El tarannà de mossèn Pepe Chisvert és peculiar. La seva empenta i la seva gran empatia amb el jovent ha fet que l’església de Sant Julià de Lòria s’ompli cada diumenge amb aires nous. Des de petit amb la seva família anaven a la Vall d’Aran, indret que sentien com a casa seva i sempre havia volgut anar destinat a un indret de muntanya. Després dels estudis a la facultat d’econòmiques i a la facultat de teologia, l’any 1998 es va ordenar diaca a Madrid i l’any 2000 a la catedral d’Urgell de sacerdot.

–Per què va venir a viure a Andorra sent vostè de València?
–Vaig néixer a València un 22 de gener de 1966 i la meva vida sempre havia estat molt lligada als Pirineus, concretament a la Vall d’Aran, fent diverses activitats amb la família durant les vacances. De fet, el meu germà gran, que va morir fa un temps, el tenim enterrat allà. La Vall d’Aran pertany al Bisbat d’Urgell i aquest és el meu lligam amb Andorra, tant històric com espiritual.

–En quin moment va decidir que volia ser mossèn?
–Vaig créixer al costat d’un col·legi salesià, de més de 2.000 alumnes, a una parròquia molt dinàmica i juvenil. Des de petit sempre he estat molt implicat a ella i a totes les activitats educatives, pastorals, socials, etc. Una vida molt lligada a l’església, en definitiva. Va arribar un moment, quan vaig acabar els estudis d’Economia, en què vaig decidir fer el pas. Tindria uns 23 o 24 anys. Estic molt content del pas fet.

–Què és el que més li agrada d’aquesta feina?
–El que més m’agrada de ser mossèn és la vida d’entrega cap als altres. Jo lluito sempre per tenir una església com ens demana el papa Francesc, una església oberta, acollidora, que escolta, que acompanya, que demana un protagonisme major de les dones i que demana perdó. Efectivament, el que més m’agrada és l’entrega diària a la comunitat i a la parròquia, al món educatiu i estar sempre molt vinculat al món dels joves.

–Li recomanaria a un jove aquesta feina?
–I tant que sí, és una vida genial. Si realment vols ser feliç, tenir una vida entregada a l’església i a Nostre Senyor et farà ser-ho. Et portarà una fortalesa interior molt gran. Ser un enamorat de Déu és ser un enamorat de les persones, acompanyant, guiant i escoltant-les. Cada dia és una novetat, és com el Windows, en què hi ha moltes carpetes i depenent del moment obres una o una altra. Et deixes sorprendre pel que Déu et va demanant en cada moment, ja que ell es manifesta en les persones. Està atent a les persones que piquen a la porta de la rectoria i demanen que els escoltis, que els acompanyis, que els facis un cop de mà. Déu està en l’interior de cada persona que demana per nosaltres.

–Vostè és molt proper al poble i sobretot a la joventut. Creu que a Andorra els infants estan interessants en la religió?
–Els joves busquen constantment i la fe cristiana ens pot ajudar a donar fe a la nostra vida, a trobar cada dia una il·lusió que al matí quan ens aixequem davant la mirada de Déu podem dir: senyor tinc tot un dia per davant per ser constructor d’una nova humanitat i quan acaba el dia que la pregària suposi una acció de gràcies per tot el que ha suposat el dia i si en alguna cosa no hem estat a l’altura poder demanar perdó i que l’endemà sigui una oportunitat de millora. Els joves necessiten referents.

–Què representa per a vostè el Canòlich Music?
–El Canòlich Music és fer de la música un instrument educatiu. Per aquest motiu intentem portar artistes que ens puguin aportar aquesta il·lusió i sentit a la nostra vida. Buscar quins són aquells valors positius que ens ajuden en el nostre creixement personal, per encaminar-nos cap al camí de la bondat, de la perfecció, de sentir-nos estimats i ser obra de Déu. Amb dignitat, més enllà de les diferències que hi puguin haver entre uns i altres.