La tasca dels comuns per posar al dia el cens de població està arribant a la recta final: el dia 16 d'aquest mes es publicaran els primers resultats al BOPA, una primera reducció del cens de població que es complementarà a en els mesos següents amb un treball de camp port a porta. Els cònsols de les set parròquies, reunits ahir a Canillo, calculen que la reducció total serà d'uns 10.000 habitants. Andorra deixarà de ser el país dels 80.000 habitants teòrics per passar a ser el país dels 70.000 habitants reals.

Ara bé, la solució del problema, l'ajustament de les xifres amb la realitat no ens ha de fer oblidar el la raó de fons de tot plegat: inflar artificialment el cens –o no reduir-lo quan tocava– per sortir guanyant en el repartiment de les transferències. Un escàndol majúscul que no ha fet més soroll perquè tots els comuns –a l'esquerra, a la dreta i al centre– ho practicaven per igual i, per tant, ningú no ho podia fer servir com una arma llancívola contra els altres. La pràctica dels últims anys dels comuns amb el cens de població és un exemple i un model a no seguir. En certa manera, és el paradigma d'una manera de fer que ha imperat a Andorra –tant al sector públic com al privat– durant massa temps: el de fer-nos trampes al solitari. I les trampes al solitari, més tard o més d'hora, tornen contra qui les fa.

A més d'un exemple, la reducció del cens és un símbol: no deixa de ser la rebaixa de quelcom artificalment inflat, tornar a tocar de peus a terra. Ja fa més de dos anys que aquesta crisi ens ha fet tocar a tots de peus a terra, després d'una llarga època de disbauxes, de deliris de grandesa, d'estirar més el braç que la màniga, una època en què l'administració pública i les seves inversions faraòniques van estar al capdavant del joc dels disbarats. Ja fa temps que anem rebent banys de realisme, aquest cop amb el cens de població.

Evidentment, s'ha de saludar l'esmena com a quelcom positiu i la decisió de dur a terme un porta a porta exhaustiu com una decisió lloable. També caldrà vetllar per posar en marxa els mecanismes que assegurin que aquestes disfuncions –per no dir trampes– amb el cens no es tornaran a repetir en el futur. Es parla d'un cens centralitzat controlat pel Govern que, al cap i a la fi, és qui haurà de repartir les transferències. Però qualsevol sistema serà imperfecte i poc segur si no hi ha la voluntat –tant en el cens com en tants altres àmbits– de seguir amb els peus ben afermats a terra, de no tornar a maquillar la realitat per no veure-la. Perquè tard o d'hora, es fa present.

Per a més informació consulti l'edició en paper.