Un any després de la publicació de la novel·la ‘As de corazones’, David Castillo arriba de nou al mercat amb el llibre ‘La vida en tiempos de guerra’, un recull de 25 testimonis ucraïnesos que es pronuncien sobre la seva visió de primera mà envers el conflicte que actualment està travessant el país. Un llibre de persones, definit pel propi autor, en el qual les històries personals, alhora que esquinçadores, es complementem amb una entrevista amb el president Volodímir Zelenski.

—Què ens pot explicar de ‘La vida en tiempos de guerra’?
—És un llibre que va néixer per casualitat. Parlant amb la meva editorial, vam veure que hi havia molta informació sobre la guerra d’Ucraïna als mitjans de comunicació, però manipulada. Hi havia 20 o 30 llibres en els quals tothom parlava sobre el conflicte, però cap sobre la gent. Volia donar veu a tota aquesta gent que està vivint la guerra en primera persona.

—Alguns d’ells inclús són refugiats que es troben a Andorra.
—La primera persona amb la qual vaig contactar és el consol honorari d’Ucraïna a Andorra, Antoni Zorzano, i ja després va ser un contacte rere l’altre. Vaig parlar amb l’Ambaixada, amb diverses associacions, amb coneguts de la mateixa gent que després vaig entrevistar, etc.

—Entenc que d’aquí ve el fet de definir el llibre com un llibre de persones i no de política.
—Exacte, l’essència és aquesta. Faig una breu introducció del conflicte sobre com estan posicionades les parts, però jo dono veu a què la gent pugui explicar quina és la seva història, tant les que estan del costat rus com les que estan del costat ucraïnès.

—Per què va decidir centrar-se en aquesta part més personal o emotiva?
—Perquè la resta ja està explicada. Hi ha 30 o 40 llibres que ja parlen d’això, ja tothom sap la història, tothom sap per què estan barallats. Malauradament, hi ha molta informació que arriba esbiaixada o manipulada, amb interès d’una part o de l’altra.

—Imagino que no va ser fàcil escoltar segons quins testimonis.
—És dur, és un xoc emocional. Al final t’adones que moltes vegades nosaltres estem preocupats per quatre ximpleries que tenim en la nostra vida diària i hi ha gent que està allà, on estan caient les bombes, i en el millor dels casos estan vius.

—Quina és la història que més el va sorprendre?
—Crec que totes són diferents. La primera que surt al llibre, per exemple, és un home que explica que tornava de servir a l’exèrcit i que no podia obrir la porta de casa seva, que hi havia quelcom que travava aquella porta. Era el cadàver del seu fill. També hi ha històries que són superinteressants, com la d’un soldat rus que estava casat amb una ucraïnesa, vivia en territori fronterer i que quan li donen l’ordre d’atacar part del seu poble, aconsegueix escapar. Hi ha històries que són realment molt potents.

—La sensació en acabar d’escriure el llibre no ha de ser fàcil de pal·liar.
—És inevitable que una part de la història se’t quedi a dins. La sensació que al final et queda és la de no poder tenir un llibre de 20.000 pàgines perquè tothom pogués explicar la seva història. Hi ha un moment que la informació és la que és i l’espai és el que és, i, per tant, ho retalles o hi ha continguts que es queden fora.

—El llibre compta fins i tot amb una entrevista amb el líder d’Ucraïna, Volodímir Zelenski. Com es va arribar a donar aquesta?
—L’objectiu del llibre era que les dues parts poguessin tenir el seu testimoni de forma totalment objectiva. És a dir, que si hi havia 30 testimonis en el llibre, 15 fossin russos i 15 ucraïnesos. Al final, la realitat és que els russos no han volgut participar per por o perquè creuen que allà no hi ha guerra. Ells continuen vivint encara una utopia estranya. Per a mi, era tan interessant entrevistar a Zelenski com entrevistar a Putin. L’ambaixador d’Ucraïna a Madrid em va dir que no era gaire fàcil d’aconseguir i al final ha sigut un estira-i-arronsa de vuit mesos de trucades i de ser molt pesat.

—El més curiós de tot és que, al final, vostè no és periodista. Quin creu que va ser el motiu de Zelenski per acceptar l’entrevista?
—No ho sé. Potser més el caire personal, o el fet que fos un llibre amb testimoni. O fins i tot el fet que no es parlés del conflicte com a tal, sinó més de les seves sensacions com a president, d’una persona que no tenia res a veure amb això i que és president d’un país gairebé per casualitat, i que, de cop, en dos anys aquest mateix Estat entra en una guerra.

