La plaça Vinyes d’Andorra la Vella s’ha tenyit aquesta setmana de colors per rendir homenatge a la diversitat cultural de la parròquia, a través de l’anomenat Mural de la Diversitat creat per l’artista Judit Rodrigo. Avui des d’EL PERIÒDIC parlem amb ella perquè ens expliqui com ha sigut enfrontar-se a un repte com aquest, des del procés de creació fins a la inauguració celebrada aquest darrer dimecres.

—D’on neix aquest Mural de la Diversitat?
—Des de Participació Ciutadana i el Comú d’Andorra la Vella em van demanar que volien fer una obra representativa de totes les cultures que conviuen a Andorra, la qual representés la diversitat que hi ha entre elles per fer una celebració i homenatge. Hi ha moltes cultures que formen part d’Andorra que no era ni conscient d’elles [riu]. Per a mi l’encàrrec va ser un regal, sobretot pel que significava a escala humana. A més, està situada en un lloc on hi ha molta visibilitat, i és fer que la meva imatge artística es vegi reflectida. 

—Va ser difícil arribar al projecte que representés aquesta idea?
—Bé, ells em van demanar un mural que no fos gaire figuratiu, i jo personalment m’expresso molt bé a través del color, així que els hi vaig fer una proposta de composició de colors i taques. Els va agradar, però creien que faltava alguna cosa més explícita i em van demanar d’afegir l’element de les mans perquè estigués del tot representada aquesta unió i convivència de cultures. 

—Parlem d’una cocreació llavors.
—Efectivament. Vaig tenir una mica de controvèrsia, perquè les mans no venien de la meva creativitat, sinó d’un afegit extern. Jo me les hauria estalviat, però es van acabar afegint i sí que vaig veure que contribuïa al fet que la gent tingués més present què simbolitzava el mural.

—Costa fer encaixar aquests inputs externs en una obra teva?
—Porto tant de temps afegint elements externs que tinc molt clar que és el que vull transmetre i de quina manera. Sí que és cert que quan hi ha interferències m’afecta molt, encara que no ho sembli, però ho accepto i ho faig. Hi ha alguna cosa dins meu que està en constant lluita. L’únic que em porta a fer-ho amb tot l’amor del món i que el mural no es vegi afectat és veure per què i per a qui ho faig. S’ha de saber discernir i veure que no és només una obra personal, ja que en ser un encàrrec no tinc tant llibertat, però en aquest cas sempre hi ha art polititzat. 

—Ha utilitzat algun material en específic per dur a terme l’obra?
—Segons un membre de l’associació de Colòmbia, he treballat amb la pintura més bona i elevada a nivell de preu que hi ha al seu país perquè pot rebre tant radiació solar com pluja i no es veu afectat el color. A més, és ecològica! Jo no tenia ni idea [riu]. Sí que intento sempre que siguin productes els més ecològics possible, sobretot per l’olor. Quan pinto al carrer o a una habitació, l’olor és el que més intoxica a la gent del voltant.

—En estar situada en una via pública, suposo que hi ha una certa ‘por’ sobre que no es vegi deteriorada.
—L’hi hem posat dues carpes de barnís precisament per això [riu]. Sempre pot venir algú i espatllar-te el mural, perquè maneres d’intervenir-lo sempre hi ha.  Només espero que tothom respecti l’obra que està feta, però sí que ens hem assegurat que tot el que siguin intervencions de petjades o pixats de gossos es puguin netejar amb una Kärcher.

—També ha col·laborat amb una vintena d’entitats del país.
—La comunicació amb totes ha sigut molt propera i tot el que comporta fer una obra pública ha sigut molt ben tramitat. Penso que hem estat formant un bon equip, tot i que en cap moment han pogut estar totes a la vegada. A banda de la convivència que es genera i el fet de conèixer la gent, t’expliquen dels països on venen, les seves cultures... Jo només els hi ensenyo la tècnica i els acompanyo, mentre que ells em mostren un territori desconegut per a mi. M’hauria agradat que haguessin pogut interactuar més entre ells, ja que no ho han pogut fer gaire.

—Es podria dir que ha sigut un intercanvi mutu.
—I molt profitós. T’ensenyen expressions, tu els hi ensenyes català perquè vagin interactuant... Em feien traslladar, jo estava pintant en un lloc, però m’imaginava en un altre. Aquests punts de trobada s’haurien de fer més sovint i crec que el mural pot arribar a ser-ho. És una via pública en la qual pots seure i que sorgeixin tota mena d’interaccions culturals.

—Suposo que la resta de veïns de la parròquia també han agraït la creació del mural.
—I tant! La gent agraïa molt que es fiqués color en un espai públic com aquest, sobretot pel fet de contribuir artísticament. Crec que hi ha molt interès a rebre obra artística pública, i més quan s’activa la via pública amb aquesta, però sí que falta una empenta per part de Govern i que hi hagi més confiança cap als artistes que contracten.

—Com recorda el moment en què va veure el mural finalitzat per primer cop?
—No ho valoro des del punt de l’obra realitzada, sinó dels moments puntuals que hi han hagut durant tot el procés. Han sigut molt bonics, tant de part de les associacions com de les persones que han vingut a ajudar. Recordo un dia que va començar a ploure i un membre de les associacions va anar a la deixalleria a agafar fustes i cartó, i vam fer com un petit sostre per poder pintar. Són micromoments que em fan veure com són les persones realment.

—Diria que és una de les seves creacions més especials fins a la data?
—No et sabria dir, però sí que crec que és una de les obres amb el missatge més important. Va haver-hi una altra, quan vaig pintar la glorieta del Prat Gran de la Massana, que sí que em vaig involucrar molt més. En aquest mural hi ha hagut una part d’involucració important, però quan hi ha interferències a escala creativa no la pots sentir del tot teva, sinó com una cocreació. 

—No sé fins a quin punt hi hauria la possibilitat de poder fer una rèplica en alguna altra parròquia.
—Qui sap, de moment el que sí que m’han demanat és pintar en altres llocs gràcies a aquesta obra, tot i que ara m’agradaria continuar per la línia del meu estil personal.