«L’últim espòiler» obre avui les seves portes a Marc Camardons, director i guionista que, amb només 22 anys, ja compta amb tres curtmetratges sota el seu segell. El 2022 va guanyar el premi del públic al Festival Ull Nu amb ‘Crisàlides’ i ja s’ha convertit en un dels màxims referents sobre cinema LGBTIQ+ de tota Andorra. Sempre sota la màxima de continuar reivindicant per tot allò en el que creu i defensa, si hi ha un fet que aquest jove andorrà no es cansa de demanar és la necessitat d’invertir més en l’audiovisual al país per així crear «una xarxa cultural saludable».

–En quin moment arriba el món audiovisual a la seva vida?
–Jo vaig començar en l’audiovisual de la mà del meu grup d’amics de l’estiu i els meus companys del col·legi. Amb 12 anys ja fèiem petits tràilers o curts amb el mòbil per passar l’estona. Era una manera de jugar, però tampoc sabíem molt bé per què ho fèiem. Va ser amb el temps, durant l’ESO, que a poc a poc vam anar fent projectes amb més sentit i més dedicació.

–I això és el que el va motivar a estudiar cinema?
–Va ser una decisió que portava arrossegant bastant de temps. Sempre m’ha agradat molt l’art i estava clar que acabaria estudiant una carrera artística. Vaig fer tot el batxillerat sabent que estudiaria cinema, en ser l’única opció que contemplava. A més, tampoc va ser mai un tema conflictiu ni problemàtic, ja que a casa em van donar suport incondicional des del primer moment. Tinc, literalment, la millor família que es pot tenir. Em van acompanyar a veure opcions d’universitats i sempre m’han recolzat en les decisions que he pres a la vida.

–Suposo que estudiar en una institució com l’ESCAC té els seus avantatges, però no tot serà color de roses. Existeix la pressió quan et gradues d’un lloc amb tal renom?
–Més que pressió hi ha buit. Però no cap a la universitat, si no cap a una indústria i un futur totalment abstracte. Jo he estudiat a l’ESCAC, però no he de demostrar res a ningú. Com a molt a mi mateix. Si justament m’emporto alguna cosa, a part dels coneixements, són les amistats de gent que té les mateixes pors que tinc jo. Així que pressió no n’hi ha, el que hi ha és inquietud davant d’un món que no saps com et vol rebre. 

–I després? És fàcil fer-te un lloc en el món audiovisual després d’haver passat per l’ESCAC?
–Justament acabo d’acabar el màster en direcció cinematogràfica fa un mes, així que el meu pas pel món audiovisual és bastant breu. Avui en dia em dona la sensació que sí que hi ha feina, la gent té ganes de veure producte jove, amb inquietuds pròpies de la nostra generació i que es tractin històries que ens interpel·lin.  Jo crec i soc defensor d’un cinema que respiri vida, que ens mogui i ens sacsegi. Prou ja de pseudohistòries sense esperit! Els directors i directores s’han de mullar, s’ha de ser polític i s’ha de reivindicar. 

–Compta ja sota el braç amb tres curtmetratges propis: ‘Estàtua de sal’, ‘Crisàlides’ i ‘Traca'. Això serà com si el fes escollir entre un dels seus tres fills, però... amb quin d’ells es quedaria? 
–Si t’hagués de dir un et diria ‘Estàtua de Sal’ perquè és el primer on em vaig mullar i vaig parlar de mi, i on crec que vaig començar a investigar i treballar les meves inquietuds. Al final són projectes que s’emmarquen en la carrera universitària, en un procés de prova i error. Tots ells són curtmetratges que em representen i que m’estimo moltíssim, però són representatius d’una època de la meva vida i d’una manera d’entendre el cinema diferent. En aquests anys he après i he anat descobrint quin cinema m’agrada i que és el que jo vull fer. De fet, encara no sé ben bé què faig o què m’agrada, ja ho anirem descobrint. 

