Nascut a Lisboa fa 66 anys, es va interessar per l’atletisme quan en tenia 17 després de jugar a futbol. Fa 33 anys que va aterrar a Andorra, on ha continuat vinculat a aquest esport que tant l’apassiona. 
 
–Quan se li va despertar aquesta passió per l’atletisme?
–Als 17 anys. Abans jugava a futbol i els camps eren una mica ‘pelats’. Jo era ràpid i em donava molts cops i vaig decidir deixar-ho per passar a córrer a un carril, sense que em molestés ningú, i ja em vaig passar per complet a l’atletisme. Als inicis, a Portugal, vaig començar fent pista: 800 i 1.500 metres. Després també vaig fer-ne 3.000, 5.000, mitja marató i marató, tot i que en aquesta distància no m’agrada gaire competir. 

–Què té aquest esport que avui dia el continua enganxant?
–L’ambient i l’amistat. Aquestes coses que veus durant la cursa, quan veus que pots donar un cop de mà a un company, doncs li dones. L’atletisme és diferent de qualsevol esport i està clar que hi ha competitivitat, però al final et fas una abraçada i se’n va tot el negatiu.
 
–Ha plogut molt des que va arribar. Ha evolucionat l’atletisme?
–Una mica sí, ara hi ha molt nivell. El que passa és que sempre estem limitats perquè necessites un patrocinador molt gran per poder-t’hi dedicar al complet i, com a qualsevol esport individual, has d’invertir moltes hores. Si ha evolucionat, està clar que és per la dedicació dels atletes. 

–Falta més implicació?
–Sí, de les entitats. Manca una mica més de reconeixement i que es vegi tot el que és l’entorn de l’atletisme.
 
–Vostè ha competit durant anys.
–Així és. Als 800 metres la meva millor marca personal és de 01’55’’; 04’00 als 1.500; 15’02’’ als 5.000; 31’36’’ als 10.000 i 01:07’31’’ a la mitja marató. De marató en vaig fer una amb 42 anys, la de Sant Sebastià, i vaig fer 02:45’. 

–De totes maneres, no ha deixat de competir.
–El club, des de la seva fundació el 2008, fa cada any una marató. Aquests tres darrers anys no he pogut participar per una operació de càncer de pròstata i he baixat una mica el ritme, però ja estic llest per tornar-hi.

–És també un reconegut entrenador. Quant de temps fa que exerceix?
–A Portugal era policia i tenia facilitats horàries per a poder entrenar, i allà vaig començar. Posteriorment, vaig fer uns cursos de monitor i cinc anys després d’arribar al Principat vaig tornar a entrenar. 
 
–I ara a qui entrena?
–Dins del club, a 26 persones, i en tinc quatre més a Portugal, a qui envio un correu electrònic amb el planning i els caps de setmana ens truquem per fer un balanç de la setmana.

–Destacaria algun esportista?
–L’any 1997 vaig entrenar l’Ignasi Vilamajor i la Sandra Vidal, referents del país en 100, 200 i 400 metres. També vaig entrenar l’Eva Iglesias, reconeguda en 10.000 metres, mitja marató i marató. Estic molt orgullós de tots. 

–Arriba fins al punt que atletes es posen en contacte amb vostè perquè els entreni.
–Alguns sí [riu]. Això sempre dona un plus.
 
–Quin és el millor record que té?
–Molts. Un d’ells fent de llebre acompanyant l’Eva, a part del rècord de 10.000 meres que va fer a Barcelona. Amb el David Piñol quan va fer marca personal a Sant Sebastià i també l’emoció de seguir-lo per la televisió a Amsterdam.

–Es marca algun objectiu de cara l’any vinent?
–Només penso en córrer. Quan em van operar i no ho podia fer, ho vaig trobar molt a faltar. Als que ens agrada, sempre tenim il·lusió per córrer, si no ens pugem per les parets.