—Ha comentat que també havia contactat amb el president de la Rússia.
—Vaig parlar amb l’ambaixada i des del primer moment es van mostrar molt voluntariosos a participar en el llibre, però després el decàleg de consignes que volien que el llibre tingués no era acceptable. No era acceptable perquè, en moltes d’aquestes consignes, la veritat no era la que diu als llibres d’història ni a la Constitució, era una que ells s’han inventat.

—I l’entrevista amb Zelenski, com la recorda?
—Tensa, perquè estava a una setmana d’entregar el llibre i ja ningú comptava amb l’entrevista, però a última hora va arribar. Jo recordo que estava a Madrid, vaig estar esperant davant de la pantalla durant dues hores i mitja, amb la incertesa de no saber si aquella persona apareixeria o no. I quan apareix és com: «Déu meu, tinc el cronòmetre posat perquè el temps està molt limitat». És un home que no atén moltes entrevistes i va atendre aquesta amb unes condicions molt marcades. Al final, és una tensió perquè tenia tantes preguntes a fer en tan poc temps. Les portava estructurades en color verd, groc i rosa: verd eren les més importants, les que sí o sí havia de treure-li; groc les segones més importants, i rosa les que miraria de fer si sobrava temps.

—Quines eren aquestes preguntes en verd?
—Per a mi era primordial conèixer quines eren les seves sensacions. M’interessava conèixer què sentia una persona que està en aquesta situació, gairebé de forma improvisada, i com afronta ell la seva rutina cada dia. Com es va assabentar de la guerra, què opina... Nosaltres a tots els entrevistats els vam demanar que què li dirien a Zelenski si els tinguessin a la cadira del davant, i vam fer tot el recull d’aquells comentaris i s’ho vam enviar perquè el president ho pogués llegir. A mi m’interessava saber què opinava d’això, tant de la gent que era partidària com de la que no.

—Hi va haver una part de la informació que va haver de filtrar per una qüestió de protecció social?
—No, realment no. I tampoc em van posar cap problema amb les preguntes. El primer filtre sí que va ser que no podia fer preguntes personals, però jo els vaig rebatre amb tres documents explicant perquè jo volia una entrevista amb aquest tipus de preguntes, entre cometes. Crec que ho van comprendre i Zelenski no es va negar a respondre cap pregunta.

—Una entrevista amb Zelenski, una figura política molt difícil d’aconseguir, dona un punt més de valor al llibre. Quina conclusió n’extreu?
—Crec que és una entrevista que dona valor al llibre a escala comunicativa. És lògic perquè la pregunta de molts periodistes és «per què a tu i no a un periodista de la BBC o de la CNN?», que són gent que porten allà 25 anys fent entrevistes. Hi ha un interès darrere d’això, però també m’agradaria que, igual que hi ha interès en aquesta entrevista de Zelenski, que la premsa no deixés de banda a les altres 25 històries que potser són fins i tot més impactants o més importants que l’entrevista del president. Al final, té més valor pel fet que sigui Zelenski que no pas pel contingut. Recordo, per exemple, que ell diu que el primer que farà quan acabi la guerra és prendre dues cerveses mirant al mar amb la seva família. Clar, això segurament ho pensen també els 40 milions d’ucraïnesos que li estan caient les bombes allà al costat de casa seva. Per tant sí, l’entrevista és important perquè és qui és.

—Com ha aconseguit aquest equilibri per què l’entrevista a Zelenski no tapi d’alguna manera les altres 25 històries?
—Per començar, l’entrevista a Zelenski és l’última del llibre. Això per a mi era importantíssim. De fet, va ser una de les picabaralles que jo tenia amb l’editorial perquè la volíem posar la primera o al centre, i jo vaig dir no perquè per a mi l’important eren els testimonis.

—No sé si d’aquestes 25 persones ja ha pogut tenir feedback d’alguna.
—Sí, perquè a alguns els vaig enviar el capítol abans de publicar-ho, perquè hi havia històries que potser eren una mica fortes i vaig tenir la prudència d’enviar el capítol per si volien canviar alguna cosa. Per exemple, hi havia una dona que deia que Putin i Zelensky estan treballant junts. Clar, a mi em semblava tan fort el titular que vaig dir: «Escolta, mira a veure si ho vols plantejar una mica…». La seva resposta va ser: “No, no. Jo he dit això, ho penso i em mantinc amb això”. 

—Abans parlava també que 25 històries potser són molt poques. Hi ha intenció d’escriure un segon volum amb aquelles que s’han quedat a un calaix?
—No és mala idea. És una cosa que està sobre la taula, però no és que sigui immediata. De moment, la meva vocació de reporter de guerra jo crec que amb aquest llibre la tinc coberta [riu].