L’últim espòiler obre avui les seves portes a Agustí Franch, dramaturg, guionista… i un llarg etcètera. Actual director d’espais audiovisuals tan sonats al país com el Club Piolet, enguany ha vist també com arribava a la gran pantalla El fred que crema, l’adaptació cinematogràfica de la seva obra teatral Fred i que ha estat nominada a diversos premis. Franch ens parla avui del que suposa deixar una creació teva en mans d’una altra persona, la fórmula màgica per enviar contingut audiovisual als més petits d’una manera didàctica o la importància que cada vegada més està agafant aquesta indústria a Andorra. 

–Com arriba l’audiovisual a la seva vida?
–Va ser una conseqüència de voler crear històries pròpies. En realitat volia ser actor i vaig començar a fer teatre quan tenia 13 anys, al Petit Espantall de Manresa. De seguida em vaig adonar que m’ho passaria millor fent les obres que a mi em vinguessin de gust que no pas fent les que em proposaven. Va ser llavors quan, sota aquesta intenció, vaig crear la companyia Tr3s i Pro1 als 17 anys amb un grup d’amics amb els quals fèiem obres de creació pròpia. Fins que un dia l’escenari es va quedar petit per fer les històries que el meu cap imaginava i el pas lògic va ser començar a escriure guions de cine i televisió.

–Segur que recorda aquell moment en què va reafirmar la seva passió per aquest món.
–En realitat, la voluntat de ser actor va venir perquè volia fer un hotel de luxe a Manresa. Deixa’m explicar-ho... Al costat de Manresa hi tenim Collbaix, una muntanya que havia pujat moltes vegades des de petit. Un dia, pujant-hi amb un amic, vam imaginar que hi podíem construir un hotel per a gent amb grans fortunes. Tindria un heliport propi, estables, l’escala mecànica més llarga del món i un casino amb forma de plat volador (ara sé que era una aberració ecològica i m’encadenaria a un arbre per evitar que ningú hi construís res). Vam calcular que la construcció costaria uns 5.000 milions de les antigues pessetes. Poc temps després vaig veure que la Kim Basinger es separava i havia de donar la meitat de la seva fortuna –uns 6.000 milions de dòlars– al seu exmarit. Ella tenia uns 33 anys i de seguida vaig pensar: «Jo soc més bon actor que ella, si m’hi dedico, al voltant dels 30 anys puc tenir els diners per fer l’hotel». 

–I ho va aconseguir?
–M’hi vaig posar, però només pujar a l’escenari els diners i els negocis de futur es van esfumar dels plans que tenia, perquè la sensació d’estar allà sobre va esdevenir una droga de la qual no n’he pogut fugir mai més. La primera obra es titulava El duc meu-meu, del Xesc Barceló, que casualment va ser la persona que pocs anys després em portaria a ser guionista de Laura, a TV3.

–Un altre dels seus grans èxits ha sigut l’obra teatral ‘Fred’, que posteriorment ha fet el salt a la gran pantalla sota el títol d’‘El fred que crema’. D’on parteix aquesta adaptació?
–Tot ve donat pel Joel Pla, actor molt vinculat a Andorra i qui tenia moltes ganes de fer una obra sobre passadors. Es va posar en contacte amb mi i em va demanar si l’hi volia escriure, i ja des del primer moment vaig plantejar Fred per fer-la tant a dalt de l’escenari com posteriorment al cinema.

–La pel·lícula es va estrenar el passat mes de gener, quatre anys des de l’inici del rodatge i amb una pandèmia inclús pel mig. Imagino que arribar fins al dia de l’estrena va ser un camí de tot menys fàcil. 
–El fred que crema es va estrenar perquè al davant hi érem tres paios molt tossuts. Cada vegada que algú ens deia que una cosa no era possible dèiem: «Entesos, però continuarem endavant». En el seu moment ja va costar molt aconseguir el finançament i la pandèmia va fer que una de les productores volgués deixar el projecte, el qual realment va estar a punt de caure després dels primers dies de rodatge. A un mes de reprendre el rodatge vam perdre l’actriu protagonista, alguns dels secundaris, la cap de producció… Per sort va aparèixer Imminent Produccions, una altra productora del país que va salvar el projecte i amb el Jose Pozo i l’Elisabet Terri al capdavant, a qui crec que també vas entrevistar fa unes setmanes a aquesta secció. En definitiva, El fred que crema és, en realitat, un petit miracle.

