No ens equivocarem si diem que tothom, o gairebé, està ja en un estat catatònic provocat per l'allau d'informació polític electoral, o electoralista segons el barri, que hem viscut i patit també.

Començant pels mitjans de comunicació, aquest inclòs és clar, passant per les plataformes en forma de xarxes socials, la televisió pública, les diverses ràdios, infinites reunions de pobles, no poques entrevistes digitals i en paper, els vídeos de campanya, alguns anuncis i multiplicitat de debats, la càrrega d'informació pot arribar a ser de difícil processament però, sobretot, altament tediosa, avorrida, reiterativa i monorítmica. En definitiva, suficient cobertura pública d'actes i més actes, insistents com un mantra tibetà, que arriben fins a la cuina de totes les llars del país, es vulgui o no, en un moment o altre.

I aleshores, immersos ja en aquesta realitat mediàtica i cibernètica, de què serveix considerar el manteniment del porta a porta?

La primera resposta que se'ns ve al cap podria ser un NO, ja no cal estirar més la corda del porta a porta. Aquesta ancestral tradició ja sembla estar a les portes de la jubilació, obligada en alguns casos per l'augment de la població votant, el cens electoral, impossible de gestionar però també per les característiques clarament intrusives del toc-toc a porta freda i a hores intempestives.

No obstant això, pot tenir sentit mantenir el porta a porta amb caràcter selectiu i personalitzat. Anar a veure només aquells votants, famílies o grups, que ho demanen expressament sigui per motiu de la seva voluntat de saber, preguntar o compartir idees i propostes sigui per allò de mantenir una tradició, amb aquest caire festiu i de proximitat que les trobades en dates assenyalades provoquen en els participants.