Veronica Vinués i Joel Fargas són dues de les 17 persones que van participar en el Camino de Santiago solidari per recaptar fons per a la malaltia de Dent, per a la Fundació Asdent. Diversos espònsors, entre els quals trobem ANDBANK i Critèrium, van fer que el grup sortís amb bicicleta des d’Andorra el Dia de Meritxell i arribés a Galícia nou dies després. Des d’EL PERIÒDIC hem parlat amb ells per saber com va ser la seva experiència, i, sobretot, perquè ens expliquessin la gran família que s’ha format arran d’aquesta sortida. Eren 17 persones, que tot i que algunes d’elles ni es coneixien, van compartir nou dies en els quals el que més destaquen és la companyonia entre tots ells. 

–Fa unes setmanes van tornar de fer la ruta des d’Andorra fins a Santiago de Compostela amb bicicleta. Expliqui’ns quina ruta van fer.
–Verónica: Vam fer d’Andorra a Osca, d’Osca a Logronyo, de Logronyo a Burgos, de Burgos a León i després ja vam entrar a Galícia fins a arribar a Santiago de Compostela.
 
–És un camino de Santiago, però des del Principat, no?
–Joel: És el camino francès, però el francès es fa des d’Osca i nosaltres el vam fer des d’Andorra; és a dir, el vam adaptar. Aquest camí s’havia fet fa uns anys en solitari, però no estava del tot definit encara.

–Quants dies van tardar?
–J: Vam tardar nou dies, en total eren 1.250 quilòmetres i de desnivell eren 13.000 metres. La sortida va ser el Dia de Meritxell i vam arribar el dissabte següent. Vam fer nou etapes. La mitjana de quilòmetres va ser d’entre 150 i 200 per dia.
V: El port d’entrada a Galícia tenia 2.000 metres de desnivell. Després vam aprofitar el desè dia per estar per allà i poder gaudir fent turisme. Vull recalcar el paper fonamental del Manu, va ser una de les persones clau en el trajecte. El Toni havia fet la ruta, però el Manu que ha fet el camino 20 vegades s’ho coneixia tot i ens va recalcular les rutes i, alhora que acompanyar-nos amb bicicleta, ens va fer de guia turístic.

–Eren un grup de persones, anaven tots al mateix ritme?
–V: Érem 17 persones anant amb bici i la Lili fisioterapeuta i el conductor que ens acompanyaven tot el trajecte. La Lili en un inici venia per fer-nos massatges, però ens va donar un cop de mà en tot, va fer d’assistent de tots nosaltres. Ens preparava entrepans, ens anava a comprar coses i estava pendent. Durant la primera etapa vàrem ser un més ja que l’Irineu Esteve va voler fer part del recorregut amb nosaltres.
J: Ens vam dividir en tres grups. En començar ja es va veure el nivell de cadascú i es va fer la divisió en funció de l’estat de forma de cada persona. A més, era important fer-ho per seguretat, era molt millor anar en grups petits que un grup de 17 persones. Els de darrere paraven més, els del mig tiraven i els primers érem els de nivell més avançat.

–L’objectiu d’aquesta era solidari
–J: Era per a la malaltia de Dent (Fundació Asdent). En Nacho, que pateix aquesta malaltia, és qui dona peu al repte. Amb «Todo por Nacho, l’Eva, mare d’en Nacho, aficionada a la bicicleta, està intentant recaptar fons. El repte a ANDBANK el van proposar l’Eva i el Pepe Cuevas al Jose Luis Martí i al Josep Maria Herrerias i van decidir buscar espònsors i fer-ho possible. Criterium ens va ajudar molt i era el lloc on fèiem les reunions prèvies a la sortida i s’ha convertit en el nostre punt de trobada.
V: La mare va venir el dia de la sortida i va ser molt emotiu. Aquell mateix dia vam passar per Sant Julià de Lòria i el mossèn Pepe Chisvert ens va beneir a tots abans de sortir del país.

–I vostès, per què van decidir fer-la?
–V: La vaig fer per la gent que hi anava. Alguns ens coneixíem de Criterium i havíem fet alguna sortida els caps de setmana. En un dinar van comentar la idea de fer el Camino de Santiago i vaig decidir apuntar-m’hi.
J: Amb aquest grup ens trobàvem els caps de setmana i cada estiu fèiem alguna sortida i quan va sortir el tema de Santiago vaig decidir que hi anava. La Vero i jo vam ser els últims a enganxar-nos al grup.

–Podríem parlar de repte solidari.
–J: També tenia l’objectiu solidari i això ens motivava. Ja no era només un viatge guiat organitzat sinó que tenia aquest rerefons.
V: Encara era més emotiu i et donava més força per arribar. Ho feia més especial.

– Era la primera vegada que feien aquesta ruta?
–V: Era la primera vegada i, de fet, el José Luís vol registrar-la perquè aquest recorregut des d’Andorra no s’havia fet mai.
J: Quan vam arribar a Santiago ens donaven el segell, però no entenien d’on veníem perquè des d’aquí no existia la ruta.

–Tants quilòmetres amb bicicleta no és fàcil. Com es va preparar?
–V: Quan es va dir de fer el camino es va parlar d’entrenar per poder gaudir i no patir. Al final pateixes per la posició, però teníem clar que ens havíem de preparar. Hi ha molta gent que tenia el repte a nivell personal perquè no estava tan acostumat com nosaltres a anar amb bicicleta.
J: Nosaltres fa molts anys que anem amb bicicleta, però altres que començaven no teníem clar si aguantarien fins a Santiago. No sabíem ben bé com preparar-ho perquè 150 o 200 quilòmetres al dia durant nou dies no els fas mai. No només era la preparació sinó que són molts dies i amb cansament i ja hi havia moments en què et molestava inclús el soroll de la bicicleta del costat, però hi havia gent graciosa que animava i ho feia tot més amè.

–Com va ser l’arribada a Santiago?
–J: Vam parar abans d’arribar per poder entrar tots junts i la veritat és que va ser molt emotiu. El port de Cebreiro i l’arribada a la plaça de la catedral van ser les millors coses del viatge.
V: És un moment del qual me’n recordaré sempre. Alguns inclús van plorar, ens vam abraçar tots, ho vam celebrar amb xampany. La gent ens mirava i ens van aplaudir i tot.

–Quina valoració fa del viatge i de l’equip en general?
–V: Positiva no, el següent. Ja no només perquè el camí és bonic sinó per la gent amb què vàrem anar. Era tot companyonia, bon rotllo, ajudar-nos tots. Érem un equip, però semblàvem un. Quan començàvem una etapa posàvem les maletes a la furgoneta i un dia una es va quedar fora i ens quan ho vàrem veure ja havíem arribat a la següent etapa. El que es va fer entre tots va ser deixar la roba i tot el material que necessitava a la persona que no tenia maleta.
J: Cap persona del grup estava desplaçada, anàvem tots a una. Hi havia molta companyonia.

–Què destacaria del viatge?
–V: La companyonia, sens dubte.
J: Sempre hi havia algú per ajudar. I els baixons de quan estàs cansat es passaven ràpidament perquè sempre hi havia algú per fer una broma.

–Si pregunto si repetirien l’any vinent, què em dirien?
–V: Un sí rotund!
J: Jo també! Ho repetiria sense dubtar-ho!