Roser Galícia viu a Andorra des de fa més de 43 anys, el que considera el millor lloc on podria viure. L’estima i el caminar per la muntanya li va transmetre el seu pare, Manel Galícia, des de molt petita. Amb 4 anys la va portar al cim del Mola, de 1.104 metres d’altitud, el més proper de certa alçada d’on vivien, que també havia sigut el primer cim del seu progenitor, i des de llavors no ha deixat de caminar per les muntanyes. Ell també li va ensenyar a fer fotos i a revelar-les, en aquella època en blanc i negre. Així doncs, des dels 11 anys, Galícia també s’hi va aficionar molt i el seu pare li va regalar la que seria des de llavors la seva càmera fotogràfica que encara conserva. Més endavant, amb 14 anys, va començar a revelar les seves fotos.
 
–De quin punt parteix l’exposició ‘Un viatge en el temps. L’Andorra que jo he vist, del 1980 fins al 2007’?
–Parteix del moment de quan el meu pare ja feia anys que venia a Andorra a visitar-me i aprofitava per recórrer aquest país, des de les muntanyes fins a les valls, i de les seves ganes de transmetre als altres tot allò que veia i gaudia, i ho feia mitjançant la fotografia i el vídeo. Aquesta exposició ell ja l’havia fet a Sabadell l’any 2007, per explicar i ensenyar el que havia viscut en aquestes valls, d’aquí el nom que li va donar: Andorra 25 anys. L’Andorra que jo he vist.

–Amb la sèrie de fotografies, el seu pare transmetia tot allò que ell veia. Suposo que això fa que hi hagi tota una barreja de fotografies diferents. Com les definiria?
–Les seves fotografies es poden definir de moltes maneres, des de paisatgístiques, informatives fins a culturals i humanes.

–I si hagués de quedar-se només amb una, quina seria la més especial per a vostè? 
–Jo em quedaria amb la de la caseta d’Informació i Turisme de la Massana, entre altres coses perquè la caseta encara hi és, tot i que en un altre lloc de l’original i amb una funció diferent i també perquè s’hi veu, i al mateix temps s’hi intueix, una societat andorrana molt diferent de la d’ara.

–Hi ha un fil conductor que uneixi totes les fotografies i, per tant, l’exposició?
–El fil conductor diria que són els seus viatges a Andorra i el vincle que les uneix a totes, que és la passió del meu pare per tot allò que vivia.

–En quin moment i per què va decidir reprendre el projecte del seu pare?
–En el moment que amb la meva germana reubiquem algunes de les fotografies de l’arxiu de casa el meu pare i en trobar les de l’exposició feta a Sabadell penso que m’agradaria poder fer-la a Andorra, així que me les emporto i són les que podreu veure a partir de demà i fins al dia 2 de març a la biblioteca de la Massana. Hi ha un motiu molt personal i és el de retre homenatge al meu pare, del que sempre he admirat la seva fortalesa, la seva voluntat, la seva vitalitat i el seu entusiasme per la vida. I l’altre motiu és el de donar a conèixer aquestes fotografies fetes moltes d’elles fa més de trenta anys. Una imatge retrospectiva d’Andorra, que com he dit abans no fa tants anys era força diferent de la d’ara. I hi afegiria un últim motiu que seria el d’integrar aquesta exposició ara titulada Un viatge en el temps. L’Andorra que jo he vist dins el programa del Cicle de cinema de muntanya i viatges d’Ordino i la Massana, ja que el meu pare hi havia participat l’any 2007 amb un vídeo de les seves ascensions al Montblanc i altres, amb 68 anys la primera d’elles. També hi va tornar a participar l’any 2010 amb un muntatge de fotografies titulat Viatge a la muntanya.

–Imagino que, dins de tot, l’exposició és una manera de commemorar la figura del seu pare. Com li agradaria que fos la rebuda del públic o el camí de vida del projecte?
–M’agradaria que l’acollís amb interès i amb simpatia. I m’agradaria molt que pogués tenir un recorregut per a totes les parròquies d’Andorra, ja que en les fotografies hi ha imatges fetes en cada una d’elles. El meu pare no es va limitar a venir a veure’m a Ordino sinó que va visitar, caminar i fotografiar tot el país, la seva segona casa com ell deia.