–Una adaptació cinematogràfica o televisiva sempre és resultat de noves incorporacions a la trama i de talls d’escenes i seqüències per una altra banda. Com a creador, és fàcil dir que no a segons quins moments que potser per a vostè eren importants? 
–És molt complicat. Fer créixer l’univers de l’obra no, perquè d’això ja n’ets conscient quan fas l’adaptació, i a més ho enriqueix i és divertit. Tingues en compte que jo vaig dirigir l’obra de teatre, així que soc l’autor del text original, de l’adaptació i de la direcció de l’obra. I un dia arriba una altra persona, el Santi Trullenque en aquest cas, i els personatges ja no són com tu els veies, hi ha escenes que perden importància, vol explicar altres coses diferents de les quals tenies al cap, el to agafa un camí molt diferent de l’original, etc. És com deixar que una altra persona eduqui un fill teu. Costa molt deixar-lo anar, però de mica en mica ho vas acceptant i et poses al servei de la història perquè hi hagi el millor resultat possible. Si jo hagués dirigit la pel·lícula hauria sigut molt diferent, però no millor.

–Juntament amb diferents figures del món audiovisual van crear ‘Red Nose Produccions’. Per què aquesta productora? 
–En realitat la productora va néixer per la necessitat de fer el Club Piolet. El programa és el 99% de la nostra feina.

–I com es va arribar a crear aquest programa? Si no m’equivoco, vostè és des del 2013 el director i guionista. 
–Efectivament, jo vaig arribar a Andorra per dirigir el programa. Quan Ràdio i Televisió d’Andorra va decidir externalitzar-lo i ho va agafar Ordino Studios, el Jordi Albà, que n’era el gerent, em va trucar i em va dir: «Si vens a dirigir-lo, l’agafo. Si no, dic que no». I no m’ho vaig pensar dues vegades, m’encantava el projecte i la idea de viure al país.

–No sé fins a quin punt resideix un cert factor de complicació per dur a terme un contingut infantil atraient pels més petits, més si tenim en compte tots els avenços tecnològics i digitals amb els quals compten aquests avui dia. 
–S’ha de diferenciar el contingut, del mitjà a través del qual l’emets. Treballar pel públic infantil requereix posar-se en el seu cap i intentar endevinar què els motiva, per fer coses que els agradin i, alhora, que siguin didàctiques. No sempre ho aconseguim, però intentem que, com a mínim, s’ho passin bé. Això requereix una gran responsabilitat, la qual sempre hem volgut assumir perquè tenim un món complicat i els ho hem de fer saber de manera positiva i optimista. Ens agrada transmetre valors, fer-los pensar i desperta’ls-hi interessos culturals, socials, científics, històrics… Els nens i les nenes són molt crítics, saben el que volen i no els pots enganyar, i per això hem d’estar a l’altura de la seva exigència. A més, el Club Piolet és una icona del país, forma part de la seva identitat, i és un espai que volem que sentin seu. Per això ens agrada fer festes on es trobin amb els personatges, fer gravacions de les quals en puguin formar part… que sentin que la pantalla no és una barrera i que som de carn i ossos, com ells. La manera d’arribar-hi és una altra història. És cert que la competència és infinita, però tenim una arma secreta, que és la proximitat. Enlloc més que al Club Piolet trobaran ningú que els parli del seu país i de la seva gent. Som únics en aquest sentit.

–I a banda del ‘Club Piolet’, quin altre tipus de contingut podem trobar dins de la productora? Estan enfocats cap a un tipus de projectes en específic? 
–Fins ara hem fet ficcions infantils com Les coses de la Martina, projectes de sèries com Brujas, i alguna altra coseta de cinema. El que volem fer en el futur, més enllà del Club Piolet, que ens fa molt feliços, és cinema. El gènere? No estem tancats a res perquè cada idea té unes necessitats diferents i no podem dir que no a una bona història només perquè no ens vingui de gust fer un tipus de cine en específic. 

