Publicar les declaracions de béns o no és un dels debats eterns aquí i en qualsevol altre país. Està bé fer-ho per evitar o almenys tenir controlat qualsevol tipus d’enriquiment il·licit quant a béns personals mentre s’està en la vida política. Però, cal publicar certes coses? Ja no es tracta de ser partidari o no d’aquest tipus de coses sinó plantejar-nos per què serveix.

Ni tant ni tant poc. Negar-se rotundament no ajuda a cap partit a declarar-se «net» davant la ciutadania, però publicar certes coses com que un polític no té ni el sou brut d’un mes al compte corrent fa riure i tot.

Llavors el dubte està en saber quin és el límit i què s’ha de publicar i què no. És evident que davant de notari s’ha de fer i és un exercici de transparència de cara la ciutadania, però s’ha de fer públic a tothom? Això garanteix alguna cosa? És evident que no i més tenint en compte que una persona pot no tenir res al seu nom i tenir infinitat de coses en nom de la parella, els pares o qualsevol familiar. Fa pocs mesos va passar amb un futbolista del PSG, que segons van publicar mitjans de comunicació francesos no té res al seu nom i ho té tot en nom de la seva mare.

Realment és necessari fer-ho del tot públic o es podria buscar algun mecanisme de control? El Greco ho recomana i demana com un exercici de transparència política per evitar possibles casos de corrupció, però en un país petit com Andorra acabaria sent més un tema de cotilleo que no pas altra cosa. A més, s’hauria de tenir en compte fins a quin punt publicar certes coses pot acabar comportant un problema de seguretat.

A vegades en el terme mig hi ha la virtut i la veritat . No cal fer postureig del que es té i el que no es té, però tampoc cal negar-se rotundament.