Juli Minoves ha tingut una llarga i gratificant trajectòria en el món de la política internacional. Jove estudiant en universitats de prestigi a Suïssa i Yale, primer representant permanent d’Andorra a les Nacions Unides, ambaixador a Espanya o ministre d’Afers Exteriors i de Cultura, Turisme i Educació Superior han estat càrrecs que ha ocupat en què va desenvolupar tasques de gran responsabilitat. Després d’acabar la seva etapa política, es va centrar en diferents tasques en el món acadèmic, en què ensenya a joves americans tot allò que ha après al llarg de la seva trepidant vida.

–Com van ser els seus orígens, la seva infantesa i la seva adolescència?
–Molt feliços, aquí a Andorra, evidentment. Recordo clar l’Andorra comercial dels anys de setanta. El meu avi tenia una botiga a l’avinguda Meritxell i en tinc molt bons records. L’Andorra d’abans ja va canviar tant, des del passat fins que jo era petit. I encara més des d’aleshores, des de l’any setanta també ha canviat moltíssim. Per tant, en tinc molt bons records. També recordo una cosa que em va sobtar molt sent petit, els aiguats que hi va haver a començaments dels anys 80. És un record d’aquells intensos. Recordo que vivíem a prop del riu i anàvem a casa del meu avi perquè ell estava més amunt. Per tant, va ser un moment de molta dificultat per al país i jo, com a nen petit que era en aquell moment, ho recordo amb tristesa. És un record molt intens i molt viu encara.

–Els seus estudis universitaris es van centrar en els camps de l’economia i la política a universitats de gran prestigi, com són la de Freiburg, a Suïssa, i la Universitat de Yale, una de les més prestigioses dels Estats Units. Com recorda aquella època que el va incentivar també a destinar-se a l’economia i la política?
–Hi havia una tradició a Andorra, als anys 60, que abans havíem d’anar a fora per estudiar i anàvem a França o a Espanya. Però Suïssa tampoc és gaire lluny. Jo vaig anar a la universitat pública de Friburg. Tenia un bon currículum i a escala d’economia era molt reconeguda. Hi havia andorrans que hi havien anat, vaig parlar amb ells i vaig considerar que era una bona opció. I després no me’n vaig penedir gens perquè eren uns estudis bons i, al mateix temps, una gran experiència viure a Suïssa aquells anys. Els divendres donava classes de català a la Migro Club Sule, a Berna, que està no gaire lluny de Friburg, per fer algun diners i poder tenir alguns diners extra durant la setmana. I la veritat és que els records dels professors són excel·lents. De Dunkel, per exemple, que havia estat un dels directors del GATT, el precursor de l’Organització Mundial del Comerç. I més tard vaig anar als Estats Units gràcies a una beca de la Fundació Crèdit Andorrà. Vaig ser un dels primers becaris que van aconseguir la beca i em van admetre a la universitat. Quan se’m va acabar la beca de la Fundació Crèdit d’Andorra, que només era de dos anys, la mateixa Universitat de Yale em va donar una beca per acabar els estudis allà i també em van tractar molt bé. Va ser una experiència amb una universitat europea molt clàssica i una altra universitat de recerca americana més informal, però al mateix temps amb uns recursos extraordinaris. Milions de volums a la biblioteca i uns bons professors també. El meu professor principal de Política Comparada va ser el Juan Lin, d’origen espanyol, que havia estat als Estats Units des dels anys 50. Ell em va dirigir la tesi doctoral juntament amb el David Cameron, de Política Econòmica. Però Lin va ser el meu primer director de tesi. Va ser algú amb qui vaig tenir una relació molt forta, ell i la seva dona em van acollir molt bé i guardo un gran record d’aquests anys també a Yale.

