Laura Andrés és pianista i compositora. Des dels 4 anys que no s’ha separat del seu instrument més estimat, el piano. Va estudiar un Grau Superior de piano clàssic a Barcelona i després un postgrau a París. També s’ha dedicat a la docència en Conservatoris i Escoles de música. Ha treballat amb grans artistes internacionals com Shakira o nacionals com Beth i també amb companyies de teatre com La Cubana o Dagoll Dagom. Durant tres edicions va ser professora al programa d’Operación Triunfo. I, actualment, acompanya amb el piano a Andreu Buenafuente al seu programa Vosaltres Mateixos. El passat mes de desembre va publicar el seu tercer disc, Venus, i el pròxim dia 12 de gener ve per primera vegada al Principat per presentar-lo a l’Auditori Nacional d’Andorra. Des d’EL PERIÒDIC l’hem entrevistat per saber com afronta el repte de tocar per primera vegada al país i per fer un repàs de la seva trajectòria. 

–Quan va començar a tocar el piano? La relació amb aquest instrument li ve de família?
–Vaig començar a tocar el piano als 4 anys i em van apuntar a una escola de barri com em podien haver apuntat a punt de creu o macramé. Però, van veure que jo cantava i ballava de petita i em van apuntar. No, a casa meva no hi ha ningú que toqui el piano, soc l’única.
 
–Sap d’on li va venir la curiositat per aquest instrument?
–Quan em vaig posar al piano em va resultar relativament senzill el fet d’entendre l’instrument i m’hi vaig anar aficionant. De fet, jo crec que he mantingut la meva relació amb el piano perquè quan era petita el meu pare quan sortia de treballar cansat i fet pols, quan s’acabava de dutxar s’assentava allà al costat i jo tocava. Crec que hi ha un vincle emocional sempre amb això, no? Perquè tocar el piano és dur.
 
–Tocar el piano no és fàcil i compondre amb aquest instrument, imagino que menys. Quan va començar a compondre?
–Per a mi el fet de compondre és una cosa natural perquè sempre he improvisat. Hi ha músics que són molt bons pel que fa a l’execució de partitures ja escrites i és el que s’ensenya amb una carrera de clàssic bàsicament, però després és molt interessant veure que fer amb aquest material perquè hi ha gent que té el talent i hi ha gent que li va millor una altra cosa. En el meu cas, sempre he improvisat, però mai fixava res. Eren idees que em passaven i se n’anaven. De cop i volta vaig tenir una necessitat de fixar les meves idees. De fet, vaig començar a gravar les meves idees en postpandèmia i a partir d’aquí va començar el projecte.
 
–Durant anys s’ha dedicat a la docència en diferents Conservatoris i Escoles de Música. Què ha après?
–Doncs que el més important de tot és motivar, però motivar... Com et diria? Apassionar. M’apassiona apassionar a les persones, així de clar. I m’emociona emocionar, vull dir, és així. Llavors, a mi m’apassiona transmetre, també, comunicar, i tant quan ho fas a dalt d’un escenari com en una aula. El més important és veure la persona que tens davant i ensenyar-li música des de la seva emoció i des de la seva ànima, no des de la meva, perquè jo tinc la meva, però has d’anar a buscar l’alumne i portar-lo cap al teu territori. El que he après és que m’encanta i que és un procés molt bonic, i que hi ha molt per fer, perquè crec que la improvisació hauria d’estar més present, en general. El tema de la creativitat, sobretot.

–Ens fa por, no? El fet de deixar-nos emportar?
–Sí, perquè venim, a més a més, des del segle XIX o, des d’abans, on l’educació era una cosa molt dirigida, és a dir, el mestre que tenia la informació i la transmetia als deixebles, que no sabien res, i això s’ha anat mantenint. Al segle XX ja hi ha hagut els primers intents de pedagogia global i holística, és a dir, tenen en compte totes les intel·ligències, que això és el que més m’interessa a mi, també, no? Però sembla que encara hi ha una certa rigidesa i que s’ha de donar valor a la nostra creativitat.
 
