El dia 11 d’agost se celebrarà la marxa cicloturista ‘La Purito Andorra’, la qual arriba enguany a la seva 8a edició. El gran repte de la marxa és, sens dubte, la pujada als sis ports previstos dins del seu recorregut (La Rabassa – La Peguera, el Coll de la Gallina, la Comella, la Collada de Beixalís, el Coll d’Ordino i els Cortals d’Encamp). Parlem amb l’organitzador principal de la cursa, Joaquim ‘Purito’ Rodríguez, sobre el ciclisme i la seva evolució durant aquests vuit anys.

—Fa vuit anys vam parlar, abans de la primera cursa de ‘La Purito’, i aleshores es van proposar tres recorreguts de diferents dificultats: 30 km, 85 km i 145 km, amb la participació de 1.300 persones entre ciclistes professionals i amateurs. Què ens espera aquest any? 
—Ara són els mateixos ports, però vam canviar el recorregut perquè abans teníem tot el país massa saturat amb tants ciclistes. Començarem a les parròquies baixes, i a partir de migdia ja estarem a les parròquies altes per descongestionar el trànsit. A més, hem reduït una mica els quilòmetres: les dues primeres proves, la de 30 km i la de 80 km són iguals, però aquest any hem escurçat la més dura, ja que de 145 km hem passat a 115. Tanmateix, hem augmentat el límit de participants, de 1.300 hem passat a 2.000.

—Tot i que el recorregut més curt és de només 30 km, difícilment és apte per a no professionals, oi?
—Sí, és molt dur. Però al final no és una cursa... És més una marxa de superació que una competició. ‘La Purito’ ha agafat un nom i un estatus com una marxa dura no només a Andorra, sinó en l’àmbit nacional.

—Com ha evolucionat el ciclisme durant aquests vuit anys? Ha augmentat el nivell d’adeptes? 
—Andorra és un país de ciclistes i des de fa cinc o sis anys ha crescut molt, sobretot en l’àmbit professional. Ara a Andorra viuen i s’entrenen més de 130 professionals i això enganxa moltíssim. A més, tenim equips nous com Andona, per exemple, que estan fent que hi hagi més competició de ciclistes al país.

—Ha canviat la proporció entre homes i dones en el ciclisme?
—I tant, ara hi han moltes més dones. Són gairebé el 50% del total.

—Quant costa la participació aquest any?
—Són tres trams, comença a partir de 60 euros i el tram més car costa 80. El que ens interessa és que la gent s’apunti el més d’hora possible. Per a nosaltres seria perfecte que amb el primer tram de 60 euros, apuntéssim als 2.000 participants. El “maillot” és obligatori i l’hem de fer a mida. És difícil de saber quin és el retorn perquè no tinc un càlcul estimat de quant s’ha guanyat, però pensem que un corredor paga 60 euros. Si fem el càlcul, veurem que entreguem més del que costa la inscripció. Per això tenim diferents espònsors que regalen moltíssimes coses. Andbank és el principal espònsor des del primer any, sempre ha estat amb nosaltres.

—Té previst organitzar ‘La Purito’ a Espanya, França o altres països?
—No, ‘La Purito’ es fa a Andorra perquè és on jo m’he fet ciclista.

—Alguns consells per preparar-se per a ‘La Purito’?
—Està clar que hem de fer moltes hores d’entrenament, perquè és una marxa molt, molt llarga. En quilòmetres sembla que no, però en hores segurament se supera de sis i mitja o set. A la muntanya no hi ha cap zona plana, sinó que és tot cap amunt o cap avall.

—Com pensa desenvolupar el ciclisme a Andorra?
—Tinc una escola de ciclisme a Escaldes-Engordany. Ara comptem amb, aproximadament, uns 145 nens i nenes. Costa perquè és un esport complex per a edats joves, difícil pel terreny, però s’ha de fer tot el possible. En aquest sentit, un circuit per a les escoles, tancat, parell, il·luminat, i cobrint les necessitats que tenen els petits, estaria molt bé. Terrassa o Sabadell són bons exemples, hi ha circuits de dos quilòmetres per poder entrenar els nens. Un velòdrom estaria molt bé també, sobretot perquè obriríem un altre ventall amb una altra modalitat de ciclisme.

—I quina edat és la millor per començar fer ciclisme?
—No hi ha una edat límit ni obligatòria per començar el ciclisme. Tinc un fill i una filla, van començar ben petits, però no els va agradar, ho vam deixar i no passa res. És un esport molt maco, però t’ha d’agradar!

—Quina popularitat té el ciclisme avui en dia des del seu punt de vista?
—Abans ser ciclista era quelcom estrany. Ara hi ha una comunitat ciclista a escala  mundial que està creixent molt, i això és molt positiu. I aquí a Andorra també ho he notat.

—I pel que fa al material, com han avançat les bicicletes?
—Jo tinc la meva marca que em patrocina, però crec que ara mateix és molt difícil notar una diferència entre una marca i l’altra, perquè tenen tal nivell... estan totes molt bé.

—Segueix algun tipus de dieta o nutrició esportiva específica?
—No em fa falta. Per a mi, el ciclisme ara és com un gaudir. Ho faig només per gust.

—Practica algun altre esport? 
—M’agrada nedar, fer gimnàs... Una mica de tot.

—Quines carreteres prefereix a Andorra i a Espanya?
—Aquí a Andorra m’agrada molt la Vall d’Incles, perquè és una zona molt tranquil·la, cap pujada, tampoc és massa dur. Crec que té la vista més maca d’Andorra. I a Espanya... Com que aquí no tenim platja, una carretera que toqui la costa. La carretera de Tossa, per exemple, on estàs sempre pedalant i tens el mar a prop. Són carreteres diferents, però també molt maques.