–A part de les aules, com era desplaçar-se a l’altra part de l’oceà  sent tan jove?
–Era molt diferent d’ara perquè la gent no viatjava tant amb avió. Era molt diferent, havies d’anar a trucar i era car. Et senties molt més lluny de casa. Si estaves malalt t’ho havies de fer tot tu i només podies tornar a casa una o dues vegades l’any. Per tant, era una altra experiència que no tenen els estudiants que poden veure’s i parlar amb els seus pares i familiars d’una manera més continuada. Però, al mateix temps, vaig treballar en una comunitat molt acollidora. Jo estava en una residència d’estudiants internacionals, en unes habitacions pels que fèiem doctorat, i hi havia bastants internacionals. Jo compartia un pis i després tenia amics de Colòmbia, d’Itàlia, de tot arreu... Érem una colla internacional que ens portavem molt bé i tots estudiàvem coses diferents. Un feia business, l’altre feia relacions internacionals, l’altre ciència política... Vaig fer grans amics que encara conservo avui dia. I estàvem en uns programes que ens van donar coneixements per a poder fer coses interessants. Va ser una gran oportunitat per a mi d’anar-hi i tenir tant la beca de la Fundació com la de la mateixa Universitat de Yale, perquè són universitats que són cares. I aquestes oportunitats per als estudiants són extraordinàries i hi vaig pensar molt temps després quan tenia responsabilitats al país i vam negociar amb els Estats Units, per exemple, les beques Fullbright per als estudiants. En aquell moment, quan vam negociar les beques Fulbright, jo pensava molt a donar oportunitats per als estudiants, a obrir portes que potser no podrien tenir. No hauria de ser una dificultat i, per tant, aquest tipus de beques, com les que jo vaig tenir de la Fundació i de la mateixa universitat de Yale o aquestes beques Fullbright, són extraordinàries i obren noves portes a joves estudiants que tenen ganes i que tenen capacitat.

–Què és el que més li va sorprendre de la seva etapa com a primer ambaixador d’Andorra a les Nacions Unides?
–Primer, la humanitat dels diplomàtics. És a dir, Nacions Unides és una plaça diplomàtica important i extraordinària i vaig arribar amb un cert recel. En el sentit de dir que ho havíem de fer molt bé. I vam treballar el màxim de bé que vam poder, però, realment, la manera com ens van acollir va ser una mica com anar a l’escola amb gent que veus quedar dia, o a la universitat. Hi havia una relació amb els altres diplomàtics que era molt forta i intensa. Aquí veies també no només la part protocol·lària sinó la part humana de les persones que treballen allà i que estan al dia a dia d’aquella organització internacional. Les qüestions que tractes toquen molta gent i a tot el món, però la gent que hi treballa també són persones i això a mi em va, si no sorprendre, al mateix temps ho vaig trobar una cosa bona de cara a Andorra. Perquè la relació que vam fer amb aquesta gent que treballava allà em va ajudar a pensar els primers anys que Andorra estava a les Nacions Unides. Després, està la capacitat que tenen els petits estats amb un vot, com qualsevol altre a Nacions Unides, de fer coses. Una de les persones que vaig admirar molt a Nacions Unides va ser l’ambaixadora de Liechtenstein, Claudia Fritsche. Ells hi van entrar l’any 1990; San Marino, al 92, i Mònaco i Andorra, al 93. Per tant, l’ambaixadora portava allà tres anys i va ser una persona que vaig veure i que en tres anys que estava allà s’havia fet amb una posició important, ja que se la respectava. Tenia una bona mà diplomàtica, amb molta prudència i no s’estava de fer les coses que s’havien de fer. A mi em va servir bastant d’exemple. Em vaig fixar bastant en com treballava i vaig pensar que era un bon exemple que els petits estats poden arribar a fer moltes coses. De fet, vam començar amb una certa ambició de poder projectar el que érem com a país. I sense voler presumir de res, en aquell moment era important que coneguessin Andorra i per què era conegut el nostre país: pels nostres anys de pau, per un sistema d’evolució democràtica molt sui generis, per un parlament antic i pels valors andorrans... I havíem d’estudiar, en aquesta organització, perquè ens coneguinessin no només pel fet que som un lloc comercial o pel turisme, sinó pel que són els nostres valors: l’essència de l’andorranitat tradicional, la prudència, la diplomàcia, la neutralitat, etc. Traduir al món modern la neutralitat és un concepte una mica estrany quan ets membre de les Nacions Unides, perquè tens un vot i has d’exercir-lo, i així ja estàs trencant aquesta imparcialitat en votar. Però al mateix temps, quan votes, sí que pots expressar els valors de qui ets com a poble i, per tant, aquí crec que vaig veure que els països petits no eren marginals a Nacions Unides, sinó que tenien una veu i un vot i vam provar d’exercir-los en coordinació amb els diferents ministres d’Exteriors de la millor manera per projectar els valors d’Andorra. Hi hauria bastants exemples que li podria donar. Però l’any 98, per exemple, amb la creació de la Cort Penal Internacional (CPI) i l’elaboració de l’Estatut de Roma, Andorra va ser un país que va tenir una participació molt activa. Vam redactar una part del preàmbul, de fet, el primer paràgraf que es llegeix al preàmbul de l’Estatut de Roma és d’Andorra. I hi vam participar per afavorir el multilingüisme, que era un tema que a Espanya també li interessava afavorir, i vam arribar a fer servir de visagra una mica entre diferents països amb visions diferents. I nosaltres vam aportar una mica la nostra diplomàcia i aquí es va veure que Andorra podria projectar realment també aquests valors. Per tant, els països petits tenen un rol i una personalitat pròpia a Nacions Unides com a país.