–Va seguir una mateixa línia a l’hora d’escriure tots tres? O es definiria com un «director sense mètode»? 
–Són processos molt diferents. Cada projecte demana una forma de treballar. La inspiració o el procés creatiu ve de bandes diferents i cada guió neix i es desenvolupa en un context diferent. Per exemple, ‘Estàtua de sal’ va néixer fruit d’un procés on estava malament per desamor, llavors el guió va funcionar com a teràpia per canalitzar les emocions. En canvi, ‘Traca’ surt d’un punt més teòric sobre una història d’un conegut meu, mentre que ‘Crisàlides’ neix d’una por col·lectiva al tancament d’una etapa. Al final els processos de creació són únics i mai saps per on vindran.

–Què és el que el motiva a l’hora d’enfrontar un nou projecte? On troba la inspiració?
–Uf, no se que dir-te. La inspiració com a tal està a tot arreu, tota l’estona. Crec que ha d’haver-hi una predisposició cap a l’observació de l’entorn per trobar-la. En el meu cas, jo creo molt a través de les imatges i dels espais. Soc una persona molt visual i a través de l’estètica i les influències personals acostumo a crear les meves històries i els meus projectes. A vegades, però, ve donat també per l’experimentació. Aquest any vaig estar a la galeria Pilar Riberaygua exposant ‘Obsoleta Inherència Absoluta’, una exposició de set peces que totes partien de l’experimentació audiovisual i la pregunta «què passa quan projecto aquestes gravacions en aquests tipus de teles». O «què passa si provem diversos sensors de càmeres, però amb un tipus de llum determinat». També d’aquí pots trobar la inspiració a un nou projecte. 

–Tots els seus projectes han sigut alabats per la crítica i han participat inclús en diversos festivals, com el Festival Ull Nu. Tornant a la pressió, existeix amb tant reconeixement?
–Que va. Al final un festival és un lloc on es valida la feina feta. Per cada projecte potser estem dos anys en què surti a la llum i els festivals estan per poder gaudir del reconeixement a tot un equip, així com al fet de tenir una finestra al món on pots mostrar el teu treball. Pressió no n’hi ha, a vegades fas bons projectes i a vegades surten xurros, però això no m’invalida la feina feta ni el que jo hagi pogut aprendre en el procés. Al futur no li tinc por, li tinc moltes ganes. 

–És una persona obertament homosexual. Li ha suposat això cap mena de confrontació en els projectes en què ha treballat?
–[riu] Mai. Per mi no és cap problema, és més, jo m’abandero bastant perquè penso que cal fer molta feina a Andorra en aquest sentit. Sembla que sempre parli d’històries gais i amb personatges queers, però al final són la meva realitat, la meva vida. Llavors parlaré de temes i d’històries que cregui interessants, i és obvi que si la sexualitat apareix enmig, tiraré per la meva realitat. 

–Imagino que no deu ser fàcil veure des de la seva posició com l’homosexualitat es continua tractant en l’audiovisual com un fet banal i amb personatges estereotipats. 
–Tot es basa en l’apropiació del mainstream de la gent dels marges. Si una cosa ven, s’apoderen d’ella i l’heterosexualitzen. Sempre passa en els moviments que no són socialment acceptats, que des de l’audiovisual majoritari i des de les grans plataformes els interessa tenir aquest check multicolor i incloure personatges del col·lectiu per fer una simple i absurda representació dels seus tòpics més bàsics. Llavors a mi, per una banda, m’interessa que, encara que sigui de forma secundària, es visibilitzin realitats, però per l’altra soc defensor de la lluita a través de l’underground i de la crítica constant. Hem de ser crítics perquè fins que no aconseguim un canvi real, institucional i transversal no servirà de res tot el que estem fent. 