–Quan va decidir que volia publicar un disc per ensenyar una part molt important de vostè?
–Va ser com les últimes rèpliques de la pandèmia, que tornàvem a estar aïllats i tot això, i els meus pares, que són molt grans, vivien lluny, jo era a Palamós i jo estava a Barcelona en aquell moment, llavors era molt complicat veure’ls, i clar, em van agafar totes les pors del món. Llavors en aquell moment vaig fer música per regalar-los a la meva família, perquè jo, durant la pandèmia, o sigui, just abans vaig estar a punt d’engegar-ho tot, de dir, em vaig fer guarda forestal, volia com plegar perquè trobava que tot era molt complicat i que la música no es valorava prou. Però després ja, com que vaig anar a un estudi, ja em vaig animar, vaig fer un disc, i a partir d’aquí ja la roda va començar a girar, ja vam començar a buscar concerts i ja es va anar fent gran. D’altra banda, tot va començar amb unes ganes de compartir, de dir, us estimo, i crec que aquest missatge encara no l’he deixat anar. Sempre que faig un disc ha sortit per dir això. Gràcies, us estimo i espero que us agradi.

–El pròxim 12 de gener fa el seu primer concert del 2024 a l’Auditori Nacional d’Andorra. És la primera vegada que actua al país? Com es pren aquest repte?
–Sí. Home, em fa una il·lusió terrible. Per mi és com si anés a l’escala de la Milà. És una sensació molt bonica, poder venir a Andorra i presentar el meu projecte com propi. I de veritat que em fa molta il·lusió. Ho sento com una cosa molt gran.
 
–Què sent quan fa un concert i veu a tota la gent que l’ha vingut a veure i s’emociona amb les seves peces?
–M’al·lucina molt. O sigui, em sembla increïble. És com que no m’ho acabo de creure. De debó? Saps aquestes cançons? I aquesta cançó et diu això? Per què a mi el que m’agrada molt és fer el concert, explicar al públic d’on venen les cançons i també estar disponible. Al final del concert a mi m’agrada parlar amb la gent, si volen una foto, i que m’expliquin el seu viatge també. I sempre em sorprèn. És un agraïment que no es pot explicar. La sensació de dir que et venen a escoltar i que venen a fer aquest viatge amb tu. Que al final és el que dona sentit a tot allò que jo faig.

–El passat mes de desembre va publicar el seu tercer disc Venus. Com el definiria?
–Venus és un viatge cap a l’espai. És a dir, quan el món de vegades se’ns fa difícil, perquè el món de vegades costa de pair, crec que l’art ens la salva, sempre ens la salva. Vaig començar com a mirar el cel i a sentir que som molt grans, però també som molt petits. I llavors és un viatge cap a l’exterior, igual que és a dalt és a baix, igual que és a fora és a dins. Per tant, és un viatge cap a l’exterior, però al final és un viatge interior.
 
–La cançó d’Anhel incita a deixar fluir els moviments i evadir-se de la realitat. Com va néixer aquesta cançó?
–Doncs mira, aquesta cançó comença el disc amb un viatge, amb un Maat Mons i Sturm, que és com una mena de tempesta, quan va a un lloc nou i costa situar-te. I Anhel és una cançó que el que transpira és les ganes d’estimar a cor obert i la por que ens fa de vegades. Per vivències pròpies, perquè el món és el que dèiem, que de vegades va massa ràpid. I dius, tinc ganes de compartir a cor obert, però de cop em fa por, i la cançó va avança, avança i de cop es para. I avança, avança i es para. És com aquest dubte.