–Imagino, però, que s’hauran vist en la tessitura de dir que no també a segons quins projectes. Com a directors o productors, quins són els criteris per prendre aquesta decisió? 
–La veritat és que poques vegades ens han vingut projectes aliens. I quan venen, els hem de rebutjar perquè no tenim capacitat ni tan sols per aixecar els nostres propis, aleshores es fa impossible fer els dels altres. És cert que ara estem vinculats a la Maria Caminal, una altra de les teves entrevistades, amb Cor de dones, però ha estat un cas especial perquè la història ha acabat sent una idea original meva i ens hi sentim molt vinculats. Ja et dic, és una excepció. Com que no sabem ni sabrem mai què vol el mercat, l’únic criteri que tenim és: «Ens motiva la història? Endavant». 

–Parlem d’Andorra. S’aposta suficient per l’audiovisual o manquen recursos? 
–Crec que el país s’està en un procés de comprensió de les possibilitats que ofereix el món audiovisual. Hi ha molt camí per fer encara i Andorra té els recursos que té, però cada vegada més s’està veient que el cinema no és un pou sense fons, sinó que ofereix retorns de molts tipus al país. El fred que crema o 42 segons, per exemple, són pel·lícules que fan que la gent tingui ganes de venir a veure els paisatges que hi surten. A conèixer la història del país, d’aquells que ajudaven els refugiats a creuar les muntanyes… A més, els diners que van deixar els dos projectes a Andorra van ser molts més que els diners públics que s’hi van invertir. Hi ha diferents fórmules per impulsar la indústria dins del país, els polítics ho saben i me’ls crec quan diuen que hi ha la voluntat d’explorar-les.

–No es pot negar que hi ha una gran problemàtica al país i és que molts cineastes es veuen obligats a marxar fora de les nostres fronteres en pro d’obrir-se un camí en l’audiovisual. Hi ha realment una manera de solucionar aquesta qüestió? 
–És complicat, certament. A menys que aconseguim que Andorra esdevingui un gran plató com ho ha fet Canàries o ara s’hi està posant el País Basc, sempre s’haurà de sortir d’aquí per créixer. Però això no vol dir que tota una carrera s’hagi de fer fora, segur que es pot combinar. 

–Vostè en quin punt veu que es troba actualment la indústria audiovisual? Sembla que cada vegada és més difícil fer-se un lloc en ella.
–La situació de l’audiovisual és força confusa avui dia. Donaria per parlar durant molta estona. Ara mateix segurament estem en un impàs, esperant a veure qui tindrà els diners en el futur: les plataformes, les cadenes, els governs... Veurem si els cines aconsegueixen sobreviure amb un parell de pel·lícules de gran taquillatge a l’any. I parlant estrictament de la televisió, més del mateix. Avui hi ha, literalment, milions de canals de televisió, perquè cada streamer o tiktoker n’és un, així que també s’haurà de veure com evoluciona el sector.

–Dramaturg, guionista, director teatral… seria capaç de quedar-se amb només un d’aquests àmbits? 
–He arribat a la conclusió que soc creador d’històries. A partir d’aquí decideixo si les faig en novel·la, en televisió, en cinema o en teatre. Sí que és veritat que, pel que fa a la direcció teatral, ho faig de manera molt ocasional. 

–Imagino que les diferències a l’hora de treballar en aquests àmbits són més que evidents, però quines serien potser les més destacables? 
–La proximitat amb el públic. A l’hora de mostrar-ho, el teatre té una adrenalina que no té el cinema. A més, saps que una funció és irrepetible i exclusiva, i les 300 persones que hi ha a la sala són les úniques que viuran aquell moment. Això és màgic. I la novel·la per a mi és segurament la més íntima i personal de totes, perquè qui la llegeix és part implicada en la història, posant cara als personatges i imaginant els espais.

–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–Des d’aquí puc dir que, si res no canvia, la meva època d’escriure novel·les ja ha passat. L’home que feia núvols de sucre, publicada farà un parell d’anys, ha estat l’última.