Marc Huguet és el responsable del Museu del Còmic i li agrada dibuixar des que és ben petit. Ha fet un curs de còmic a l’Escola Joso de Barcelona i actualment es dedica a fer classes de còmic i també es dedica a fer alguns encàrrecs de tant en tant. 
 
–Quina és la modalitat de dibuix que més li agrada fer?
–Còmic. El meu estil és una barreja entre molts estils que m’han alimentat des de petit, concretament des que existeix el Dragon Ball, per tant, podríem dir que és més aviat manga. 

–Per què es va decantar pel còmic?
–Perquè el que més m’agrada de dibuixar és explicar històries. De fet, vaig començar a descobrir el còmic gràcies a un autor que es diu Cels Piñol. El seu dibuix és molt senzill, ell mateix parla d’haver suspès Belles Arts. El que més m’agradava és que té un estil més aviat humorístic i era molt fàcil de reproduir i de fer al voltant dels apunts de classe. 

–Què significa per a vostè estar treballant al Museu del Còmic de la Massana?
–És una oportunitat de poder oferir els meus coneixements a la gent que ve a visitar-ho i també de treballar al voltant d’una cosa que m’agrada molt i m’apassiona. A més de tenir disponible l’espai per poder fer tallers, cursos i donar a conèixer el còmic al màxim de gent possible. 

–Considera que treballar allà és una font d’inspiració per a fer les seves pròpies creacions?
–Sí, totalment. Cada cert temps ens arriben nous còmics, als quals els puc fer una ullada i inspirar-me encara més. Al final com a dibuixants sempre utilitzem referències i poder tenir un catàleg de més de 2.000 exemplars de tots tipus de còmics. Sempre dic que hem d’inspirar-nos del màxim d’estil i varietat possible. Al final és com una dieta, has de variar-la perquè sigui equilibrada. 

–Quin va ser el moment on va veure que es volia dedicar professionalment a això?
–A la Joso. De fet, hi ha tota una història on jo havia acabat la carrera d’empresarials, ja em veia tota la vida tancat en una oficina escrivint o el que fos cada dia. Fins que un dia un amic em va comentar: “ostres tan bé que dibuixes, per què no t’hi dediques?”. El fet de ser dibuixant de còmics no ho visualitzava com una feina, era ser artista o ja no hi havia cap altra opció. A l’escola al Lycée ja em van dir que jo no podia ser artista perquè no tenia traça per a pintar. En canvi, a la Joso em van fer veure que hi havia més opcions i que la carrera de dibuixant de còmic també és una opció vàlida i molt divertida. 

–És difícil aconseguir un lloc en aquest món? 
–És difícil perquè és una feina interna molt complicada, sobretot el fet d’haver de lluitar contra el síndrome de l’impostor, de si ets suficientment bo o no per publicar. Aquest síndrome de l’impostor li has d’amagar a un editor i donar-li a entendre que la teva proposta i estil de dibuix és molt vàlid i que t’haurien de contractar per a fer el seu còmic. És difícil sobretot perquè t’has d’enfrontar i t’has de preparar un portfoli amb el qual mostres tot el que ets capaç de fer, però ja puc haver fet quatre carreres que si el meu portfoli no agrada, no m’agafaran. 

–Qui és el seu referent en aquest món? I la seva font d’inspiració?
–Te’n dic tres: del món del còmic americà, Daniel Warren, del manga el dibuixant d’Akira, Katsuhiro Otomo i per últim et diria, Loisel. Els tres referents més importants que tinc ara, tot i que són de mons diferents. La meva font d’inspiració està a tot arreu, per exemple, caminar per la muntanya i veure el paisatge, pot ser una font d’inspiració. 

–En quins projectes està treballant?
–Hi ha un projecte que no puc confirmar i un parell més, un més estil manga i seria d’arts marcials per definir-ho ràpidament. L’altre és una adaptació d’un llibre que ha fet un amic meu i el volem transportar al món còmic i presentar-lo a una editorial.