Nascut a Andorra l’any 1997, Cristian Cabrera es va interessar des de petit en la boxa i la música, les seves dues grans passions, que encara compagina avui dia amb la seva feina de restaurador.
 
–A què es dedica?
–El meu pare té un restaurant al Pas de la Casa i jo des de petit he estat treballant amb ell. Ara té 50 anys i s’està relaxant una mica, per dir-ho d’alguna manera, així que ho porto més jo. He treballat també com a barber a Suïssa i Portugal.

–Com comença l’afició a la boxa?
–T’agrada des de petit, l’esport de contacte, la lluita... El meu avi també practicava boxa. Amb 13 anys per qüestions familiars vaig anar a viure a Sevilla. Bé, un poble al costat. Trobava a faltar Andorra, i per no estar malament i sortir una mica, vaig decidir començar a entrenar sabent que allà hi havia bones escoles de boxa. Vaig començar i acaba sent un vici.

–Per què? Què li dona la boxa?
–És un vici perquè et fa sentir bé. Jo era un nen un pèl problemàtic i molt nerviós, i la boxa et canvia. Algú que té ansietat, estrès, mal caràcter o conducta, es posa a entrenar i canvia, i aquell que és bona persona, canvia a millor, i això és molt important. A més, amb la boxa mai deixes d’aprendre.

–Va tornar a Andorra i ha acabat representant el país en diverses competicions.
–Vaig començar amb interclubs, combats amistosos. Vaig anar millorant i fent combats amateurs i professionals. Ara ho he deixat una mica de banda i em dedico a fer classes, però em mantinc entrenant i si un dia vull fer un combat, puc. A nivell general, tinc 35 combats totals, dels quals vaig perdre els tres primers i cap més, la resta empatat i guanyat. Val a dir que si la boxa m’hagués donat diners des d’un primer moment, no dic molt, hauria continuat, però no ha estat el cas.

–Pel que fa a la música, es va endinsar en aquest món des de molt jove, primer com a ‘Gatvno’ i després, l’any 2021, com a ‘Ceromillones’. Com ha estat aquesta evolució?
–Amb 17 anys vaig anar a viure sol i sempre m’ha agradat la música, i sempre he volgut ser cantant. Després de veure uns amics amb un estudi a casa me’n vaig voler fer un a la meva. Em van regalar un portàtil amb la pantalla arrencada i jo vaig comprar un ‘pack’ amb un micro, targeta de so i auriculars. I així vaig iniciar-ho.

–Com ho recorda?
–Vaig començar fatal (riu). Vaig ser el primer en fer servir l’Auto-Tune i la gent ho tenia molt mal vist. A més, gravava sense entendre de producció. Val a dir que als inicis m’escoltava tothom perquè era la novetat, però la qualitat era baixíssima, i la veritat és que ningú treia música.

–Ara ho pot fer qualsevol.
–Exacte. I hi ha gent amb molt talent que s’ho treballen molt, però necessites fer una inversió molt gran si vols anar pujant esgraons, i tampoc és tan fàcil com la gent es pensa.

–I ara escriu i es produeix tot vostè mateix.
–Així és.

–La música té certa similitud a la boxa, en el sentit de llibertat, treure el que porta dins...
–Totalment, i jo la música també la utilitzo com una via d’amistat, i avui dia, amb la meva rutina i el poc temps que tinc, amb qui més em veig és amb els meus companys que canten.

–Vostè ha estat un gran impulsor de la música urbana del país, obrint les portes del seu estudi a qualsevol que vulgui entrar.
–Gravar un tema costa temps i diners, i em posa el cap boig cada vegada que ho faig. Tot i això, a aquells que m’ho demanen els faig de forma gratuïta per amor a l’art, sense conèixer-los de res. I això t’emplena, i m’agrada que la gent ho escolti i ho visqui. Cal destacar que aquí a Andorra hi ha gent amb molt nivell, molt. I cada vegada va a millor.