Els dos principals partits que concorreran a les eleccions del 3 d'abril es van reunir ahir per començar a preparar el programa electoral i les estratègies de campanya. No és una bona notícia que a cinc setmanes d'unes eleccions els partits no hagin fet públic els programes electorals i que, per tant, no sàpiguen encara quina Andorra volen dissenyar durant la propera legislatura. És l'habitual, és clar, però potser ha arribat el moment d'acabar amb aquesta manera de fer: de no tancar les candidatures fins al darrer moment aprofitant la unió que genera sempre la proximitat de la batalla, de no definir ni fer públiques les línies programàtiques a l'espera del que facin els altres... Es diu sempre entre bambolines que els programes importen poc als ciutadans: ¿com els han d'importar si són sempre l'última de les prioritats? De fet, seria molt saludable –especialment en el pla simbòlic– definir els programes abans de tancar les candidatures: seria un pas més per evitar allò de sumar a qualsevol preu, per aconseguir allò que tots –a banda i banda de l'arc polític– prediquen però que no aconsegueixen mai del tot.

La indefinició programàtica genera situacions difícils de gestionar: com les propostes aïllades llençades al vol aquests darrers dies per alguns candidats sense que el ciutadà pugui tenir la certesa de si formaran part del programa electoral o no.

Més enllà d'això, és de suposar que els socialdemòcrates no presentaran un programa gaire diferent al del 2009: la majoria de reformes estan encara pendents de fer. També és esperable que entre les propostes dels dos grans partits hi hagi força espai per al consens i l'entesa. En aquest sentit, seria molt positiu que la campanya –més enllà de les posades en escena i de la teatralització vàcua pròpia d'aquestes èpoques– servís per evidenciar aquests punts d'entesa. Amb la confrontació es poden guanyar les eleccions però no es pot conquerir la majoria social.

L'endemà dels comicis, sigui quin sigui el resultat, com a mínim els dos grans partits s'haurien d'asseure en una taula i fer una llista de tot el que els uneix i conjurar-se per aconseguir que aquesta llista sigui una realitat com més aviat millor. ¿Com pot ser que hi hagi una gran majoria política i social a favor de fer la reforma fiscal i que s'hagi avançat tan poc en aquest camp? Allò en el que hi hagi consens s'ha de tramitar el més ràpidament possible. I la reforma fiscal és un bon exemple, però també seria el moment de posar fil a l'agulla en assumptes sectorials –però no per això menys importants– com la llei integral del comerç.

Per a més informació consulti l'edició en paper.