‘L’últim espòiler’ obre avui les seves portes a Laia Ateca, dissenyadora de producció andorrana. Sota la premissa de visibilitzar la figura del seu sector dins de l’audiovisual, amb ella fem un repàs sobre tota la seva trajectòria, el paper de les dones actualment a la indústria o com és tot el procés de creació des de l’arribada d’un projecte fins a l’execució d’aquest. 

–Com recorda el seu primer contacte amb el món audiovisual?
–Des que vaig ser conscient que això podia arribar a ser una feina com a tal ja em va començar a interessar, tot i que en tot moment pensava que pel camí ja trobaria alguna cosa que m’agradés més. Una vegada vaig entrar a estudiar a l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) tenia la intenció de conèixer totes les especialitats que m’oferien i trobar quina era exactament la que més m’interessava, però no va ser així i vaig continuar amb el camí de la direcció artística. 

–És dissenyadora de producció. Pels que no sàpiguen exactament què és, com definiria la seva feina?
–A tall de resum, m’ocupo de tot el que té a veure amb, per exemple, dissenyar els decorats d’una pel·lícula. És a dir, jo soc l’encarregada d’imaginar-me com seria visualment, de supervisar les localitzacions, de buscar referències i d’acordar amb el director o la directora quin serà l’estil, els colors o el tipus d’objectes que formen part de l’espai. Després, juntament amb el meu equip, faig que les idees es facin realitat.

–En quin moment va acabar de reafirmar la seva passió per aquesta feina?
–Crec que va tenir molt a veure una cinta de Mary Poppins que tenia la meva àvia a casa seva, però també moments que compartia amb els meus pares quan anàvem al videoclub de Sant Julià de Lòria a agafar pel·lícules o quan em portaven al Cineclub de les Valls cada dimecres. Tot això em va fer créixer una passió i un interès pel cinema, que a la vegada es barrejava amb la relació dels meus pares amb l’art i el fet que jo sempre estava fent coses amb les mans. 

–Fins a quin punt està prou valorada la seva figura? Un projecte audiovisual no pot tirar endavant sense una dissenyadora de producció.
–Totalment. La nostra figura és indispensable en obres de ficció, ja que som nosaltres els que ho hem de crear tot de zero. Com bé diu el nom, és ficció i, per tant, no existeix. La indústria audiovisual ho sap i hi ha qui ho valora més i qui menys, però és cert que el públic moltes vegades no se n’adona o no n’és conscient. I això vol dir que s’ha fet una bona feina, perquè el que nosaltres hem d’aconseguir és que sembli el més real possible i que aquella casa que veus a la pantalla sempre ha estat allà. Està clar que això també depèn de cada projecte, ja que pot haver-hi més fantasiosos, on el que vols és crear un món nou, o més realistes, on has de copiar la realitat fins a l’últim detall.

–Com veu la posició actual de la dona en la indústria audiovisual? Queda camí encara per fer?
–Doncs com a la resta d’indústries. És un problema global i clar que s’ha avançat, però sí que queda molt camí per fer i sembla mentida que costi tant. De totes maneres estic molt contenta amb el que ha passat per exemple amb la Copa del Món Femenina de
Futbol, ja que és un fet que ajuda a mobilitzar, a dir prou, a parlar-ne, a aclarir i a visibilitzar el paper de les dones en tots els àmbits. També m’enorgulleix la nova onada de directores que estan sortint en l’actualitat i que ens estan acostumant a una nova manera d’explicar i treballar les històries. 

–I en el seu cas, s’ha sentit menyspreada com a dona alguna vegada, sigui pel seu gènere o la seva feina?
–Moltes. Ara s’està notant un gran canvi, però durant molt de temps era l’única noia de tot l’equip. He passat per grans clàssics, com per exemple que no m’escoltin, que no em preguin seriosament, que em facin comentaris sobre la meva roba, que em paguin
menys que als meus companys fent la mateixa feina… Això m’ha passat tant amb caps com amb gent que treballava per a mi, tot i que depèn molt del país en el qual treballis. Per sort ara tot comença a sobtar i l’entorn ajuda al fet que passi menys.

–Tornant a la seva feina, en què es basa a l’hora d’acceptar un projecte?
–Hi ha diversos factors i en cada moment de la vida pesa més un o un altre. El primer de tot és que m’agradi el guió o el projecte i després ja entra el factor de l’equip: qui seran els caps i amb qui puc treballar en el meu equip propi. També està tot el tema del sou, el pressupost, el lloc, etc. Totes aquestes variants poden fer caure la balança cap a un costat o cap a un altre.