–Passem de Nacions Unides a la seva etapa com a ministre d’Afers Exteriors, en què sota el seu mandat es conclou l’Acord de cooperació amb la Unió Europea i l’Acord en matèria de fiscalitat dels rendiments de l’estalvi, els dos l’any 2004. Com recorda aquell procés de negociació i quines dificultats es van haver de salvar?
–No va ser gens fàcil perquè, d’un costat, negociàvem des d’un país molt diferent i amb una època molt diferent on les limitacions que es tenien a dins d’Andorra i les pors que hi havia. De l’altre costat, amb la Comissió Europea, amb la qual nosaltres teníem una relació des de l’Acord d’unió duanera, però no en aquests temes nous que estàvem tractant i acceptar certes coses que demanaven des de Brussel·les i veure com podíem encaixar de cara al futur d’Andorra. Pel país era bastant complicat en aquell moment sobretot en la qüestió de la fiscalitat de l’estalvi. Jo recordo algunes reunions amb comissaris europeus en què es pensava que tot seria fàcil amb Andorra, i per tant un dels meus rols era dir a la Comissió que no, que això no pot ser, perquè vostès han d’entendre com funciona això a Andorra. És un país molt vell, amb una política molt antiga, amb un parlament que funciona i això no passarà mai pel Parlament. I una altra de les qüestions importants, en aquell moment va ser no avançar-se gaire en les negociacions fins que Suïssa no hagués tancat l’acord de la fiscalitat perquè era una negociació que la Comissió feia amb diversos països alhora, i Suïssa era el que tenia més capacitat negociadora en aquest cas i, per tant, era molt important que Suïssa tanqués primer l’acord i després nosaltres. Tot i que en algun moment la Comissió volia que tanquéssim nosaltres primer i li vam dir que no, va ser un moment complicat. Posteriorment, hi va haver un concepte molt rellevant que va ser el del paral·lelisme. Per nosaltres, per Andorra, era molt crucial que no es condicionés una cosa amb l’altra. És a dir, totes les negociacions que portàvem, perquè en portàvem vàries i no només la fiscalitat de l’estalvi i el de l’Acord de cooperació, no seria productiu que una condicionés l’altra, que era important que s’avancessin totes però en paral·lel. Aquí hi va haver un diàleg interessant entre la Comissió i Andorra sobre aquesta qüestió, i França ens va donar un bon cop de mà. Vaig convidar la ministra francesa d’Afers Europeus i vam fer diverses visites a la vall del Madriu i vam anar a fer una sèrie de trobades. Després, ella va emetre un comunicat de premsa en el qual va fer seves una mica les tesis andorranes de negociació i va dir que ajudaria en aquesta qüestió. Es va moure molt de pressa, ja que ella i el Ramon de Miguel, que era el secretari d’Estat d’Afers Europeus d’Espanya, va donar diverses cartes d’Estat a la Comissió Europea indicant que per a Andorra era important aquesta qüestió del paral·lelisme i d’avançar en tots els temes al mateix temps. Una negociació no és mai fàcil, però és important que sigui molt continuada i, en aquest cas, Andorra va tenir bons amics en aquesta negociació, ja que els països veïns van ajudar.