–Ha treballat amb grans artistes internacionals com Shakira o nacionals com Beth. Què ha significat per a vostè? I que li han aportat?
–Doncs la veritat és que un bagatge molt gran... Amb la Shakira va ser una cosa molt puntual, i va ser quan jo era professora, realment ella va ser la que va despertar l’espurna en mi, de tot plegat, i sempre que faig un disc l’hi agraeixo i sempre l’hi envio. I va ser una experiència, imagina’t, no? Em va trucar la Shakira per dir... Vine, que gravarem més, i jo em vaig quedar: Com? Què? I després amb la Beth també va ser molt bonic poder participar en el seu disc. Ella va estrenar un disc que es deia Origen, i vaig estar amb la seva gira i vam ser en projecte juntes. Vull dir, el que m’ha donat és, amb la Beth, per exemple, vam tramitar molt escenari, i formar part d’un projecte, que va ser molt bonic, també.
 
–També ha treballat per grans companyies com La Cubana o Dagoll Dagom. Què se sent quan li proposen un repte d’aquesta mesura?
–A mi és que, de la mateixa manera que m’agrada tenir el meu propi projecte, també m’ha agradat molt formar part de coses més grans, en aquest cas, això. Sentir que formes part d’una companyia com Dagoll Dagom o La Cubana, és com que formes part d’aquella roda tan grossa que ha de girar. És molt xulo, per què és una satisfacció compartida, no? I saps que el que aportes fa que els altres també creixin.

–Fa uns anys va ser professora de tres edicions del programa Operación Triunfo. Com recorda aquella experiència?
–Home, com una meravellosa experiència, molt diferent de tot el que havia fet, molt trepidant, tot molt emocionant. Sento un molt bon record i de l’equip, també.
 
–Què va significar per a vostè ser part de la formació de persones apassionades per la música i que tot just s’iniciaven en aquest món?
–Bàsicament, és a dir, jo en aquest cas tenia un paper molt neutre, perquè al final, aquests programes de talents són una gran plataforma per donar-se a conèixer, però està clar que després, és a dir, un cop surten del format televisiu, l’única cosa que tenen és visibilitat, però després ho han de demostrar tot. És un ferotge, i els passa per sobre. I llavors, no tothom segueix i està a primera fila, perquè és que és impossible, al mercat no hi caben, i perquè no tothom està fet per això. Però, en canvi, hi ha gent que està a segona o a tercera fila que es guanyen super bé la vida, millor que els que estan a primera, de vegades. Està molt bé, però després ja és cada un tingui la sort, perquè tenia un component, evidentment, de serendípia, claríssim.

–Com li va arribar la proposta d’acompanyar a l’Andreu Buenafuente al programa Vosaltres mateixos de TV3? Com ha afrontat el repte?
–La proposta em va arribar amb una trucada de l’Andreu, de les seves, que és... Escolta que volia parlar amb tu, ja farem un cafè. L’Andreu és així, molt directe, molt... I molt divertit, sempre. No saps mai per on et sortirà. I llavors em va proposar això, em va dir que volia fer un programa d’entrevistes que fos el màxim d’improvisat possible i que no sabéssim que passaria ni res. Me’l vaig fer amb molta alegria, amb molta diversió, però a la vegada també amb una mega pressió, que és un: ‘mare de Déu’. Com ho faré? Què he de tocar? Tot és una incògnita, no? Però treballar amb l’Andreu és un luxe, un gust, i ell ho fa superfàcil, i l’equip del Terrat també. Està sent una experiència meravellosa, i tant de bo n’hi hagi més. Perquè, a més a més, crec que també, que hi ha molt talent ocult entre la gent.
 
–Quins objectius té per aquest 2024?
–Doncs a mi el que m’encantaria és que aquest 2024 Venus viatgés per tot arreu, és a dir, que el féssim viatjar per l’espai, més enllà de l’òrbita on ha nascut, però que pogués viatjar per molts teatres, molts auditoris, molts cicles de concert, i donar-li vida al disc, sobretot. I, bueno, entre mans, tinc unes propostes maques entorn del piano també, i a la divulgació d’aquest, però, està tot una mica a l’aire, encara no tinc res concret, diríem.

–Què significa la música per a Laura Andrés?
–La música, per a mi, és el llenguatge amb el qual parlo més de veritat, diria. Perquè amb les paraules la gent es pot ofendre, però amb la música no t’equivoques.