–Ha treballat inclús per a figures com Leticia Dolera, Rosalia o Woody Allen.
–La Laia de fa uns anys no s’hauria imaginat mai arribar fins al punt en el qual em trobo avui dia, però estic molt contenta. Tinc la sort de comptar amb una feina que m’il·lusiona molt. 

–Com és tot el procés des que el projecte arriba a les seves mans fins a l’entrega final?
–Per a una pel·lícula primer llegeixo el guió i parlo amb el director o directora de les seves intencions, i després passo a fer el mateix amb producció per veure si tenen alguna cosa definida o si hi ha un calendari, lloc de rodatge, etc. Més tard busco les referències d’estil, les passo a l’equip de localitzacions perquè comencin a buscar i si veig que hi ha alguna interessant, contacto amb direcció. Pel meu compte vaig buscant també referències, plantejant una paleta de colors, fent dibuixos de com podria ser, parlant amb direcció i direcció de fotografia per anar perfilant com volem que sigui… Una vegada fet tot això començo amb el meu equip a buscar els mobles, vehicles o altres objectes que facin falta i després començo a intervenir o construir els espais reals, ambientant-los amb tot el que hem anat trobant. Quan està tot llest, l’equip de fotografia passa a il·luminar-ho. Llavors ja és quan comença el rodatge i has d’estar atent que tot es vegi en pantalla tal com tu t’ho havies imaginat i preparat. Per dur a terme tot aquest procés compto amb l’ajuda del meu equip, que depenent del pressupost és més gran o més petit.

–I dins de tot aquest procés, què és el que gaudeix més? 
–M’encanta la primera part de tot el procés creatiu, quan encara no hi ha res palpable i pots imaginar-ho tot, a més d’anar donant forma a les idees fins a fer-ho factible. És una fase on tot és possible i ho gaudeixo molt.

–Imagino que també s’haurà vist en la tessitura de dir que no a segons quins projectes. Hi ha realment uns criteris objectius per prendre aquesta decisió?
–Sí que n’hi ha i poden respondre a molts motius: que estigui molt mal pagat, que sigui una productora en la qual no confies, comptar amb un pressupost amb el qual no es pot fer tota la feina que es pretén… És veritat que després hi ha part subjectiva, la qual et pot portar a salvar els entrebancs o a no voler fer-ho encara que objectivament sigui molt interessant. Hi ha altres vegades que he dit que no perquè el guió no m’agradava i no em veia amb cor de posar tot el meu esforç en una cosa en la qual no creia, mentre que en altres era perquè estava massa cansada i necessitava parar tant físicament com mentalment.

–Parlem d’Andorra. S’aposta suficient per l’audiovisual o manquen recursos? 
–Crec que el nostre país ho té difícil a l’hora d’apostar per l’audiovisual perquè és un país petit, però sí que ho podria fer una mica més des del punt de vista d’atraure rodatges,  crear incentius fiscals que facin interessant el fet de venir a rodar al país i, d’aquesta manera, gastar-se els diners dins del nostre territori.

–Una de les grans problemàtiques per la qual passen moltes figures relacionades amb l’audiovisual és el fet de veure’s obligats a marxar fora de les nostres fronteres en pro d’obrir-se un camí en aquest món.
–És difícil que hi hagi una manera de solucionar aquesta qüestió, ja que com et deia Andorra té una grandària demogràfica molt limitada i la indústria de l’audiovisual és una indústria que necessita molts recursos.

–Ha treballat tant en projectes de ficció com vídeos musicals, espots publicitaris… Es podria quedar amb només un de tots aquests àmbits?
–A mi m’encanta poder variar i gaudir de les coses bones de cada tipologia. M’agrada el treball allargat en el temps d’una pel·lícula, on pots profunditzar, donar sentit i cuidar els detalls al mínim, però també m’agrada la llibertat creativa del videoclip i l’associació de la música el ball, així com els reptes que planteja la publicitat, on a vegades et veus en la situació d’haver de resoldre costi el que costi coses en un termini molt breu.

–Sabria dir quin és el projecte que recorda amb més estima?
–Guardo un bon record de molts projectes, però crec que el que recordo amb més estima és La abuela, una pel·lícula de terror estrenada fa un parell d’anys.

–I aquell que, al contrari, va costar més tirar-ho endavant?
–Sensacions agredolces millor no reviure-les.

–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar? 
–És una pel·lícula que també em fa molta il·lusió: Hermana Muerte. És el nou llargmetratge del Paco Plaza, que el vam rodar l’any passat a Gandia i que l’estrenarem al pròxim Festival de Sitges.