–I suposo que tampoc deu ser fàcil veure com partits d’extrema dreta cada vegada agafen més força a escala mundial. Fins a quin punt creu que afectarà això al món del cinema i de l’audiovisual en general?
–Per qui és fàcil? Si ens fem la pregunta és ben senzill: a no ser que siguis un masclista homòfob racista, per què t’ha d’interessar que guanyin les dretes? Les polítiques econòmiques ni de bon grat són beneficioses i els discursos d’odi són del tot menys respectables. Jo ho diré sempre: no tinc cap mena de respecte polític per qualsevol persona que voti les dretes i molt menys les extremes dretes. Qualsevol partit o ideologia que vagi en contra dels drets humans hauria de ser prohibida, invalidada i jutjada. 

–Parlem d’Andorra. S’aposta suficient per l’audiovisual o falten més eines i recursos?
–No. No s’aposta per la cultura en general i molt menys en l’audiovisual. Es publiquen molt poques ajudes i es reparteixen entre professionals i amateurs com qui no vol la cosa. No pot ser que els pocs diners que surtin es reparteixin entre amateurs religiosos que fan servir l’art com a eina d’adoctrinament i productores estrangeres. A Andorra falta donar més ajudes, més diners i molta més inversió en crear una xarxa cultural saludable, on es pugui permetre la interconnexió a través de totes les disciplines. Com a punt de partida, l’art ha de ser concebut com un bé comú, com una necessitat de país. L’art és el que fa una societat humana i rica. Ens hem de plantejar les coses, ser crítics i reivindicar. Cal admirar la bellesa i provocar-nos per l’agressiu i cal que l’art sigui un dels pilars fonamentals d’un país. John Waters, cineasta de referència, té una frase molt cèlebre que diu: «Si vas a casa d’algú i no té llibres, no te’l follis». Doncs jo penso el mateix, però d’una societat. Un Govern que no gasta en cultura és un Govern que no vol que els seus ciutadans siguin políticament actius. I és per això que reivindico més ajudes i més diners per la cultura andorrana en general. 

–Sovint hi ha una problemàtica al país i és que molts directors es veuen obligats a fer carrera fora de les nostres fronteres. És hora ja de solucionar aquest fet?
–Si no hi ha indústria no hi ha feina. I si no hi ha feina no ens podem quedar aquí. Ara, sempre podrem tornar cada estiu a mirar el Circ Du Soleil en tota la seva esplendor. 

–I des del seu prisma personal, què els diria a tots aquells cineastes d’Andorra que volen començar a introduir-se en aquest món? 
–Que escriguin i que rodin. Encara que sigui de forma ‘cutre’, que surtin a rodar amb mòbils o el que tinguin. Que tinguin esperit crític, que es plantegin les coses i que tinguin intenció de criticar. Que consumeixin art i que s’empapin de referents locals. Que s’ajudin els uns als altres. Que ens ajudem a crear un teixit cultural potent andorrà. Que participin en les activitats culturals andorranes, ja que pel poc que es fa, que almenys sigui interessant. I ja quan vulguin entrar en aquest món que facin la seva i entraran sols. El més important és ser sincer amb tu mateix i ficar-li moltes hores. Si tens temps i poca por a perdre la teva vida social, entraràs ràpidament. 

–I fent la vista enrere... hi ha encara algun projecte amb el qual somiés de nen que encara no s’ha complert? 
–[riu] La majoria. Ara comença la meva carrera i espero poder fer molts dels projectes que fa una dècada que somio. Tinc ganes de treballar en això que m’apassiona i de poder anar fent a poc a poc tot això que em motiva. Si t’he de dir un en concret seria muntar una instal·lació artística basada en una caixa temporal al centre d’Andorra la Vella, però això aniria per llarg.  

–Un últim espòiler del seu pròxim projecte que ens pugui avançar?
–Ara estic en procés de muntatge i postproducció del meu últim projecte ‘Per bruixa i metzinera’, que començarà la seva ruta per festivals i sortirà a la llum a principis del 2024. És un curtmetratge que explica la història d’una dona al Prepirineu als dos mil, que veu un foc a la muntanya i ningú la creu.