–Jaume Bartomeu el va definir com «el pare de la declaració tres de l’article vuit del tractat de Lisboa de la Unió Europea», la qual estipula que «la UE tindrà en compte la situació particular dels països de petita dimensió territorial que mantenen amb ella relacions específiques de proximitat». Com va aconseguir que s’introduís en el darrer Tractat de Lisboa, la que avui és una de les majors cartes de negociació que té Andorra per tractar amb la UE?
–Quan jo anava a Brussel·les i em trobava representants europeus sempre que em deien «això no es pot fer perquè és crear un precedent i no es pot fer perquè aleshores em citaria algun altre país gran que vindria i diria que com que ho he fet amb Andorra, ara volem fer-ho nosaltres amb la UE». I jo pensava que no té res a veure, perquè amb la nostra necessitat d’estar enclavats dins de la UE, comparat amb aquests països que em citaven, més enllà de les seves fronteres, les realitats eren molt diferents. Així que vaig pensar que hi hauria d’haver alguna base jurídica que no teníem que pogués servir perquè el cas andorrà no fos un precedent. El cas andorrà és el d’un país veí, petit, que està enclavat dins de la UE amb el territori rodejat, per dir-ho així, per la UE. Li donaré un exemple, quan els andorrans viatgen fora de les fronteres d’Europa, per tornar al seu país han de passar a través de les fronteres de la UE perquè no hi ha aeroport al país. Per tant, han de passar tots per les taquilles de no europeus. És un petit exemple molt pràctic, però de dificultat pràctica de la realitat andorrana enclavada i rodejats per la UE, no és la mateixa que la resta dels països grans que poden tenir relacions amb la UE. En conseqüència, tant per nosaltres com per a què la UE no hagués de dir als altres països que el cas Andorra no serveix de precedent, hi havia la necessitat de tenir alguna base jurídica. En unes jornades europees a Jaca en què sempre hi havia diplomàtics, hi havia un espanyol que coneixia la UE. Parlant amb ell li vaig dir aquest problema i vam redactar amb aquest senyor el text que finalment anava a entrar en la Constitució europea. El vam anar repensant i vam tenir aquest text redactat amb algú que tenia una certa competència que coneixia bé el document. Vaig pensar com el podíem fer entra, com el podíem vendre perquè ens el comprés la Constitució europea. I amb l’Anna de Palacio, la ministra espanyola d’Afers Exteriors, que ja la coneixia quan havia estat d’ambaixador a Madrid tres anys, ens vam trobar i li vaig dir que sabia que estava en el comitè de redacció de la Unió Europea sobre la qüestió de la Constitució i que a nosaltres ens interessava fer-hi passar un text. Em va oferir de passar-lo, però clar, una cosa és que algú que estigui dins el faci, però també necessitàvem la Unió Europea, són tota una colla de països i necessites lobbie. Aleshores, el ministre que tenia en aquell moment la presidència de la Unió Europea era el ministre italià d’Exteriors, Franco Frattini. Em va interessar veure’l i vam trobar-nos a Roma una vegada i després a l’Alto Adige, que hi va anar per una conferència allà, i vaig anar per trobar-me’l justament i poder abordar aquesta qüestió. Ell, com a president de la Unió Europea, va fer bastant força per aquesta qüestió. Més tard també vam organitzar, al setembre d’aquell any a Nova York, una reunió amb els representants dels altres petits estats que podien estar interessats, com Mònaco, San Marino o Liechtenstein, per veure si ells també podien fer lobbie als països que tinguessin més pròxims. Ells també van fer el seu lobbie, per tant, van multiplicar una mica el nostre i després també ho vam fer amb França. Amb tots plegats, això va arribar a passar al projecte de la constitució europea. No va passar, però en refer més tard el Tractat de Lisboa, aquest text que ja estava inclòs, ja que havia passat tots els filtres, es va retrobar en el Tractat de Lisboa i, per tant, és ara una base jurídica de la Unió Europea.

–En l’actualitat, quines activitats desenvolupa?
–Des que vaig acabar la meva etapa política l’any 2009 després de dos mandats, vaig tornar al món acadèmic per acabar la meva tesi doctoral. Després vaig ensenyar un any a París, a la Sciences Po, i més tard em vaig presentar a un concurs a les universitats americanes que demanaven gent a càtedres de ciència política, la meva especialitat. Vaig tenir una plaça a Los Angeles, a l’Institut d’Estudis Internacionals de la Universitat de La Verne (ULV). Allí vaig començar una segona carrera quan vaig anar-hi a fer un doctorat per ser professor d’universitat. Al principi, em van agafar de professor assistent i ja després vaig obtenir la seguretat de la plaça permanent. Actualment, soc director de l’Institut d’Estudis Internacionals de la universitat i porto tota la part del centre, els cursos de Nacions Unides, una de les meves especialitats, i els de política europea i d’Amèrica Llatina. Vaig continuar una mica en la política a la Federació Mundial Liberal, en què vaig ser president del 2014 al 2018, tres mandats d’un any i mig, i ara soc president d’honor. Des d’aquesta posició, em cuido molt d’Amèrica Llatina. Per exemple, he estat treballant en un manifest sobre democràcia a la zona, perquè el moviment liberal és molt de centre i ens interessa molt que no vagi ni massa a la dreta ni a l’esquerra. A més, l’any passat vaig ingressar a la Reial Acadèmia Espanyola de Ciències Econòmiques i Financeres, en la qual em van nomenar membre per a Andorra. L’anterior era Òscar Ribas, que va morir, i aleshores em van nomenar a mi. 

–Com veu el futur?
–Vaig començar molt jove, era l’estudiant més jove del curs de ciència política a la universitat i a Nacions Unides vaig començar també molt jove. I tot i que han passat molts anys i he pogut fer moltes coses, encara em conservo relativament jove, però el meu món, en aquest moment, és l’acadèmic sobretot.