Berta Miquel té 17 anys i ara començarà segon de Batxillerat al Sant Ermengol. Està estudiant l’humanístic i ho compagina amb la gimnàstica rítmica. L’andorrana acaba de fer el seu segon Mundial que s’ha disputat a València. Des d’EL PERIÒDIC hem volgut parlar amb ella per conèixer de primera mà com va viure el seu segon Mundial, quins objectius té per a les pròximes temporades i fer un repàs de la seva trajectòria dins del món de la gimnàstica rítmica.  

–Quan va començar a fer gimnàstica rítmica? Què significa per a vostè?
–Als set anys. Ara mateix s’ha convertit en el més important de la meva vida. És la meva prioritat i és en el primer que penso, sempre.

–Amb quin element se sent més còmode?
–Més còmode, masses. Però, gaudeixo molt amb tots perquè en el meu cas, amb els quatre aparells faig exercicis i transmeto coses molt diferents. Llavors, m’agrada molt la combinació.

–Quina rutina d’entrenament segueix?
–Normalment entrenem entre quatre i cinc hores. Durant la primera hora fem ballet i després fem alguns exercicis per prevenir lesions. A continuació, escalfem on també fem flexibilitat, normalment és fer l’espagat recolzant en una cadira. I finalment, ja fem exercicis amb l’aparell on primer faig elements separats, després els vaig ajuntant a poc a poc fent terços, meitats i sencers i seguidament, faig passes amb música.

–Com viu els moments previs a la competició?
–Molt tranquil·la. Normalment, no em poso gaire nerviosa. El mateix treball que faig als entrenaments, el faig a les competicions, la diferència és que quan passo música en comptes d’estar davant de la meva entrenadora estic competint. Però no canvia molt i la meva ment no m’afecta molt amb nervis i això. 

–Actualment està cursant Batxillerat. Com compagina els estudis amb els entrenaments? Continuarà estudiant?
–És difícil. Aquest any que he fet primer de Batxillerat m’ha costat bastant, però jo tinc dues coses molt clares: una és que vull continuar fent rítmica perquè sense ella no podria viure i vull continuar fent-ne fins que pugui. I després els estudis que també és una prioritat, són molt importants i sé que en un futur els necessitaré. Intento combinar-m’ho tot, tot i que quan estigui estudiant i entrenant dormiré molt poc, però al final jo crec que em compensa. 

–El seu objectiu és dedicar-se professionalment a la gimnàstica rítmica?
–M’agradaria molt, però és molt difícil i més a Andorra. Llavors faré fins que pugui, però per això mateix no deixo els estudis ni els deixaré mai perquè sé que la rítmica és molt difícil.

–Com gestiona la pressió?
–He tingut dos tipus de pressions molt diferents en els meus dos anys sèniors. El primer any va ser més de competència perquè Andorra només té una plaça al Mundial i vam haver de competir la meva companya i jo per veure qui arribava al Mundial i vaig tenir aquest tipus de pressió. I aquest any ha estat una autopressió per superar-me a mi mateixa i no tenia a cap rival. Llavors m’ha costat més aquest any que no tenia cap companya al costat que veia la seva evolució, només era jo i pensar que havia de millorar sense tenir cap referència. També és veritat que soc una persona molt competitiva i llavors la competició, amb el que sigui, em motiva molt. Aquest any he tingut moltes competicions i això em motivava molt, però la resta de mesos en els quals no competia m’ha costat molt entrenar amb la mateixa intensitat en saber que no tenia una companya amb la qual comparar-me. 

–Del 23 al 27 d’agost es va celebrar el Mundial a València, com ha anat? Com s’ha sentit?
–No ha anat com esperàvem. Personalment, vaig acabar el Mundial amb molta ràbia d’haver estat tot l’any entrenant per obtenir el resultat que hem fet, però que no és el que ens hagués agradat. Al final vam estar parlant amb la meva entrenadora i dels errors és del que més s’aprèn. Tant ella com jo hem après molt aquest any, hem viscut moltes experiències que ens han fet créixer molt com a entrenadora, com a gimnasta i com a persones. Al final ens quedem amb això, vull dir la temporada en si no ha anat molt malament, hem fet bons objectius. Per exemple a la Copa de Milà vam arribar als 100 punts que no s’havia fet mai, l’Europeu va anar molt bé i el Mundial, de quatre exercicis un va anar molt bé, pilota, i els altres tres no van anar com esperàvem, però l’actitud mai va ser dolenta dins la pista, això és una cosa que m’ha costat fer llavors amb aquest aspecte hem millorat. Sobretot vaig acabar amb ràbia perquè l’any que ve no hi ha Mundial i haurem d’esperar dos anys a poder tornar-ho a demostrar. 

