musical. Des d’EL PERIÒDIC parlem amb Kike Pérez, bateria i cap de la formació, sobre la seva trajectòria i la reputació del festival andorrà. 

—Primer de tot, com va sorgir el seu grup musical i quina va ser la font d’inspiració? 

—Aquesta col·laboració amb l’Èlia la vam crear exclusivament per al festival d’Andorra, ja que jo tinc el meu propi quintet i l’Èlia el seu propi quartet. La qüestió és que compartim en comú diferents músics del seu grup amb el meu, i sempre hem tingut la sensació que les nostres composicions eren molt similars estèticament. Hem realitzat aquest mix de músics per tocar part del meu repertori i altres cançons de l’Èlia! 

—Quina és la composició que més ha transcendit del seu grup i, alhora, elabora també altres versions de cançons populars de jazz?

—Nosaltres no realitzem versions, les composicions són totes pròpies. Pel que fa a la meva cançó més popular, segurament és ‘Nòmada’; de fet, a YouTube hi ha un vídeo meu on surto tocant-la en directe a la sala Nova Jazz Cava de Terrassa pel Festival Talent. És una peça que ha donat bastants voltes perquè és llarga i passa per diferents parts, en la qual el músic viatja cada setmana a un poble diferent, i per això presenta fases de molta calma i d’altres amb molta activitat.

—En quin moment de la seva vida es planteja enfocar-se a la música, així com la iniciativa de crear la seva pròpia formació musical?

—La música ja em cridava l’atenció des de petit, ja que no només tocava la bateria, sinó que em despertava la curiositat qualsevol instrument! De fet, fins i tot avui dia estic aprenent a tocar la trompeta. Amb 19 anys vaig anar-me’n a estudiar música a Barcelona. Respecte a formar el meu propi grup, diria que era una espècie de pressió social pel fet d’haver estudiat música al conservatori, donat que totes les bandes clàssiques de jazz que havia estudiat dels Estats Units tenien a algú que liderava un projecte. Com a músic de sessió i bateria, toco amb una gran varietat de formacions, però també penso que és important aportar el teu granet de sorra i escriure les teves pròpies creacions.

—En quin moment us vau conèixer amb l’Èlia i de quina forma? D’altra banda, quin és el repertori que heu triat per interpretar conjuntament al concert de demà?

—Ens vam conèixer quan estudiàvem la carrera, tot just coincidint al Taller de Músics de Barcelona, ja que érem companys de classe. Fins i tot vam elaborar alguna signatura junts. En el seu quartet jo soc el bateria, i al meu quintet ella és la pianista. Ens tenim els dos un gran afecte i per aquest motiu vam voler aprofitar l’ocasió del Festival Internacional de Jazz d’Andorra per annexar els dos projectes i treure’ns així una espina clavada que teníem. Malauradament, no puc especificar el repertori que tocarem en directe perquè les meves cançons estan encara en fase de desenvolupament i no estan gravades. Ara, per part de l’Èlia, us puc avançar que farem sonar la cançó de ‘Bach Inspirations’, la qual forma part del seu primer àlbum ‘Introspecció’.

—Sobre el seu primer àlbum, ‘Winter Songs’, quina és l’essència que té aquest disc? En un segon àlbum, si el tingués al cap, continuaria per la mateixa línia o té un altre idea?

—Doncs encara estic amb la gravació d’aquest primer treball, ja que el tinc una mica endarrerit! Malgrat això, a la plataforma de YouTube sí que podeu trobar gravacions en directe de tot el projecte ‘Winter Songs’, però us puc dir que el llançament del disc és pràcticament imminent. Precisament el seu nom expressa la fredor amb què sonen aquestes cançons; fet curiós, ja que soc una persona molt divertida i alegre, però les meves composicions sempre sonen una mica tristes. Algunes formen part d’una etapa de la meva vida més complicada, i així és com les emeto. L’estètica de l’àlbum és calmada i freda, d’allà el seu títol.

—Tots els membres del quintet sou músics d’alt rendiment, però amb quin de tots ells és amb el que més connecta, no només a escala artística, sinó també a tall personal?

—Un d’ells seria, sens dubte, amb l’Èlia, donat que compartim formació i hem connectat sempre moltíssim! Per un altre costat, també amb l’Héctor Tejedo, contrabaixista d’un trio amb el qual toco moltes vegades, i també amb el Pablo Martín, qui és un saxofonista d’alt nivell. L’Héctor és el meu baixista referent, tinc molta sort de tocar al seu costat i alhora, amb l’Ernest Pipó hem compartit un grup anomenat el ‘Trio Nilo’ i per a mi ell és de la família, a part d’un excel·lent guitarrista i compositor. L’Edu Pons, d’altra banda, el considero la nostra font d’inspiració.

—A banda d’això, quina és la peça d’aquest primer disc més especial per a vostè? Potser la de ‘Song for Rob’ per què li va dedicar al seu germà?

—Sí, probablement aquesta. És curiós perquè l’altre dia l’Èlia em va dir que perquè no l’havia inclòs en el nostre setlist, que ens havia quedat molt bé a l’assaig. És una composició molt singular perquè està destinada al meu germà i perquè la vaig elaborar durant un moment molt especial de la meva vida. A més, el 70% de la música que he escoltat a la meva vida ha sigut gràcies al meu germà. Ell toca la guitarra, però no és professional i, tot i això, diria que ha sentit més discos que jo! Li he agraït aquest input musical d’aquesta forma, amb la cançó de ‘Song for Rob’.

—Amb referència a Andorra i la seva cultura de jazz, què li sembla a vostè, que és un artista forà, el panorama  que hi ha al Principat amb aquest estil de música? És doncs un marc interessant per als músics?

—I tant. De fet, trobo que el Festival Internacional de Jazz d’Andorra és increïble! Té un gran nombre de concerts gratuïts i en ell es crea un ambient molt bonic i que a mi m’agrada molt personalment. Jo soc de Montferrer, tanmateix, el panorama cultural a la Seu d’Urgell està fatal. No he tingut resposta d’ells des de fa dos anys per tocar allà... És irònic perquè quan actuo aquí al Principat sí que em nomenen a Ràdio Seu. És un festival molt interessant, no només per a la gent que viu al voltant, sinó també pels artistes de tot arreu.

—Finalment, vostè que coneix bé els Pirineus, quin és l’aspecte que més li crida l’atenció o li agrada del país? L’inspira per composar les muntanyes o la natura en general per la seva tranquil·litat?

—Sí, la muntanya sens dubte. És un indret que em transmet bastant pau i que m’agrada.