–Sobre aquesta ràbia que comenta pot influir-hi el fet que en cèrcol va rebre una penalització amb la qual no està molt d’acord?
–En aquest exercici vaig acabar sense cèrcol i aquest mateix error també el vaig cometre a l’Europeu, va ser el primer dia i em va fer molta ràbia. Just l’últim element és un llançament i el fet d’acabar sense el cèrcol em va perjudicar tres punts, tant l’últim element com el fet d’acabar sense cèrcol. 

–Com gestiona les victòries i les derrotes?
–Les victòries al final, jo no soc de pensar molt, soc més de dir: competició i exercici fet, doncs a pel següent. No penso i vaig fent, però uns errors com els que vaig cometre a València, fer-los a un Mundial i que a sobre s’acabava la temporada, em dona per pensar molt i per enfadar-me molt amb mi mateixa. Perquè hem estat tot l’any treballant sense parar, sense vacances quasi per arribar a aquest Mundial bé i al final les coses no han sortit com ens agradarien. Però bueno al final n’hem d’aprendre d’això. 

–Quina és la lliçó més important que ha après en aquest Mundial?
–Amb cèrcol vaig sortir molt tranquil·la, estava molt segura del meu treball i vaig sortir massa tranquil·la a la competició. Just cèrcol era la primera del Mundial, jo crec que això em va afectar molt. Amb pilota que va ser just el següent no anava tan tranquil·la perquè no el volia fallar, però no el vaig gaudir tant. I amb masses i cinta són els que tenen una expressió més alegre i de diversió. Amb cinta vaig cometre un error, un que tinc una mica creuat i jo soc d’una manera que quan se’m creua un element, se’m creua i no em surt. Aquest era un d’ells, però era un element fonamental que et demanen i llavors no el podia treure. I amb masses no veig cap error en mi perquè jo estava concentrada i tranquil·la, tenia bona actitud, però les masses són dos i de vegades no van on vull que vagin. 

–Què ha suposat per a vostè l’entrenadora de la Federació Andorrana de Gimnàstica (FAG), Clàudia López?
–Ella és molt important. Nosaltres dues viatgem molt soles, fins ara hem anat a Bakú, Milà i Sofia. Al final passo més temps amb ella que amb els meus pares. És com una segona mare per a mi que tinc la sort de poder-li explicar tot i confiar en ella i també m’explica coses a mi. Les dues sabem diferenciar molt bé el que és competició i el que és temps fora de la rítmica. Ella m’ha ajudat i estic molt còmode quan estic amb ella, no em sento gens pressionada. 

–A un Mundial quan veu competir a les rivals s’ho pren com un aprenentatge o més aviat una pressió?
–Quan estic entrenant amb elles al tapís em sento inferior que elles, em sento molt insegura i em poso nerviosa. Per exemple, érem quatre o cinc entrenant al tapís, sempre érem les mateixes i ja em pensava que d’aquelles jo seria l’última a la classificació. Al final no ha estat així, però jo m’ho pensava. Després, quan jo estic a la grada i les veig al tapís de competició sí que em fixo en elements que puc aprendre, ja que hi ha les millors del món i també em fixo amb aquells elements que potser també faig jo i dic: «això està malament, ho faré d’una altra manera». Quan estan al tapís de competició em serveix molt perquè aprenc molt i m’assento al costat de la Clàudia, la meva entrenadora i parlem de coses, ens donem idees per als exercicis de la pròxima temporada. 

–Quins objectius té per a la pròxima temporada?
–A la pròxima temporada no hi ha Mundial perquè hi ha Jocs Olímpics, però, sí que hi ha Europeu. L’objectiu principal seria fer quatre bons exercicis sense errors en més d’una competició per poder arribar a les Copes del Món amb 100 punts com vaig fer a Milà. I a l’Europeu sí que resta el pitjor exercici i llavors no arribaríem als 100 punts, però la finalitat és fer exercicis quasi perfectes. 

–Què suposaria per a vostè representar a Andorra en els Jocs dels Petits Estats del 2025?
–Un orgull. En tinc moltes ganes, espero poder continuar fent rítmica al 2025. Des de fa un o dos anys ja ens estem fixant en tots els països dels Petits Estats del Mundial per veure qui queda primera. A l’Europeu vaig aconseguir quedar primera i l’objectiu dels Petits Estats seria guanyar una medalla d’or. Em faria molt feliç poder estar als Jocs dels Petits Estats.